Sílvia Marimon. Isabel de Villena, abadessa i feminista, s’internacionalitza

Es tradueix a l’anglès l’autora valenciana que al segle XV reivindicava la veu de les dones

 

Abadessa, filla bastarda d’Enric de Villena, amb una forta personalitat i una gran cultura, tan cortesana i profana com religiosa, Isabel de Villena (1430-1490), autora de Vita Christi, és, més de 500 anys després de la seva mort, un referent per al feminisme. Per primera vegada, la seva obra, escrita originalment en català, té una versió en anglès. Isabel de Villena. Portraits of holy women (Barcino/Tamesis & Boydell and Brewer), editada per Joan Curbet, traduïda per Robert D. Hughes i impulsada per l’Institut d’Estudis Medievals de la UAB, ha rebut una menció especial en l’índex d’humanitats Feminae de la universitat nord-americana de Iowa. Moderna i innovadora, Villena va ser molt popular entre els seus coetanis. “De Vita Christi se’n van imprimir exemplars el 1497, el 1513 i el 1527, i va ser més llegida que Tirant lo blanc”, assegura Curbet.

 

L’abadessa sempre es va mantenir fidel al dogma catòlic, però va trencar esquemes, fins i tot des d’una perspectiva contemporània. “Reinterpretava els textos sagrats perquè tinguessin sentit per a les seves coetànies”, detalla Curbet. “A la seva obra, la Mare de Déu no és idealitzada, sinó que li va donar un paper actiu, vital i potent. En els seus textos els personatges femenins tenen, en la vida de Crist, més importància i influència que els masculins”, afegeix el professor medievalista.

 

Villena, abadessa del convent de la Santíssimia Trinitat de les clarisses de València, sexualitzava el que és sacre. “Va donar veu a Maria Magdalena perquè pogués explicar la seva història, com s’havia educat, la vida de luxe i de dedicació al cos que havia tingut. A l’obra de Villena, Maria Magdalena reorienta la seva vida però no renuncia al cos. La sexualitat adopta un significat sacre. Quan neteja els peus de Crist, ho fa amb una gran sensualitat. Villena descriu amb molt de detall el tacte, com li estén l’oli sobre la pell”, relata Curbet. L’abadessa va fer un pas més en la defensa de la dignitat de les dones: “Reivindica sense embuts la figura d’Eva, també la fa parlar. Més que pecadora, és la creadora, i en destaca la seva maternitat, una maternitat que possibilita la redempció”. Villena responia amb els seus textos a tota una tradició misògina de segles.

 

Amb els anys, però, la seva veu seria oblidada. El Concili de Trento (1545-1563) va reaccionar contra la reforma protestant reforçant la idea que només l’Església podia interpretar els textos sagrats. I aquells autors que proposaven lectures més personalitzades, com Villena, no entraven dins els cànons. Prop de sis segles després, però, hi ha una reivindicació de l’abadessa.

 

“Si s’ha traduït ara és perquè el feminisme comença a mirar més enllà del segle XX. Fins ara els grans referents eren Virgina Woolf i Marie Curie. Són perfectament vàlids, però dóna la impressió que el feminisme és un invent relativament recent, i no és així”, argumenta l’editor de l’obra d’Isabel de Villena. Segons Curbet, també hi ha una voluntat per redescobrir el que és sagrat. “Últimament tant el cinema com la literatura intenten entendre què diuen els textos sagrats. És el cas de l’Evangeli segons Jesucrist de José Saramago, L’última temptació de Jesucrist de Nikos Kazantzakis (i la pel·lícula de Martin Scorsese) i El testament de Maria de Colm Tóibín. Villena tenia, fa més de 500 anys, la mateixa voluntat”, conclou Curbet.

 

Quan Isabel de Villena va arribar al convent de la Santíssima Trinitat de les clarisses de València, ja tenia un bagatge important. Era filla bastarda -es desconeix qui era la seva mare- de l’admirat i polèmic Enric de Villena. Traductor i escriptor, defensor de les llengües vulgars i humanista, va ser acusat de nigromància. “Isabel de Villena tenia accés a la biblioteca profana del pare, va ser educada també en la cultura de la cort de Maria d’Aragó, on es consumia poesia amorosa i s’estava al corrent de les modes de l’època, però, com moltes altres dones, podia no haver fet res amb tot aquest llegat. Ella va escriure massivament”, assegura Joan Curbet. Isabel de Villena podia exercir el poder i ho va fer. No es va tancar el convent. Com a abadessa en va liderar la construcció, en va decidir l’organització econòmica i detalls com ara els vitralls i les portalades, i mantenia contacte constant amb les elits valencianes de l’època. “És un cas únic, tenia una personalitat molt més forta que altres monges i monjos de la seva època. No va passar desapercebuda. Era força coneguda a la València de l’època. Sabem per la seva correspondència que era una figura prominent dins la societat valenciana”, explica Curbet.