Memòria històrica > Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia:42) Generaciones del 98 y 27

El Hito 42 de la sèrie fa referència a un aspecte de l’imaginari espanyol molt magnificat, com són les dues tongades d’escriptors conegudes com a ‘Generació del 98’ i ‘Generació del 27’, suposats elements regeneradors de la nació i de la societat espanyoles, després del penós i decadent segle XIX, que va tenir en el desastre del 1898 la seva traca final.

Així ens ho explica García de Cortázar:

El 98 y el 27 son dos fechas puramente culturales. Desde las ruinas del Desastre colonial, estos hombres construyeron los cimientos de una Edad de Plata que brindaba con el Siglo de Oro y, por tanto, con la tradición. Machado, Lorca, Cernuda y Juan Ramón sufrieron la dureza del siglo XX español.

En el capítol 26 d’aquesta sèrie, ja ens vam referir a què hi havia de real en aquell magnificat Siglo de Oro i, en el capítol 43, dels veritables motius pels quals s’han concedit la majoria de vegades premis Nobel a escriptors en llengua castellana.

El mèrit de la major part d’escriptors i intel·lectuals de les dues generacions esmentades va ser, com indica García de Cortázar, de retrobar-se amb la tradición.

Això és molt exacte. En comptes de fer examen de consciència, estudiar els propis defectes, identificar errors i actuacions inadequades per veure que era el que havia dut a la seva Espanya a la situació en què es trobava a l’entrada del segle XX; en comptes d’obrir-se al món i a la modernitat cap als països més avançats van fer exactament el contrari: van cercar en l’essència castellana tradicional els valors que creien que hi havia hagut en l’ànima i el caràcter espanyols i que s’havien malbarat o perdut. Van ancorar encara més Espanya en el passat anacrònic, caduc i obsolet de l’endarrerida Castella, tot i revifant-ne el seu tradicional aïllament mental i intel·lectual.En definitiva, totes dues generacions van desaprofitar una molt bona ocasió d’obrir el seu país i la seva societat cap al futur.

Acabades les guerres colonials, quedava per pagar el deute emès per finançar-les: títols de deute en mans de la casta i de la família reial. Per amortitzar-la es van augmentar els impostos que gravaven la indústria. Es tractava, bàsicament, d’una reforma fiscal feta a mida perquè fos Catalunya la principal afectada per aquest augment. Això va provocar la revolta fiscal catalana del 1899, coneguda com a Tancament de Caixes, en què els que hi participaren es van negar a pagar els impostos que els tocaven. Revolta reprimida violentament amb sancions i empresonaments [1].

Aquest mal moment econòmic, no va impedir que l’estat espanyol es gastés 100 milions de pessetes de l’any 1900 per dur aigua a Madrid, més del que s’havia gastat a Catalunya en obres públiques durant tot el segle XIX. Mentrestant el dèficit fiscal de Catalunya d’aquell any va ser de 147 milions de pessetes [2].

El 1902, es va confirmar la prohibició de l’ús de la llengua catalana a les escoles i en l’ensenyament religiós. No sols els nens havien d’estudiar en castellà i no podien fer-ho en català, també havien d’aprendre la paraula de Déu en l’idioma dels amos, ja que els espanyols van decidir que Nostre Senyor no entenia el català, ni se li podia predicar ni resar fent servir la llengua catalana.

El 1905, el setmanari satíric Cu-Cut va publicar un acudit que satiritzava l’evident ineficiència i inoperància de l’exèrcit espanyol. La reacció dels militars va consistir en l’arrasament de la redacció de l’esmentat setmanari per part d’un grup d’oficials de la guarnició de Barcelona. El govern espanyol no tan sols no va condemnar els fets sinó que, a sobre, va aprovar el 1907 la coneguda com a Ley de Jurisdicciones en la qual es donava a l’exèrcit el poder de jutjar, reprimir i castigar qualsevol afronta feta contra l’exèrcit i l’estat espanyol, convertint així a aquesta institució en jutge i part.

A la pràctica, aquesta llei significa sotmetre el govern de l’estat espanyol a la tutela de l’exèrcit. Així ha estat, ja que des del 1907 fins al 1981 almenys, amb l’excepció del període 1931-1936, l’exèrcit ha sigut el gran decisor dels afers d’estat, incloent-hi la redacció de la constitució del 1978 que ara (novembre de 2014) patim i ens etziben pel cap als catalans i que té articles que imposats per l’exèrcit espanyol.

El segle XX, malgrat el suposat esforç de les dues generacions d’escriptors i intel·lectuals esmentades, va seguir igual que el XX, i el XXI continua ben igual. El suposat regeneracionisme hispànic, si es que mai va existir, no el trobem per enlloc.

Carles Camp

09/12/2014

[1] Joaquim de Camps i Arboix, El tancament de Caixes, Rafael Dalmau Editor, Col·lecció Episodis de la Història núm. 19, Barcelona, 1961.

[2] Guillermo Graell, La cuestión catalana, Fomento del Trabajo Nacional, Barcelona, 1902.

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia:42) Generaciones del 98 y 27

Política de cookies