Hilari Raguer. Per un museu militar de Catalunya

Sóc independentista, i crec que la supressió del Museu Militar del castell de Montjuïc va ser un greu error que caldria rectificar com més aviat millor. Al marge de catalanisme o espanyolisme, es una qüestió d'història i de cultura. I fins i tot de desig de pau: un pacifista que no vol saber res de guerres és com un metge que no volgués saber res de malalties.

 

Joan Sales i Raimon Galí, en unes conferències a un grupet de joves, a casa d'en Joan Reventós, al carrer d'Anglí, ens van donar una visió molt nova de la nostra història contemporània, que va marcar fondament tots els qui hi vam assistir. Un dels temes recurrents era prevenir-nos contra l'antimilitarisme infantil que havia dominat el catalanisme d'abans de la guerra. Ells havien passat per l'Escola de Guerra de la Generalitat, per esdevenir oficials d'un exèrcit de Catalunya a les ordres de Companys, que restablís l'ordre a casa i derrotés els insurrectes. No va ser possible aquest exèrcit català, però van lluitar contra els feixistes en l'Exèrcit Popular de la República. Des de la seva experiència, ens deien: “No feu brometa amb l'exèrcit espanyol. Respecteu-los i us respectaran.” Cal tenir present el gran canvi que ha experimentat l'exèrcit espanyol, que ara té nivell universitari i, el més important, està sotmès a l'autoritat civil.

 

Una certa burgesia catalana ha menyspreat els militars, a reserva de cridar-los per fer la feina bruta de la repressió dels desordres. L'exemple més contundent és el de Cambó. En una avinentesa tan crucial com l'Assemblea de Parlamentaris del 1917, Cambó, que deia defensar la bandera de la regeneració política d'Espanya i l'autonomia de Catalunya, va cercar l'aliança amb els militars casernaris de les Juntes de Defensa i particularment amb aquell personatge de sarsuela que era Benito Márquez, i en canvi va rebutjar l'entesa amb Macià i el va tractar d'orat, tal com Cambó mateix confessa en una de les pàgines més lamentables de les seves Memòries. Un segon cas és quan, per posar fi als atemptats, va exigir a Dato que designés governador militar de Barcelona el general Severiano Martínez Anido, l'home de la “llei de fugues”. El tercer moment és el suport inicial al cop d'estat de Primo de Rivera, també amb el propòsit de garantir l'ordre públic. Que després ell i el seu partit se'n desmarquessin no treu la responsabilitat de l'adhesió primera. La quarta i suprema opció militar en defensa de l'ordre serà amb la revolta del juliol del 1936. L'opció de Cambó pel bàndol dels militars és total. En això, pensava com Franco: la pau només podia venir de la victòria absoluta dels qui s'havien revoltat.

 

Joan Sales i Raimon Galí ens explicaven que, al llarg dels segles, la visió que els estrangers tenen dels catalans és que som un poble bel·licós. Exemples històrics ho confirmen. Però aquells catalanistes pensaven que no servim per a la guerra. Salvades les diferències, recordaré que durant prop de dos mil anys els jueus han estat considerats, i s'han considerat ells mateixos, com un poble molt hàbil per als negocis, però negat per a la guerra, i en una sola generació han forjat el millor exèrcit del món.

 

Una Catalunya independent necessitarà un exèrcit, encara que hagi de fer com el català Josep Figueres, que en arribar a president de Costa Rica (després de guanyar una guerra civil!) va dir que suprimia l'exèrcit, però va mantenir una organització armada amb el nom de Guàrdia Nacional. No penso en un exèrcit per fer la guerra contra Espanya, ni contra ningú, però Si vis pacem, para bellum. Era el lema del general francès Liautey per pacificar el Marroc: mostrar la força per no haver-la d'emprar. A banda d'un exèrcit pròpiament dit, Catalunya necessitarà sempre cossos amb estructura militar, disciplina i esperit de servei, com mossos d'esquadra, guàrdies municipals, Creu Roja, bombers i agents forestals.

 

A finals dels anys quaranta vaig assistir a un macrojudici contra una quarantena de membres d'un anomenat Ejército Republicano de Liberación. El fiscal sostenia que era una organització armada, penalment molt més greu. El defensor deia que no ho era. El fiscal va preguntar-li si coneixia cap exèrcit que no estigués armat. El defensor va respondre: “Sí. N'hi ha dos: la Creu Roja i la Companyia de Jesús”.

 

El PuntAvui 11/02/2015