GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Editorial Novembre 2014. Espanya, Catalunya i la força bruta

Editorial Novembre 2014. Espanya, Catalunya i la força bruta


Espanya vs. Catalunya: amenaces, coacció i força bruta

Hores d’ara, tot just després del 9-N molts se sorprenen encara de l’actitud poc intel·ligent i la resposta tan tancada i negacionista del govern d’Espanya i d’altres institucions de l’estat, a inclosos els seus mitjans de comunicació. Sorprèn que un estat que vol presumir de democràtic tracti els catalans amb aquest menyspreu i parli del sobiranisme amb un llenguatge a mig camí entre casernari i pinxo de taberna.
 
La sorpresa però, s’esvaeix quan repassem la manera com Espanya ha tractat Catalunya des de la invasió militar del 1714. Amb comptades excepcions, el tracte rebut per Catalunya ha sigut sempre repressiu, brutal i irrespectuós i sempre ha seguit tres consignes: espoli, humiliació i menyspreu.
 
El que coneixem avui com Espanya va tenir el seu origen en una invasió militar dels estats de la Corona de Catalunya: Aragó, Regne de València, Regne de Mallorca i Principat de Catalunya. Una invasió militar en tota la regla, amb fortes repressions posterior en forma d’assasinats massius, destruccions de poblacions, condemnes a presó, galeres i exilis.
 
El vencedor de la guerra de 1714 va estar -i està- totalment mancat de generositat o de ganes de reconciliació. Tot el contrari. Els castellans, ja esdevinguts espanyols, es van considerar els amos de Catalunya per fer amb ella i els seus habitants el que els donés la gana por justo derecho de conquista.
 
Ras i curt: la classe dirigent castellana va considerar que Catalunya era de la seva propietat. Tota ella: el territori, els boscos, els habitants i els seus diners i recursos. Potser es podria arribar a comprendre aquesta actitud en les primers moments, acabada la guerra. El problema és que han anat passant dècades, segles, generació rere generació, règims polítics de tota mena i aquest concepte de ‘propietat’ no ha canviat pas gens. Com a molt, han canviat les formes o les aparences, però el fons no ha canvia gens des del 1714.
 
Des d’aleshores, cada cop que s’ha volgut dialogar i trobar un encaix correcte de Catalunya, Espanya ho ha rebutjat. Des de la primera vegada el 1760, fins a la darrera, el 2005, cada cop que s’ha volgut buscar una integració més o menys digna, la resposta ha estat el cop de porta, amanit amb tota mena d’insults i de menyspreu o, en el millor dels casos, el silenci més absolut.
 
I si alguna vegada ha semblat que aquest encaix podria començar a funcionar només ha sigut un miratge. Quan ha semblat que els poders de l’estat espanyol estaven disposats a admetre una situació agradable per als catalans amb i dins d’Espanya, aquests mateixos poders han acabat reaccionant i fent marxa enrere de les concessions que ens havien fet. Mai han suportat la sensació que estaven perdent o podrien perdre domini sobre la seva propietat.
 
Veurem el que ha passat en els darrers cent anys, com a exemple, per no anar més lluny.
 
El 1914, s’aconsegueix un lleuger autogovern en forma de la Mancomunitat de Catalunya que, malgrat els seus minsos recursos, va fer més pel país i els seus habitants en deu anys del que havia fet la administració pública espanyola en dos-cents. El 1918, Francesc Cambó va demanar un estatut d’autonomia per a Catalunya i va rebre com a resposta un cop de porta i una campanya de boicot als productes catalans.
 
El 1923, va haver-hi el cop d’estat militar de Primo de Rivera, amb l’excusa política de retornar la pau a l’estat, llavors sacsejat per diverses revoltes obreres, minaires o pageses. Primo de Rivera es va afanyar a carregar-se la Mancomunitat, que havia fet molt per a la pau social a Catalunya, i a perseguir l’idioma català i prohibir-lo en tots els àmbits, fets que van provocar tensions innecessàries de tota mena. En resum: es va aprofitar l’ocasió per fer marxa enrere del poc que s’havia avançat. Recurs a la força bruta.
 
Les tensions descrites i d’altres varen dur la II República el 1931. El president Macià va proclamar una república catalana dins la república espanyola, que va haver de ser substituïda per una ressuscitada Generalitat, a causa de les amenaces i coaccions de l’estat espanyol.
 
Es va fer l’Estatut de 1932, amb fortes retallades a les Cortes i amb l’obsequi d’un altre boicot. L’octubre de 1934, el president Companys, proclama l’Estat català. La resposta espanyola va ser col·locar canons a la Plaça de Sant Jaume i altres llocs de Catalunya, bombardejar el Palau de la Generalitat i diversos ajuntaments i enviar el president de la Generalitat i el seu govern directament a la presó sense judici. El govern de la república espanyola va tenir, com veiem, bona capacitat de negociació i de diàleg. Novament, recurs a la força bruta.
 
El febrer de 1936, un nou govern republicà espanyol més sensat va amnistiar aquests presos. Però l’alegria va durar poc i el juliol següent un cop d’estat militar va engegar una sagnant i destructiva guerra que va acabar amb les institucions catalanes i va iniciar una altra ferotge persecució del nostre idioma. S’assegura que el cop d’estat es va fer contra la república espanyola en general i contra els partits polític espanyols, els d’esquerres especialment. Però això només és mitja veritat. L’altra mitja és que va ser una guerra contra Catalunya. Com va dir Queipo de Llano, vamos a echar a los catalanes al mar. Ni catalans republicans, ni d’esquerres, ni res, a tots els catalans. I així va anar la repressió franquista que, a banda de perseguir les llibertats polítiques, va perseguir tot el que tingués a veure amb autogovern i l’idioma català. Un altre ús de la força bruta que va durar dècades.
 
Amb la Transició, va arribar l’Estatut de 1980. Com que les reivindicacions catalanistes no s’aturaven, es va muntar el circ del cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Com a conseqüència va haver-hi un pacte d’estat entre la corona, el PP, el PSOE i l’exèrcit per blindar la unitat d’Espanya. Va venir la LOAPA i el café para todos. Un altre ús de la coacció i de la força bruta, amb els trets al Congreso de los Diputados i els tancs passejant-se per València.
 
Des de mitjans dels anys 80 del segle XX, amb l’entrada de l’estat espanyol a la Unió Europea i a l’OTAN, aquest ha perdut la seva capacitat de fer servir la força bruta física. És a dir, ja no poden enviar contra nosaltres i les nostres institucions ni els seus canons ni els seus exèrcits. Ja no poden bombardejar poblacions indefenses ni afusellar els catalanistes que destaquin. Però encara els queden altres instruments de força bruta que, com veurem, no han deixat de fer servir: desenvolupar una legislació injusta, agressiva i il·legítima, d’acord amb la seva legalitat parcial prefabricada (sistema popularment conegut com a ‘llei de l’embut’); els seus tribunals parcials i fabricants de sentències esbiaixades, amenaces de presó, multes, embargaments i deshabilitacions; un cos d’inspectors d’Hisenda exageradament agressiu; uns mitjans de comunicació, tant públics com privats, propagandístics del nacionalisme espanyol, disposats a fer córrer les més abjectes mentides i d’amagar informació o tergiversar-la, amb un estil més propi d’una dictadura feixista que no pas d’un país suposadament democràtic; i l’ús d’uns serveis secrets que, en comptes de vigilar per a la nostra seguretat, es dediquen a investigar nacionalistes catalans destacats.
 
No ens hem de deixar enganyar per les aparences. L’estat espanyol continua fent servir tots aquests sistemes de força bruta. El fet de que no sigui física, no vol pas dir que deixi de ser força bruta. En ple segle XXI, continuem essent víctimes de la força bruta de l’estat espanyol. Continuen, com des de 1714, tractant-nos com si fóssim de la seva propietat.
 
El 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar un nou estatut, més ampli que l’anterior, ja que els catalans havien percebut que l’anterior no era suficient i no ens protegia correctament de l’espoli fiscal i d’altres fets. Estatut que, malgrat el vergonyant cepillado de les Cortes va ser aprovat per referèndum. El 2010, el Tribunal constitucional el va tombar del tot, anul·lant-lo a la pràctica. Un altre ús de força bruta.
 
Des del 2011, ja hi ha hagut uns 150 decrets-llei destinats a retallar l’autogovern aconseguit el 1980, acompanyats d’un munt de sentències dels seus tribunals. El cas dels atacs contra l’exitosa immersió lingüística, amb la coneguda com a llei Wert al capdavant, és el cas més conegut, però n’hi ha infinitat més. Un altre cas d’ús de força bruta.
 
Des del setembre del 2012, moment en què comença a prendre forma un clar i potent moviment independentista, l’estat espanyol ha continuat el seu ancestral i tradicional estil de resoldre els problemes amb Catalunya. Han anat desenvolupant de forma exagerada el seu corpus legal contra les aspiracions sobiranistes catalanes i han fet dictar als seus tribunals sentències injustes i agressives. Els mitjans de comunicació espanyols van tots a una mentint i falsejant tot el que faci falta. El cos diplomàtic espanyol no para de pressionar arreu contra el sobiranisme català fins i tot fent mentir, sota amenaça de veto, als polítics europeus sobre el futur d’una Catalunya independent. Utilitzen els serveis secrets de forma iniqua per espiar càrrecs electes i altres catalanistes, i també familiars i gent vinculada, tot i fent publicar informacions sobre suposats delictes fiscals que moltes vegades resulten ser falsos. Hem hagut de suportar vols rasants dels seus avions militars i maniobres del seu exèrcit en el nostre territori, moltes vegades a prop de zones poblades. Per no parlar d’uns massius i caríssims atacs informàtics contra les webs de la Generalitat en certs moments sensibles. Tot recursos a la força bruta.
 
No han canviat d’estil, sempre han actuat així. És el que han fet i fan servir perquè sempre els ha anat bé, sempre els ha funcionat . Fins ara.
 
Carles Camp
18/11/2014


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici