Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp ABC-50 hitos de nuestra historia: 35) Industrialización. El ferrocarril (1848)

El hito número 35 es refereix al procés de la revolució industrial, del qual el tren va ser un element fonamental.

Comença així el Sr. García de Cortázar:

“La España liberal, herida de guerras y sublevaciones, inicia un proceso de renovación económica. En Bilbao y en Barcelona se establecen los polos de una pujante industria, que crece bajo la protección del Estado”.

Tal com i com ho expressa, sembla com si els períodes de violència s’haguessin acabat i formessin part del passat, cosa falsa, com veurem.

D’entrada, cal puntualitzar que, al segle XIX, lloc de l’estat espanyol on es va fer la revolució industrial i es va engegar una indústria digna d’aquest nom va ser Catalunya, sobretot a Barcelona, però també a altres ciutats catalanes. La resta de l’estat no va fer la revolució industrial. Pel que fa a Bilbao, el que hi havia gairebé exclusivament eren instal·lacions industrials que transformaven el mineral de ferro en llengots o, en el millor dels casos, en materials fèrrics poc elaborats. A Catalunya, les mines de ferro ja estaven gairebé esgotades i les de carbó eren molt insuficients per a l’activitat indústrial que s’hi desenvolupava. Tot i aquestes mancances i dels obstacles provocats per guerres i la manca de suport, la indústria catalana prosperava.

Els governants espanyols no van fer res per promoure la industrialització ni a Catalunya ni a la resta de l’estat, ans tot el contrari. Deien públicament que afortunadamente la indústria només existia a Catalunya, ja que entenien que indústria implicava obrers i, per tant, implicava moviments reivindicatius de tipus econòmic, però sobretot socials i, en conseqüència, polítics i democratitzadors. La qual cosa no interessava gens als prohoms de la casta extractiva radicada a la Villa y Corte, a qui ja els anava bé l’estructura i la mentalitat feudal de Castella i la resta de regions assimilades. Per això, de cap de les maneres, no volien la industrialització a les altres zones de l’estat.

Aquesta mentalitat, cabdal en la història d’Espanya i que explica l’origen de gairebé tots els problemes d’aquell país des del segle XIX fins a l’actualitat al no haver fet la revolució industrial, no té cap mena d’importància per a García de Cortázar, a qui sembla que li costi admetre que l’únic lloc de l’estat espanyol que es va industrialitzar en aquells temps va ser Catalunya.

Catalunya va fer la revolució industrial, amb ferrocarrils inclosos, malgrat els continus conflictes bèl·lics d’aquells anys i patir un permanent estat de setge. Es podria dir que els episodis de violència d’aquells anys van ser gairebé tots catalans i deu ser per això que no mereixen l’atenció del nostre historiador.

Les tensions socials provocades per la mala situació econòmica causada per la ineptitud i la corrupció dels governants espanyols va provocar la revolta de caire independentista coneguda com a Jamància, que va tenir lloc en dues fases entre 1842 i 1843 centrades a Barcelona, encara que també es va estendre a altres llocs de Catalunya. En el decurs d’aquesta revolta, la capital catalana va patir dos cruels bombardejos i una dura repressió.

Els dos bombardejos van ser ordenats pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria i pel general Joan Prim. El d'Espartero va ser cruel, sàdic i totalment innecessari, puix la ciutat ja s’havia rendit. La ciutat havia desistit dels seus propòsits, els revoltats s’havien tranquil·litzat i havien tornat als seus quefers diaris i tota la població havia donat per finida la revolta. Malgrat tot, Espartero va decidir castigar la capitulada ciutat sotmetent-la a un cruel, llarg i indiscriminat bombardeig. No van servir de res els precs de les diverses autoritats de la ciutat, bisbe inclòs, perquè Espartero desistís. Explica en Francesc Curet:

“L’atac, que va durar dotze hores seguides, es feu a raig, sense cap objectiu determinat, i així les bombes queien damunt de cases humils, com incendiaven una fàbrica o ferien un edifici noble. En total, s’engegaren en aquell espai de temps 1.041 projectils de tots els calibres que van destruir totalment o parcialment 462 cases, a més de les bombes que caigueren en l’Hospital de la Santa Creu i en el militar de Sant Carles i les que van fer grans destroces en el Saló de Cent de la Casa de la Ciutat, cremant-ne els tapissos que cobrien les parets” [1].

Va ser arrel d’aquests fets que Espartero va exclamar que calia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys perquè els catalans recordéssim qui mana. Des de llavors Barcelona ha anat rebent aquesta mitjana de bombardeigs o altres menes de càstigs i s’han expressat en el mateix sentit personalitats polítiques espanyoles de la talla de Manuel Azaña o Peces Barba.

El segon bombardeig, molt més dur encara que l’anterior, va ser l’octubre de 1843. Va tenir l’agreujant de ser ordenat per un català en qui els revoltats barcelonins, pel fet de ser català, havien confiat que es posaria al seu costat. La decepció va ser total, en veure com un general català ordenava reprimir d’una manera tan brutal la ciutat que feia poc l’havia rebut com un heroi. Ens ho explica també en Francesc Curet:

“La matinada del 22 d’octubre rompen el foc contra Barcelona, el castell de Montjuïc, la Ciutadella, el Fort Pio i el de Don Carles. El bombardeig va durar fins a la nit. En aquest espai de temps, foren engegats 1.351 projectils en bales, granades i bombes. Es calcula que des del 18 d’octubre fins el 24 del mateix mes, Montjuïc i les altres fortaleses van disparar contra la població i els forts ocupats pels centralistes [ els revoltats ], 5.847 projectils de tots els calibres”.

Per acabar d’arrodonir el tracte rebut per Barcelona en aquesta revolta independentista, després del primer bombardeig, el govern de Madrid va enviar el general Zurbano a reprimir la ciutat. Un cop recuperada Reus i després d’una razzia per les comarques dels voltants de Tarragona, Zurbano va arribar a Igualada, i des d’allí, va enviar a través d’un intermediari el missatge següent a la Junta Suprema de Barcelona, que dirigia la revolta: “Diga usted a esos caballeros que allá [a Barcelona] voy immediatamente y que he de poner a los barceloneses más blandos que este guante”, mentre serrava les dents i rebregava un guant que s’havia tret de la mà.

Zurbano estava disposat a entrar a Barcelona a sang i foc i ja havia donat ordres perquè el comandant del castell de Montjuïc Echalecu bombardegés Barcelona en sentir el primer tret des de la ciutat. Empipat per trobar resistència en el seu camí cap a Barcelona va adreçar a la seva Junta Suprema aquesta terrible amenaça:

“Al gobernador del castillo de Montjuich le he dado la orden para que bombee a Barcelona y la reduzca a ceniza si es menester en el momento que los que obedecen la Junta rompan fuego contra las tropas que yo conduzco. Lo repito a Vds. Advirtiendo que no se separará de mi propósito la sutileza de la Junta, las personas comprometidas y cuantos siguen el pronunciamiento abandonen la ciudad, pues aunque sólo queden los edificios no dejará de efectuarse el bombardeo... La suerte decidirá el resultado, pero cualquiera que sea, BARCELONA HABRÁ DEJADO DE EXISTIR .

La ciutat es va salvar pels pèls, ja que Zurbano va haver d’anar a socórrer Espartero que es trobava en situació desesperada a Castella.

Al poc d’haver acabat la revolta de la Jamància i la dels moderats amb els tradicionals mètodes dialogants espanyols que hem engrunat, a Catalunya va esclatar la Segona Guerra Carlina, que va durar des de 1846 i el 1849, coneguda com a “Guerra dels Matiners”, que no mereix cap esment de García de Cortázar. També va afectar el nord del País Valencià, especialment el Maestrat. Les tensions econòmiques i socials persistien a Catalunya. S’havien endegat unes negociacions per a casar l’hereu del pretendent carlí amb la seva cosina germana la reina Isabel II. El fracàs d’aquest intent va ser l’espurna que va encendre la revolta.

Revolta que de fet no va ser estrictament carlina. Va ser una revolta contra el govern d’Espanya en mans dels immobilistes i retrògrads anomenats ‘moderats’ liderats per Narváez, que amb les seves quintes, impostos i aranzels impedien el progrés econòmic de Catalunya. Tant és així que a la revolta carlina s’hi ajuntaren els progressistes i els republicans catalans. Va ser la revolta de tot un poble contra un govern despòtic, llunyà i corrupte.

La repressió de la revolta va ser extremadament cruel, ja que va persistir el sistemàtic assassinat dels presoners de guerra sense cap mena de judici ni possibilitat de defensa legal. És cert que els carlins també exercien aquesta violència, però els anomenats liberals, que presumien de voler modernitzar i civilitzar el país, usaven la violència amb molta més impietat. Fins i tot, els presoners ferits eren assassinats pels anomenats escamots d’execució sense cap mena de miraments. La seva crueltat esdevenia esperpèntica quan els revoltats capturats malferits, que no es podien ni moure, eren duts en llitera fins el lloc on se’ls executava en massa.

Malgrat que la revolta de la Jamància estava acabada el 1843 i la Guerra dels Matiners, el 1849, l’estat de setge a Catalunya es va mantenir durant anys. Sembla talment l’excusa per satisfer desitjos de venjança contra els catalans. Aquesta situació permetia que els delictes, reals o presumptes, fossin molt més castigats a Catalunya que a la resta de l’estat. Per exemple, tenir armes sense permís era castigat a la resta de l’estat amb una multa, o amb uns mesos de presó com a molt. A Catalunya, el mateix delicte era castigat amb llargues estades a presó o amb dures penes de presidi.

L’estat de setge permetia als governants espanyols exercir a Catalunya detencions i condemnes arbitràries i injustes sense judici. Més de cent quaranta homes varen ser condemnats a presó o a presidi d’aquesta manera. El cas més macabre va ser el d’un home que van anar a detenir a casa seva. En no trobar-lo, van detenir al fill i el van condemnar a la pena de presidi que consideraven que mereixia el pare.

Aquesta era la realitat a Catalunya en aquells temps La bucòlica imatge que García de Cortázar vol donar d’aquells anys potser es podria aplicar a la resta de l’estat. A Catalunya, en absolut. La suposada protección del estado a la indústria a què es referix. García de Cortázar només va existir, almenys en aquell període, en la imaginació dels historiadors espanyols

Acaba dient:

“Nuevos caminos de hierro vertebran y abaratan el trasiego de mercancías. El tren nace en Mataró-Barcelona y Aranjuez-Madrid.

Com sempre, García de Cortázar ens explica les coses a mitges i barrejant conceptes ja que no pot posar ambdues línies ferroviàries al mateix nivell.

El tren Mataró-Barcelona va ser finançat amb capital privat. Miquel Biada, l’artífex del projecte, va posar bona part del capital de la seva pròpia butxaca. Els militars, que llavors i fins ben entrat el segle XX, eren els qui controlaven el tema de les comunicacions, van obligar a fer una amplada de vies diferent a la que ja llavors s’anava estandaritzant a Europa, l‘ample de via europeu’, amb l’excusa que això evitaria que un enemic que volgués ocupar Espanya pogués utilitzar el tren com a eina d’invasió. Un raonament és extraordinàriament estúpid ja que, en cas de conflicte bèl·lic, el tren és extremadament fàcil de neutralitzar.

La realitat, però, era molt més sinistra. Resulta que una empresa anglesa tenia tota una remesa de màquines de tren amb eixos més amples del normal i que, per consegüent, no podien vendre. Per desempallegar-se van trobar una bona solució: subornar els militars espanyols perquè obliguessin Biada a usar l’amplada de les seves màquines. Aquest fet ha suposat i suposa un greu obstacle a l’ús del tren per al comerç internacional i per al progrés econòmic tant català com espanyol. Poc després es van construir trens cap a Girona i la frontera, cap a Vic i Ripoll, i moltes d’altres destinacions, tots amb capital privat.

En canvi, el tren Aranjuez-Madrid, finançat amb diner públic gairebé només servia per dur a la reina i la família reial a la seva casa d’estiueig. Alhora, a Madrid, com que no volien ser menys que a Catalunya, van començar a farcir Castella i altres regions de ferrocarrils amb diner públic. Com que amb diners públics no podien fer totes les línees de tren que somiaven, van voler atreure capital privat, sobretot de l’estranger, que és on n’hi havia. Com que aquest capital estranger no volia saber res d’inversions ruïnoses, algú va tenir la brillant idea que l’estat espanyol garantís un mínim de rendibilitat, molt més alta que la que el mateix estat espanyol pagava per l’emissió del seu deute públic.

Es van construir tot de línies de tren inútils i absolutament ruïnoses per Castella i altres regions assimilades en què els inversors hi tenien assegurada, això sí, una alta rendibilitat garantida pel l’estat espanyol. El resultat: la fallida (una més) de l’estat espanyol.

És evident que, per a un historiador nacionalista espanyol, és millor defensar que el que un espanyol ha de saber de la seva història són mitges veritats glamuroses que no pas la realitat que hem patit i patim: l’exhibició continuada de violència, nepotisme, corrupció i ineptitud, que han caracteritzat i caracteritzen el govern de l’estat espanyol. Hi hagi qui hagi en el poder.

Carles Camp

30/1/2015

[1] Francesc Curet, La Jamància. Rafael Dalmau Editor, Episodis de la Història, Barcelona, 1961.

Carles Camp ABC-50 hitos de nuestra historia: 35) Industrialización. El ferrocarril (1848)

Política de cookies