Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 43) Premi Nobel a Ramon y Cajal (1906)

La concessió del Premi Nobel de Medicina a un metge espanyol és una altra fita de la història espanyola que mereix l’atenció del professor García de Cortázar:

“Una generación de españoles que pedía a gritos la europeización cultivó sus disciplinas como no se había hecho desde el Siglo de Oro”.

De ben segur que una part de la societat -a Catalunya especialment- estava disconforme amb l’aïllament i l’endarreriment seculars.. A la resta de l’Estat, però, era un sentiment bàsicament urbà, però, més enllà, no inquietava gaire a àmplies capes de la societat espanyola.

Afirma García de Cortázar:

“El premio Nobel de Santiago Ramón y Cajal es el ejemplo para quienes hicieron posible una nueva España, negando una patria anclada en casticismos.”

Com ens te habituats, García de Cortázar peca d’un optimisme excessiu ja que els ‘casticismes’ continuen ben presents en l’actual Espanya.

D’altra banda comparar aquests aparent ressorgiment espanyol amb els suposats èxits del Siglo de Oro, dels quals ja vam tractar en el capítol 26, és una mica patètic. És clar que, després de segles sense un Newton, un Galileu o un Kepler, es comprensible una certa satisfacció. En el seu moment, el filòsof espanyol Ortega y Gasset va dir que la concessió d’aquest Nobel era una vergonya per a Espanya, ja que era una excepció, i no la norma. Després d’ell només un altre espanyol, Severo Ochoa, ha tingut el Nobel de medicina. La resta de Nobels espanyols han sigut de literatura.

Dos anys abans, el 1904, les pressions del govern espanyol van impedir que el català Àngel Guimerà obtingués el Nobel de literatura compartit amb el provençal Frederic Mistral. L’honor espanyol no podia permetre que un escriptor en català, rebés el Nobel abans que un escriptor en llengua espanyola...I van imposar un desconegut i gris José de Echegaray

A partir d’aquell moment, es va començar a treballar perquè es fes justícia. L’honor espanyol imposava un Premi Nobel en solitari, no compartit com el de 1904, que havia de ser primer per a un escriptor en llengua espanyola que no pas a un escriptor en llengua catalana. Finalment, van aconseguir que es donés el Nobel de Literatura en solitari a un altre desconegut i poc lluït escriptor: Jacinto Benavente, el 1922. Amb l’honor espanyol salvat, Guimerà ja podia aspirar al Nobel. Malauradament, ja no hi va ser a temps, perquè va morir al cap de poc, el 1923.

Des d’aleshores, les pressions de l’Estat espanyol, amb Franco o sense, han estat continuades. Així, s’ha impedit/bloquejat el Nobel de Literatura a Salvador Espriu, Josep Pla o Miquel Martí i Pol.

Els altres Nobel de Literatura espanyols tenen l’origen més aviat en circumstàncies polítiques que en els mèrits literaris. El de 1956, a Juan Ramón Jiménez, va ser més aviat un reconeixement als exiliats espanyols per la dictadura franquista. El de 1977, a Vicente Aleixandre, va ser un premi per a compensar les persecucions que havia patit durant el franquisme, tant per la seva ideologia com per la seva condició d’homosexual. El de 2010, al peruà Mario Vargas Llosa va ser un premi que l’Estat espanyol va aconseguir per a un acèrrim defensor de la imposició a ultrança de llengua espanyola. És un dels principals culpables que el quítxua, malgrat que és un idioma parlat pel 20 % de la població, no sigui oficial al Perú. Actualment és un dels més destacats líders de la catalanofòbia de la intel·lectualitat espanyola.

Però no ha estat tan sols en el cas del Nobel de literatura que els catalans hem patit les males jugades de l’Estat espanyol. El 1975, l’Acadèmia Sueca anava a concedir el Nobel de medicina al català Josep Trueta i Raspall. El govern de la República Espanyola a l’exili, encapçalat per Salvador de Madariaga, va pressionar Suècia perquè no li fos concedit. L’argument va ser que, amb Franco agonitzant i, en el context de la Guerra Freda, la concessió del Nobel a un catalanista tan destacat com Trueta crearia, de forma totalment segura, un focus d’inestabilitat a Catalunya, una zona estratègica, i això no convenia. L’Acadèmia Sueca, o el govern suec, es van empassar aquest esperpèntic argument i, amb tota la injustícia del món, van negar el Nobel de Medicina a un dels més grans metges del segle XX.

Ningú traurà els mèrits a Ramón y Cajal. Ara bé, costa molt de comprendre com el gran metge català Jaume Ferran i Clua no va ser mai ni tant sols nominat per al Nobel de Medicina..

Va ser el descobridor de la vacuna contra el còlera que va significar la fi de les epidèmies d’aquesta malaltia. Va desenvolupar la vacuna contra el tifus i contra la ràbia. També va desenvolupar-ne una contra una variant de tuberculosi. Ferran i Clua es va enfrontar greument a Ramón y Cajal, el qual encapçalava una campanya contra les vacunacions massives per eradicar una epidèmia al País Valencià, el 1885. Va haver de ser una comissió de metges francesos qui donés la raó a Ferran [1] per poder seguir amb les vacunacions. Amb els seus treballs s’han salvat des de llavors milions de vides. Paradoxalment, el Nobel de medicina de 1906 va ser donat a un metge que no creia en les campanyes de vacunacions com a prevenció de les epidèmies.

Però és clar, coneixent els casos de Guimerà i Trueta i, potser d’altres que no sabrem mai, no és d’estranyar aquest oblit de l’Acadèmia Sueca.

Ramón y Cajal va aprofitar el seu discurs del Nobel per renyar als suecs. Noruega s’havia independitzat de Suècia feia molt poc, el 1905, de forma democràtica i pacífica, cosa totalment incomprensible per a un nacionalista espanyol com era aquest personatge. Així, davant de tots els membres de l’Acadèmia Sueca i altres representants del poble suec, entre els quals el rei Òscar II que li acabava d’entregar el premi, els va deixar anar un discurs d’intolerància per la facilitat amb què havien concedit la independència a Noruega i, fins i tot, els va etzibar: “en España esto nunca se hubiera permitido”.

Els suecs que, tot i la seva flegma característica i la seva educació protestant, potser ja s’estaven penedint d’haver premiat algú tan maleducat, van escoltar impassibles aquesta exhibició d’intolerància fins que un dels presents, que no va poder aguantar més, li va respondre: “això és el que les noruecs volien, i els ho havíem de respectar”.

Carles Camp

31/10/2014

[1] Entrada Ferran i Clua, Jaume, a l’Enciclopèdia Catalana. Barcelona 1994, Vol. 11, pag. 56.

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 43) Premi Nobel a Ramon y Cajal (1906)

Política de cookies