Memòria històrica > Articles i documents

Francesc Roca. Les crisis econòmiques, segons Tutau

Una de les primeres reflexions catalanes –la de Joan Tutau, de 1886- sobre la naturalesa i les sortides de les crisis econòmiques és d'una sorprenent actualitat. Al 1886, el figuerenc Joan Tutau i Vergés (1829-1893) reunia algunes de les condicions necessàries per a fer una bona anàlisi de les crisis econòmiques: tenia 57 anys, formava part d'una família dedicada als negocis, havia participat activament com a republicà en les lluites polítiques del seu temps, havia viscut –exiliat- a França i a Anglaterra, havia estat elegit regidor, alcalde, diputat, i havia esdevingut, al 1873, ministre d'Hisenda del govern de Madrid de la Primera República espanyola. Després, durant la primera restauració borbònica, s'havia dedicat al món de l'empresa, però, també, a la cultura. Fou, per exemple, president de l'Ateneu Barcelonès.

El llibre en què es poden llegir les tres conferències a l'Ateneu on presentava la seva visió de les crisis econòmiques el titulà: Las crisis monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales. Al 1886, ja hi havia, al món de les societats industrials avançades, un cert gruix de literatura econòmica sobre el nou fenomen de les crisis. Les crisis eren un fenomen relativament nou, un fenomen del segle XIX. Abans, les guerres, les epidèmies, les fams, les sequeres, les catàstrofes naturals, eren dolor, ràbia i misèria. Però no eren crisis.

El que sorprèn més del llibre de Tutau és que té un molt bon coneixement de les teories de la crisi del seu moment –i cita, sense errors, autors britànics, francesos, italians, suïssos, alemanys o nord-americans– però, al mateix temps, és molt crític amb les que pretenen explicar les crisis a partir d'una sola causa. “Les crisis generals –escriu– quasi sempre són degudes a múltiples causes.” Les explicacions monocausals no serveixen, i així Tutau es mostra clarament partidari de les explicacions multifactorials.

Amb una certa elegància, se separa de la teoria climatològica de les crisis de William S. Jevons (a qui considera, d'altra banda, com el que ara sabem que és, una gran figura del pensament econòmic de tots els temps). Segons Tutau, les variacions dels climes han d'ésser estudiades pels naturalistes. No són un tema econòmic.

Tampoc no es mostra partidari de les explicacions exclusivament monetaristes, tot i que es declara a favor del patró or i de l'estabilitat monetària. No creu, però, que l'escassesa d'or o la depreciació de la plata siguin les úniques grans causes de les crisis.

L'actuació dels bancs, l'expansió desordenada del crèdit i les restriccions excessives, les bombolles financeres i els crash, són, és clar, una cara de les crisis. Però, segons Tutau, no ho expliquen tot.

Cal afegir-hi altres factors. Per exemple, les revolucions en tots els transports, que han permès que certes produccions de les Amèriques, de Rússia o d'Índia i Xina arribin a Europa, i també han facilitat les migracions internacionals de treballadors. Car, “el vast Imperi Xinès no pot mantenir els seus 400 milions d'habitants, tot i ésser un dels pobles més intel·ligents en el conreu de les terres”. I, si bé “a Europa no som encara en la mateixa situació”, ja són molt potents els moviments emigratoris vers “les extenses i fèrtils terres d'Amèrica, Oceania i Àfrica”. Les migracions internacionals poden incidir, és clar, sobre els nivells salarials, però, segons Tutau, el seu efecte és globalment positiu: durant el segle XIX, diu, els salaris han anat pujant.

Tutau analitza també l'impacte de la despesa pública sobre la marxa de l'economia. El que és decisiu, explica, és la seva estructura. El model a tenir en compte és el dels Estats Units d'Amèrica. Allà, la distribució de la despesa és la següent: l'estat central: 16,60%; els comtats: 22,25%; els municipis: el 48,60 %; i els “districtes escolars”: el 12,40%. Als estats hipercentralitzats d'Europa, “a les monarquies i a les repúbliques unitàries… no queda res per al desenvolupament de la riquesa pública”, tot queda a mans de l'estat central que concentra la despesa en la capital política.

Al segle XXI, ens aniria molt bé un nou Joan Tutau.

L’econòmic 6/12/2014

Francesc Roca. Les crisis econòmiques, segons Tutau

Política de cookies