Carles Camp “50 hitos de nuestra historia: 33) Pintures negres de Goya (1819-23)”

En aquesta entrega dels ABC 50 hitos destacables de “nuestra historia”, el professor García de Cortázar fa un repàs d’allò que per a ell va ser el més important dins la dècada posterior a la Guerra del Francès: una part destacada de l’obra artística del gran pintor Francisco de Goya.

 

Així ho explica García de Cortázar:

 

 

Al lector li aniria bé saber a quines guerres es refereix. Li aniria bé saber de quines ‘cortes posrevolucionarias’ es refereix. Tampoc no ajuden a fer-ho comprensible frases com aquestes:

 

 

Aquestes reflexions, impròpies d’un text que pretén explicar història, desconcerten totalment el lector. Sorprèn la lleugeresa amb què parla d’aquest període del qual sembla, talment, que no en vulgui dir res, com si hagués estat un període sense fets rellevants. Res més lluny de la realitat, com veurem tot seguit.

 

Quan Ferran VII, el 1814, torna a ocupar el tron que, per a ell, han recuperat els anglesos i els seus aliats en derrotar Napoleó, el primer que fa és suprimir la Constitució de 1812, tan lloada i magnificada en el capítol anterior (v. el hito 32). Immediatament, comença la persecució contra els liberals que s’oposen a l’absolutisme reial, fet que va provocar el primer gran exili del segle, que es va afegir al de tots aquells que, de veritat o no, havien col·laborat o simpatitzat amb els napoleònics durant la guerra.

 

Malgrat tot, el 1820 els liberals van fer un cop d’estat, liderat pel tinent coronel  Rafael Riego. La revolta es va estendre per tot el territori i Ferran VII es va veure obligat a acceptar la constitució. El triomf dels liberals va provocar un nou exili, en aquest cas dels partidaris de l’absolutisme.

 

Va començar així l’anomenat Trienni Liberal, en què es va intentar establir un règim parlamentari a l’estat espanyol. Els liberals estaven dividits entre diverses faccions enfrontades, per no dir enemigues, incloent-hi les maçòniques. Això va provocar uns anys molt caòtics per al govern de l’estat. L’únic punt de coincidència entre totes les faccions era que només existia la nació espanyola i que la resta senzillament no existien, eren simples regions.

 

El govern liberal va cometre l’error d’endegar l’exclaustració de parròquies i convents de tot el territori hispànic, tot i confiscant-ne els béns i subhastant-los. S’acusava, i no amb certa raó, a la jerarquia eclesiàstica de col·laborar amb la monarquia absoluta i amb la noblesa en el seu domini sobre el poble, especialment a les zones rurals. Però això només era part de la veritat. Hi havia altres dues veritats. La primera és que la gran majoria de població, sobretot a les zones rurals, era sincerament i profundament catòlica i, per tant, aquesta agressió contra el clergat era sentida dolorosament. La segona era que l’adquisició per part de les classes urbanes adinerades no va suposar la desaparició dels delmes i dels beneficis senyorials. Al contrari, a la pràctica van veure augmentades les seves contribucions. D’altra banda, les parròquies i, sobretot, els convents es dedicaven a ajudar amb aliments els més necessitats, però en ser desposseïts dels seus béns no van poder continuar aquesta obra social, amb l’agreujant que ningú els va substituir en aquesta tasca. Tot plegat va provocar grans tensions socials. Ras i curt, el govern liberal, format pels savis ufanosos i carregats de supèrbia, va empobrir i perjudicar notablement la pagesia que se suposa que volia afavorir [1]. Tot per al poble però sense el poble.

 

Com a conseqüència, el 1821, a diferents llocs de Catalunya i de l’estat van esclatar insurreccions armades pageses. Va ser per facilitar a l’exèrcit espanyol la repressió d’aquestes revoltes que els suposadament modernitzadors del país van promulgar la llei de 17 d’abril de 1821, que donava a l’exèrcit la capacitat de ser jutge i botxí de les persones que capturessin, ja que el facultava a intervenir en qüestions d’ordre públic i estenia la jurisdicció militar als delictes polítics comesos per civils[2]. A la pràctica, significava que els oficials de l’exèrcit espanyol podien assassinar amb total impunitat els presoners que fessin en les nombroses guerres, revoltes o enfrontaments que van omplir de sang l’estat, molt especialment Catalunya, sense cap mena de judici i, la gran majoria de les vegades, in situ i als pocs minuts d’haver capturat el presoner. Si era possible, es forçava els familiars de la víctima a presenciar l’assassinat per escarmentar el màxim la població. Aquesta llei va estar, a la pràctica, en vigor fins al final de la Tercera Guerra Carlina el 1876, i va ser implacablement aplicada a Catalunya.

 

Malgrat tots els entrebancs i totes aquestes barbaritats, el cas hispànic era un mal exemple per a la resta de monarquies absolutes d’Europa. Així, els reis de Prússia, Rússia i Àustria van acordar, el 22 d’octubre de 1822, al Congrés de Verona, enviar ajuda al seu company d’infortuni. Fruit d’aquesta conxorxa, va ser l’enviament d’un exèrcit de 95.000 francesos, els coneguts com a Cent Mil Fills de Sant Lluís, que van entrar a la península l’abril de 1823 i hi van restaurar l’absolutisme sense trobar cap mena de resistència, tot el contrari.

 

Ferran VII va acceptar aquest vergonyant ajut, va tornar a suprimir la constitució, va restaurar la Inquisició i va iniciar una forta repressió de venjança contra els liberals. Els que no van poder fugir, com Riego, van ser assassinats. La resta es van refugiar a Anglaterra, on molts van sobreviure amb subsidis concedits pel govern anglès al ser antics lluitadors contra Napoleó.

 

Així va començar la ‘década ignomiosa’ (1823-33), un temps en què es van perdre les poques llibertats individuals que es tenien. El català Gaietà Ripoll i Pla, un metge d’idees progressistes que exercia de mestre a Russafa, al País Valencià, va ser detingut el 1824, acusat de heretge i maçó. Després de dos anys a la presó, va ser assassinat el 31 de juliol de 1826 a la forca, amb unes flames pintades a sota, ja que no es van atrevir a cremar-lo viu. Va ser el darrer condemnat i assassinat per la Inquisició a Europa, la qual cosa atorga a l’estat espanyol “l’honor” d’haver comès el darrer assassinat europeu en nom de la fe.

 

De totes maneres, Ferran VII no va poder apagar del tot les ànsies de llibertat del seu poble i va haver de fer algunes petites concessions als liberals. Una part del poble va considerar que aquestes concessions eren excessives i es va iniciar una revolta armada. De març-abril fins setembre de 1827, va esclatar la revolta, anomenada Guerra dels Malcontents (en castellà de los Agraviados . Va tenir lloc al País Basc, Andalusia, País Valencià, a l’Aragó i sobretot a Catalunya, que és on la revolta va agafar més força. Els revoltats van arribar a moure uns 30.000 homes armats i van arribar a dominar bona part de la Catalunya central, establint la seva capital provisional a Manresa i constituint un govern anomenat Junta Superior de Govern del Principat. Esclafada la revolta, els líders que no van poder fugir a França van ser executats. Es tracta d’una revolta certament peculiar, molt més virulenta que la que va haver-hi durant el Trienni Liberal, que va tenir motivacions més aviat econòmiques, mentre que aquesta sembla que va ser més aviat. Potser hi va tenir a veure la por de tornar als mals governs liberals patits en el període de 1820-1823.

 

En resum, en només tretze anys, hi van haver quatre exilis, dues guerres civils, dos cops d’estat, una ocupació estrangera (francesa) i el darrer assassinat comés per la Inquisició a Europa.

 

Van ser els fruits de la Constitució del 1812, de l’esperit dels liberals  i de les que la van seguir: l’establiment d’un sistema polític en què, a aquells que no se sentien ni representats ni protegits pel govern de l’estat, se’ls duia a una situació de pressió i desesperació on la única sortida era la insurrecció armada. Al derrotat li esperava la mort o l’exili o, quan n’hi havia, esperar l’indult.

 

Mentrestant, va passar un altre fet que, incomprensiblement o no, García de Cortázar s’oblida d’explicar: la pèrdua en pocs anys de gairebé tot l’imperi colonial espanyol. Del 1810 al 1829, es van independitzar totes les antigues colònies espanyoles de l’Amèrica continental més Santo Domingo. Només es van salvar Cuba, Puerto Rico, Filipines, Guam i altres illes del Pacífic. Un fet, sembla, poc digne de ser comentat pel nostre historiador, quan prou que va comentar, en el seu moment, la conquesta i la construcció de l’imperi hispànic.

 

És realment xocant, esperpèntic que, en comptes d’explicar aquest reguitzell d’episodis tan rellevants, García de Cortazar es posi a fer de crític d’art i faci pseudofilosofia a partir de l’obra de Goya, la qualitat de la qual ningú posa en entredit. Un cop més Garcia de Cortázar menysprea la intel·ligència del lector quan li amaga informació i passa de llarg per una de les èpoques més vergonyoses de la història d’Espanya.

 

 

Carles Camp

17/10/2014

---