Carles Camp.ABC-50 hitos de nuestra historia: 36) La Gloriosa. Primera República ( 1868 )

El cop d’estat que va destituir Isabel de Borbó i va propiciar un canvi de dinastia va ser l’esclat del polvorí que s’havia anat gestant des de la nefasta Constitució del 1812 i la impossibilitat d’imposar a Madrid un règim que fos respectuós amb la diversitat i obert a la modernitat.

García de Cortázar ho redueix a:

 

 

Ja sabem que es tracta de resumir, però de la manera com ho expressa sembla ; simplement ,que la revolució hauria sorgit com un bolet que provocaria un canvi de dinastia i una posterior república.

 

Ja ens hem referit en capítols anteriors d’aquesta sèrie als múltiples esdeveniments que, durant els vint anys anteriors, ja anunciaven què havia de  venir. I, tot i que, es van anar encadenant constitucions, el règim de la Primera Restauració Borbònica va esdevenir insostenible.

 

Els tímids intents de modernització introduïts en la Constitució de 1837 van provocar, només vuit anys després, un moviment reaccionari que va dur a la promulgació de la retrògrada Constitució de 1845. Com a elements més destacats, s’hi ampliava el poder del monarca, es creava un senat amb membres vitalicis nomenats pel sobirà, es promulgava que les autoritats municipals serien escollides pel govern de Madrid i es reforçava el caràcter oficial de l’Església Catòlica.

 

 

Les revolucions de 1848 a França i a altres llocs d’Europa van dur a la casta de la Villa y Corte a suspendre les garanties constitucionals per evitar el contagi d’idees. Per consolidar aquesta suspensió es va elaborar el Projecte Constitucional de 1852 que, a la pràctica, significava tornar a l’Antic Règim. Els seus excessos va fer que no prosperés.

 

El 1854, la part més progressista dels liberals va prendre el poder i es va elaborar la Constitució de 1856, no promulgada en què es reforçava la idea que la sobirania era en mans de la nació, de la nació espanyola és clar. No es va arribar a aplicar perquè els reaccionaris (anomenats moderats en la terminologia de l’època) van accedir al poder. Això sí, va assentar el precedent de la rigidesa dels articles de la constitució, que s’ha mantingut fins ara en la redacció de les diferents cartes magnes que hem hagut de partir des de llavors.

 

Els progressistes, desitjaven instaurar a Espanya un govern modern i d’acord amb els temps, però els reaccionaris o moderats, emparats i protegits per Isabel II, van resistir anys i anys qualsevol intent de modernització, ja fos civil, via les Cortes, o militar, via pronunciamientos o, en terminologia més actual, un cop d’estat.

 

Després de molts anys de convulsions i d’inestabilitat, finalment va haver-hi un cop d’estat: la Revolució de 1868, coneguda com La Gloriosa, liderada per Joan Prim, que va destronar als Borbons per segona vegada en un mateix segle. Prim havia estat un gran servidor i absolutament lleial a Isabel II, però la pràctica impossibilitat d’instaurar un estat modern, just i democràtic, amb les llibertats bàsiques reconegudes el van fer concloure, a ell i a molts d’altres, que amb els Borbons no hi havia res a fer.

 

Aquesta revolució tenia la intenció, en paraules escrites pel mateix Joan Prim, de convocar corts constituents, mitjançant unes eleccions fetes amb sufragi universal, que havien de tenir com a principi bàsic “la llibertat, filla del dret; el dret, encarnació de la justícia; la justícia, conseqüència de la llei rectament aplicada”. Anunciava la desaparició dels impostos sobre els consums que gravaven articles de primera necessitat, “la desaparició de les quintes ”, encara que de manera un xic ambigua; la llibertat d’expressió, la reducció de les contribucions, la unitat i la independència de la justícia, l’abolició dels privilegis, “l’administració al servei dels pobles”, la llibertat d’expressió, reunió  i associació, “el respecte a tots els drets legítimament creats i la destrucció de tot el que s’ha fet a l’ombra d ela intriga”, “les recompenses de tota mena al talent i a la virtut” i el sufragi lliure sense coaccions per a “fer que els governs siguin el producte de l’opinió pública ” [1]. Com diu el professor Fontana, per primer cop, “al costat de l’habitual retòrica pseudorevolucionària”, la proclama del general Prim incloïa “algun esment als problemes del país... ...i ofereix reformes que poden despertar un ampli ressò” [2]. Per una vegada, hi havia un grup de polítics i militars decidits a modernitzar l’estat espanyol d’una vegada per totes ,després de més de quaranta anys de convulsions, guerres i patiments, especialment acarnissats a Catalunya.

 

El nou govern, presidit pel general Serrano, va convocar corts constituents, les quals van aprovar la Constitució del 1869, una altra, en la que es declarava Espanya monarquia constitucional. El parlament espanyol va ratificar la nova estructura de monarquia parlamentària de l’estat, malgrat els molts vots favorables a la monarquia absoluta, la de república unitària i la de república federal. A continuació, les Corts van escollir el nou rei. Per primera vegada a la història, era el poble a través dels seus representants els qui deien qui havia de ser el rei, fet que va enfurismar terriblement al component reaccionari de la societat espanyola.

 

Es va acceptar la proposta de Prim, que havia cercat una nova dinastia, que fos moderna i adaptada als temps moderns. L’elecció va recaure en els Savoia. En Amadeu I, fill segon del rei unificador d’Itàlia, Víctor Manuel III. Amadeu semblava l’home ideal ja que procedia d’una dinastia reial moderna i de caire liberal.

 

Cal destacar que Amadeu va ser el primer monarca que es va intitular ‘Rei d’Espanya’. Abans, fins Isabel II, els reis s’intitulaven reis de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, etc, comtes de Barcelona, de Rosselló, Cerdanya, etc. Una prova més que, el concepte ‘Espanya’ és un concepte polític recent, inventat el 1870 i que, abans d’aquesta data, era un simple i mer concepte geogràfic.

 

Però tornem a García de Cortázar:

 

 

L’assassinat de Prim, un assumpte molt fosc encara no aclarit, va eliminar l’únic home amb capacitat de lideratge que hi havia a l’estat. Amadeu I, a l’arribar a Madrid el gener de 1871, el primer que va fer va ser anar a retre honors a l’home ja difunt que l’havia fet rei i que era, de fet, el seu màxim valedor. Sense lideratge i amb un rei estranger va ser impossible d’organitzar una fórmula política estable. El desgavell polític era monumental. Els principals grups eren els monàrquics absolutistes, els monàrquics constitucionals, els carlins, els republicans, els republicans federals i els demòcrates, grups tots ells no massa cohesionats i amb unes mútues, greus i, massa sovint, insalvables desconfiances internes i externes. Les Corts espanyoles eren una olla de grills que feien ingovernable l’estat. A Amadeu se li atribueix la frase, en plena sessió parlamentària, en mig d’un dels garbuixos habituals entre els diferents grups i diputats: “ Ah, per Bacco, io non capisco niente. Siamo una gabia de pazzi” (“No entenc res, això és una gàbia de bojos”).

 

La missió que havia acceptat d’endegar i mantenir una monarquia parlamentària moderna era impossible a l’estat espanyol. El juliol de 1872, es va escapar d’un atemptat. Va començar una revolta independentista a Cuba, la coneguda com a Guerra dels Deu Anys i també va esclatar una revolta carlina. Hi havia un enfrontament entre el poder civil i els militars i, aquests darrers, van demanar a Amadeu que esdevingués un rei absolut, prescindint del parlament. Enfrontat al poder civil a desgrat seu, d’una banda, i pressionat pels militars, de l’altra, Amadeu I no va tenir cap problema a abdicar i marxar del país, abans no li toqués el rebre, el febrer de 1873.

 

Immediatament, es va proclamar la República Federal. El fet de canviar de forma no va voler dir que es canviés d’estil. Va continuar la inestabilitat política, ja que hi va haver quatre presidents en onze mesos. A banda, als problemes de les guerres carlines i de la insurrecció cubana s’hi va afegir la sublevació cantonal que esmenta García de Cortázar. Ell la presenta com un mal afegit, però era la conseqüència del cansament de molta part de la població espanyola d’haver de suportar un estat i un govern llunyans, corruptes i ineficients, incapaços de fer res de positiu per a la població, formats per homes l’única preocupació dels quals, amb comptades excepcions, era arribar al poder, mantenir-s’hi el màxim de temps possible i treure’n el màxim profit personal.

 

L’arribada al poder de la República dels republicans federals havia creat moltes il·lusions i esperances en àmplies capes de la societat espanyola. Expectatives que es van veure ràpidament frustrades. Aquesta frustració, amb va provocar l’anomenada revolta cantonal.

 

En efecte, els revoltats desitjaven una república federada amb molta més descentralització i moltes més atribucions per a les regions del que els federalistes liderats per Pi i Margall estaven disposats a concedir. El descontentament de la població i la certesa que el federalisme proposat no arribava a les aspiracions dels diferents territoris van encendre la revolta. No va ser un bolet, com dóna a entendre el nostre historiador, va ser el fruit de dècades de corrupció, injustícies, ineptituds que molta gent ja no volia aguantar més.

 

La revolta va ser molt seriosa, i va afectar especialment la regió murciana, sobretot Cartagena, on va haver-hi la revolta més potent i seriosa i, també, Múrcia i a Oriola a la mateixa regió. Els revoltats van arribar a tenir els seus propis exèrcits, governs i banderes

 

Al País Valencià, es va revoltar Castelló, València, Alcoi, Alacant i Torrevella. A Andalusia, va ser on es van revoltar més ciutats: Bailén, Andújar, Sevilla, Còrdova, Carmona, Sanlúcar de Barrameda, Cadis, San Fernando, Jerez de la Frontera, Tarifa, Algeciras, Màlaga, Motril, Almeria, Écija, Loja i Granada. A Castella la Vella, van fer-ho les ciutats de Toro, Salamanca, Béjar, Hervás, Coria, Plasencia i Àvila. Finalment, a La Manxa es van revoltar Camuñas, Almansa i Jumilla. La revolta va esclatar el 9 de juliol de1873 a Alcoi i el 12 de juliol a Cartagena, considerada aquesta com l’inici. Va ser reprimida per la força bruta, ja que es va mobilitzar tot l’exèrcit espanyol que, una vegada més, va demostrar que només sap obtenir victòries sobre el seu propi poble. Poc van poder fer les diferents milícies que les diferents Juntes revoltades van anar organitzant. Els generals Pavía i Martínez Campos van dirigir la repressió. Aquest darrer, va fer bombardejar València fins que es va rendir. Després d’un munt d’enfrontaments militars, entre els quals destaca la batalla de Chinchilla, va caure Cartagena el 12 de gener de 1874, per obra del general Pavía, poc després de carregar-se la República. La repressió contra els dirigents de la revolta va ser també molt dures, i molts es van haver d’exiliar.

 

El gener de 1874 finalment, les forces reaccionàries i retrògrades es van veure amb la força suficient per tornar al anterior stato quo. Va haver-hi un cop d’estat militar i, concretament el 3 de gener, el general Pavia va entrar a cavall a les Cortes. Els militars -sempre ell-, van transformar la República Federal en una república sota la dictadura del general Serrano i van preparar el camí cap a la Segona Restauració Borbònica. Havia quedat palès que, pel fet que l’estat espanyol agafés forma republicana, aquesta no era una recepta màgica per solucionar els problemes.

 

 

El 1868, Laureà Figuerola, ministre d’Hisenda del govern revolucionari que havia enderrocat la monarquia borbònica va establir una moneda única per a tot l’estat espanyol, la única de curs legal a tot el territori: la pesseta..

 

A Catalunya, des del segle XV, circulaven pessetes, que eren unes monedes de plata que es denominaven amb el diminutiu de la paraula peça (en castellà: pieza, en francès: pièce). Les pessetes eren, doncs, peces de petites dimensions. La paraula no fou traduïda ni al castellà (com a piezecita) ni a cap altre de les llengües que es parlen a la península ibèrica, sinó que passa directament a incorporar-se en aquestes altres llengües.

Un Diccionario de la llengua castellana de 1737 diu que peseta (amb una sola essa) “es una voz modernamente introducida”. Ara, la primera encunyació moderna de pessetes no es fa fins a 1808. A Barcelona, i quan Catalunya formava part de l’Imperi francès de Napoleó Bonaparte. Per al conjunt de tot l’estat espanyol, l’encunyació de pessetes, o pesetas, va començar el 1869 i ha estat l’única moneda acceptada en tot l’estat espanyol fins l’entrada en circulació de l’euro l’1 de gener del 2002.

En el procés unificador de qualsevol estat aconseguir que aquest tingui una sola moneda és una fita important. Per tant sorprèn que García de Cortázar, un nacionalista espanyol, no destaqui un fet tan assenyalat. Podria ser per dues raons.

La primera és que és una moneda que ja ha desaparegut, i l’estat espanyol ha perdut sobirania cedint-la en aquest tema al govern de la Unió Europea on el govern espanyol, si bé en teoria participa en totes les decisions, a la pràctica no és tingut en compte per a res.

L’altra raó és que aquesta moneda única va ser obra d’un català, qui va ser qui va posar com a moneda estatal l’única moneda prou forta per a poder treure a l’estat espanyol de la fallida provocada pel tema dels ferrocarrils explicada més amunt i corrupcions i ineptituds diverses. Suposo que deu ser molt humiliant per a un nacionalista espanyol haver de recordar l’origen català de la moneda espanyola.

 

Carles Camp

06/03/2015

---