Memòria històrica > Articles i documents

Francesc Roca. El miracle català (i 2)

A partir de 1492, de la descoberta d'Amèrica i, un xic més tard, del Pacífic, l'economia catalana seguirà creixent a bon ritme tot i les greus dificultats del comerç per la Mediterrània (derivades del poder militar de l'Imperi Otomà). I tot i la seva participació (sovint, no volguda) en les guerres entre els imperis europeus.

La continuïtat del creixement econòmic i demogràfic català fins a 1714 s'explica per un conjunt de raons: els èxits del model de família troncal, de la separació de béns en el matrimoni, el dinamisme de les masies i, a les viles, dels tallers gremials. I pel caràcter públic, o mixt, o semipúblic, d'algunes empreses estratègiques com ara les Reials Drassanes, els molins, les salines, els pous de glaç, les llotges de mercaderies (i la Porxada de Granollers, construïda al 1586), els ports de mar, l'Hospital de la Santa Creu (i altres hospitals), la Seca de Barcelona (i altres seques), les taules de canvi i els estudis generals de les grans ciutats catalanes.

Cal afegir-hi, a més, un altre factor dinamitzador: la participació catalana, des del primer moment, en l'aventura de la descoberta, el comerç i la colonització dels nous mons de l'Atlàntic, el Pacífic i l'Índic. I, de retruc, la positiva influència dels productes, els homes (i les dones) i els capitals americans, o asiàtics, arribats, al llarg del temps, a les terres catalanes.

A partir de 1714, el model familiar, les masies, els gremis, les drassanes, els hospitals, els franciscans, els jesuïtes, els escolapis, l'escola Lestonnac, continuen. Les estructures d'estat, les universitats, la banca pública, no. Han estat anul·lades per la monarquia absolutista dels Bourbon i els qui li donen suport.

La Llotja de Barcelona, l'antic Consolat de Mar, esdevé una caserna. Però, a partir de 1758, acollirà la nova Junta de Comerç i, aviat, les escoles tècniques superiors que la junta anirà creant. Una part de la noblesa catalana que s'havia exiliat i s'havia desplaçat a Gènova-Viena (i a Nàpols), torna. Alguns, amb una fortuna tan gran que els permetrà finançar una construcció tan atractiva com el parc del Laberint d'Horta. El col·legi de nobles dels jesuïtes de Cordelles, segueix. Els futurs metges seguiran anant a la universitat de Montpeller.

Ara, el que és decisiu, però, per a la continuïtat del creixement econòmic i demogràfic són les quatre noves especialitzacions. Primera, sense abandonar la llana, la seda i el cànem, hi ha la revolució cotonera de les indianes (que, d'entrada, són, només, estampats: disseny, colors i qualitat). Segona, sense que els cereals i les oliveres retrocedeixin gaire, hi ha la plantació de noves vinyes, fins i tot als vessants muntanyosos, amb les terrasses construïdes amb la tècnica de la pedra seca. Amb l'objectiu de l'elaboració, no únicament de més vi, sinó sobretot d'aiguardents, que, per via marítima, poden arribar molt lluny. Tercera, al mateix temps, seguint la tradició d'origen medieval (i anterior, ibèrica) del treball del ferro, al XVIII es multiplica la producció catalana d'armes blanques i d'armes de foc, tot i la ferotge repressió politicomilitar de l'endemà de 1714. Quarta, la producció de papers de qualitats molt diverses, i de llibres i de làmines i gravats.

La revolució industrial

La revolució industrial –i la dita Renaixença- del segon terç del XIX, doncs, no hauria de ser un procés inesperat. Sobretot, perquè, ben aviat, l'electricitat es va poder produir a partir de la força de l'aigua dels rius dels Pirineus. I, des de 1914, el govern de la Mancomunitat va planificar pensant en el conjunt del territori. En canvi, el que costa més d'entendre i d'explicar, si no tenim aquesta llarga perspectiva històrica, és el creixement econòmic reiniciat als anys 1960-70 (i que durà, amb oscil·lacions, fins al 2008). Car el cop de 1939 havia estat molt aniquilador.

Les drassanes

La gran empresa catalana constructora de naus –per a usos militars i per a usos comercials– ha estat una empresa pública: les Reials Drassanes de Barcelona. Amb antecedents diversos, el seu punt de partida fou la Concòrdia de 1378 entre la Corona, la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent de Barcelona. La major part de les extraordinàries naus que actualment es poden visitar es van construir –amb carreus de pedra de la muntanya veïna de Montjuïc- als temps moderns: als segles XVI-XVIII. A partir de 1578 (i fins 1714), la participació de la Generalitat (nascuda al 1359 com a agència tributària de la Corona) en el consorci fou decisiva. Sense les drassanes seria difícil entendre l'expansió marítima catalana i el miracle català.

L'econòmic 07-02-2015

Francesc Roca. El miracle català (i 2)

Política de cookies