Antoni Sant. L'estat de dret català

El Punt Avui 17/01/2015

El medievalista francès Michel Zimmerman té escrit “Allò que va ser destruït l'any 1714 havia estat construït vers l'any mil.” L'autor fa referència a un suposat estat de dret català que es remuntaria més enllà de l'any mil i que fou brutalment exterminat amb l'ocupació borbònica del segle XVIII. L'afirmació de tan prestigiós historiador ens omple d'orgull. Tanmateix seria lícit sospitar que incorre en un anacronisme històric (estat de dret abans de l'any mil?) sinó fos perquè els fets li donen la raó. Només cal llegir la norma promulgada per un príncep català aviat farà mil anys, ordenant als seus successors: “que tenguessen corts e gran companya e fessin condit (aliments) e donassen soldades, e fessin esmenas, e tenguessin justítia e jutjassen per Dret, e mantenguessen a l'oprimut, e acorreguessen l' assetjat, e quan volguessen menjar que fessen cornar, que tots els nobles e no nobles, se venguessen dinar; e aqui partissen les vestiments que haurian....” (Usatge “Alium manque”)

Si com Zimmermman fem ús de l'abundant quantitat de textos polítics i jurídics que es conserven en els nostres arxius descobrirem que Catalunya, des del seu naixement com a nació al segle X i fins l'actualitat, ha tingut com a fil conductor entre generacions una decidida voluntat política de organitzar-se com un estat de dret en el que l' autoritat del príncep estigués sotmesa sempre al principi de legalitat. La permanència al llarg del temps d'aquesta aspiració té com a testimoni historiogràfic incontestable l'evolució mil·lenària de les nostres institucions estatals participatives que no desdigueren mai de les d'altres territoris europeus i que, en mols casos, els precediren, els superaren i en foren exemple. Hem vist que des del principi foren els propis reis catalans els que no dubtaven a proclamar que l'exercici del seu poder era sotmès al Dret. Però no es difícil intuir que aquesta mentalitat tan aparentment “democràtica” dels nostres sobirans no nasqué per generació espontània.

Ben al contrari, darrera del capteniment reial remintola, segurament com herència de Roma i de la pura necessitat de compartir racionalment l'escassetat d'un territori pirinenc superpoblat, una vocació popular de participar en la cosa pública que s'ha incrustat en el moll de l'os de la mentalitat social catalana des del seu inici com a grup nacional –pensem en l'entusiasta participació del poble en els judicis presidits pel comte Borrell, el qual es ventava de tenir sempre obertes les portes de Palau pels seus súbdits– fins, com diu Vicens Vives, “a fer-ne una manera d'ésser, fins esdevenir una concepció del món”. Aquesta mentalitat social ha estat formulada en cada moment històric pels jutges, notaris, advocats i tractadistes, no pas pels camins de la filosofia abstracta o teòrica sinó, com diu Maurici Serrahima, en termes que fan palesa la realitat viva del país i com a directriu per tal que els qui governen ho tinguin en compte a l'hora de manar.

Cas paradigmàtic del que diem és l'insigne tractadista gironí Francesc Eiximenis, el qual ja fa més de set-cents anys va encunyar el concepte de “governar liberalment” per ensenyar al seu príncep que “Mai les comunitats no donaren la potestat a ningú d'una manera absoluta sobre d'elles mateixes, sinó amb uns certs pactes i lleis”. Una mentalitat política catalana que no és menys definidora nacionalment que la llengua, la cultura, l'economia o l'art. Si per cas el seu coneixement es fa més imprescindible en aquests moments en els que Catalunya vol obrir-se al món com una nació política mil·lenària exercitant el dret a decidir lliurament de quina manera vol governar-se.

Si obrïem aquesta introducció amb una norma de Berenguer I, l'acabarem amb la pregunta que quatre segles després dirigia el rei Martí l'Humà als catalans en les corts reunides a Perpinyà l'any 1406 i que prova, al meu entendre, l'èxit de l'estat de dret que albirà el seu avantpassat: “Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses i llibertats e que sia així liberal com vosaltres?”