Carles Camp. Algunes coses a afegir a Història oculta del Real Madrid

En l’excel·lent llibre escrit per Carles Torras La historia oculta del Real Madrid contada por un culé (Ediciones Planeta, Madrid, 2013) que va donar lloc a un reportatge de TV3, s’expliquen, amb rigor periodístic, les relacions del club blanc amb el poder de l’Estat espanyol, que s’han mantingut amb dictadura i amb democràcia, encara que amb la primera d’una forma molt més sòrdida i fosca. Val a dir que ningú es pot enfadar pel que s’hi explica, tot són veritats contrastables.

Es tracta d’una lectura molt profitosa, fins i tot per a qui no li agradi el futbol, que ens permet veure com funciona la mentalitat hispànica dels dirigents de la Villa y Corte, amb poques i destacades excepcions, a través de la relació entre el club de Chamartín i el poder; un poder que parteix sempre de la premissa que el que és bo per al Real Madrid és bo per a Espanya. I, a la vegada, ens il·lustra de les dificultats que han tingut i tenen el F.C. Barcelona i altres clubs de la lliga de futbol espanyola, però sobretot el Barcelona, per poder competir en igualtat d’oportunitats. L’actual (febrer 2015) agressivitat de Hacienda contra el Barça –sense parió amb cap altre club de la lliga espanyola- n’és una mostra significativa i s’entén molt millor després de llegir aquest llibre.

A tot plegat, hi podríem afegir un parell de coses.

La secció de bàsquet

Quan va començar a funcionar seriosament una lliga espanyola de bàsquet, es va limitar el número d’estrangers a un de sol per club per evitar malentesos i escàndols com el de l’impresentable cas Di Stefano dels anys cinquanta.

L’estranger sempre era, en les dècades dels seixanta i setanta, nordamericà. Llavors la diferència de nivell entre el bàsquet dels Estats Units i l’europeu era molt alt. Qualsevol jugador professional nordamericà una mica bo era molt superior a pràcticament tots els jugadors europeus i, no cal ni dir-ho, dels de la lliga espanyola. Per això, la capacitat, l’encert i la sort de la tria de l’americà de cada temporada era un factor determinant. El fet de limitar els fitxatges a un sol jugador estranger per equip era una bona idea, donades les circumstàncies del moment.

El Real Madrid, però, a banda de tenir magnífics jugadors, va fer jugar sempre tres americans, el de la temporada i dos nacionalitzats. La resta de clubs contemplaven amb indignació com Raimundo Saporta, responsable de la secció de bàsquet del club madrileny, movia els fils del poder i aconseguia aquestes nacionalitzacions, impossibles per a la resta de clubs. D’aquesta manera, el Real Madrid de bàsquet va arrasar durant molts anys, i només el F.C. Barcelona, el Joventut de Badalona i l’Estudiantes de Madrid podien, i no sempre, plantar-los cara. La resta de partits esdevenien un passeig triomfal per als blancs.

El Real Madrid tenia també bons jugadors, molt bons, però hauria estat interessant veure que si, amb un sol americà com la resta dels equips de la lliga, els resultats haurien estat tan aclaparadors.

Sección de Balonmano del Real Madrid Club de Fútbol

Com que, en el record de la majoria, l’handbol madrileny ha estat associat al club Atlético de Madrid, a molts els sorprendrà saber que, als anys cinquanta, el

Real Madrid tenia secció de handbol.

Potser els afeccionats a aquest esport de més edat ho recorden. Però com és que no n’hem sentit parlar mai? A la pàgina web del club blanc aquesta secció ni s’esmenta. Ni tampoc recorda gairebé ningú com, en certa manera, aquesta secció va desaparèixer a Granollers.

A finals dels anys cinquanta, es jugava un partit d’handbol a Granollers, els locals contra el Real Madrid. El partit es jugava, encara, en pista descoberta. Durant la mitja part, va caure un fort xàfec que va deixar la pista impracticable per a reprendre el partit. La gent va anar a casa seva a la cerca de draps, baietes i el que fos per mirar d’eixugar la pista el més ràpid possible.

L’àrbitre va citar els delegats d’ambdós clubs i els va dir que, com que havia parat de ploure, tothom s’esperaria que la pista fos seca per començar la segona part. Uns tres quarts d’hora més tard, la pista ja estava seca i l’àrbitre va donar l’ordre de seguir. Però, per a sorpresa de tothom, els jugadors del Real Madrid i tota l’expedició havien marxat sense dir res, contravenint les instruccions donades per l’àrbitre. Deu ser l’únic cas d’abandonament del terreny de joc ocorregut mai a l’estat espanyol, si més no a les lligues principals de qualsevol esport.

L’àrbitre es va enfadar moltíssim i va redactar una acta contundent, explicant què havia passat. Com a conseqüència, el Real Madrid va rebre una sanció duríssima. Per molt que fos el club mimat del règim, era un acte d’indisciplina massa evident i massa greu com per que quedés sense un càstig exemplar.Per no haver de complir la sanció -per orgull-, el Real Madrid es va retirar de la lliga i, des d’aleshores, mai més no ha tornat a tenir secció d’handbol. Si en tornés a tenir, primer hauria de complir la sanció, que encara està pendent.

Realment, un club molt cavaller i molt senyor.

Carles Camp

17/02/2015

Carles Camp. Algunes coses a afegir a Història oculta del Real Madrid

Política de cookies