Fra Miquel Agustí: el John Seymour del segle XVII

Cristina Armengol per a Vilaweb

 

El 1617 es publicà a Barcelona el ‘Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril’ de fra Miquel Agustí, un compendi de consells per caminar vers l’autosuficiència a pagès. Considerada l’obra més rellevant sobre agricultura i vida rural publicada en català, no és estrany que el salvatge dels Pirineus, el protagonista de l’obra homònima de Pep Coll, volgués procurar-se’n un exemplar des del seu feixanc de la Feixa: què més pot voler un home cara a cara amb la natura?

 

 

Durant dècades la vida del seu autor ha estat un misteri. Avui, gràcies a la feina d’estudiosos com Lluís Argemí, fra Miquel ens és una mica menys desconegut. Va néixer a Banyoles el 1560 i possiblement va escriure l’obra a Perpinyà, on exercia com a prior de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, a la qual havia estat admès quan comptava trenta-sis anys. Fill de Miquel Puig, d’Esponellà, i d’Antiga, d’Avinyonet de Puigventós, Miquel passà una llarga temporada entre Cotlliure i Perpinyà. Un fet determinant, apunten alguns autors, en la confecció de l’obra, doncs el frare s’empeltà del vocabulari d’una zona de transició del català central al septentrional.

 

Tot i que no devia moure’s gaire –va morir a Perpinyà el 1630– per força havia de ser un personatge inquiet i curiós, algú que llegí sense treva treballs i autors de totes les èpoques i que prengué apunts del natural que després traslladaria al paper. S’ha titllat el ‘Llibre dels secrets’, conegut també com ‘el Prior’, de ser un plagi de l’obra ‘L’agriculture et maison rustique’ de Charles Estienne i el seu gendre Jean Liébault (1564). Cal, en aquest punt, fer els matisos pertinents: en primer lloc, és el mateix autor el qui cita al començament del llibre, en una llarga nòmina de 86 entrades, els clàssics en els quals s’inspira. Al llarg de les pàgines fa referència explícita a l’obra d'Estienne en nombroses ocasions: són cites que, lluny de desmerèixer, esdevenen un signe de prestigi –justifica la font dels seus coneixements i per tant els atorga versemblança– en una pràctica generalitzada en aquell temps.

 

Els coneixements s’adopten i s’adapten, es barregen, es passen pel sedàs, van i vénen i tornen a anar en una roda sense principi ni fi. Els llibres de l’època són plens d’aquests manlleus: en aquest sentit fra Miquel no és gaire original. Segueix emprant la metodologia medieval que es basa en els clàssics, però afegeix al seu treball autoritats coetànies.

 

Les fonts ‘ocultes’, aquelles que poden intuir-se o sospitar-se però que no ens són desvelades, mereixen ésser considerades a banda. Emili Giralt havia iniciat un estudi per identificar els autors en els quals es basa Agustí, una iniciativa que restà inconclusa després de la seva mort, el 2008. Posteriorment, autors com Maria Antònia Martí i Xavier Luna-Batlle han apuntat dos manuscrits, un conservat a la Biblioteca Nacional de França i l’altre a la de Catalunya (‘Libre de plantar vinyes e arbres’) que li haurien servit també d’inspiració. Però hi ha d’altres materials amb els quals el prior podria haver treballat: l’’Agricultura general’ de Gabriel Alonso de Herrera (1513), que sens dubte havia de conèixer, i ‘Le théâtre d’agriculture et mesnage des champs’ del francès Olivier de Serres (1600), així com altres treballs del mateix Charles Estienne: ‘Le herbe, fiori, stirpi, che si piantano ne gli horti...’ (de la qual coneixem només una edició veneciana de 1545), el ‘De nutrimentis (París, 1550, un tratat de classificació dels aliments i les begudes dirigit a malalts i metges) i la magnífica ‘Vinetum’ (París, 1537) que constitueix el primer tractat imprès sobre el conreu de la vinya i la tècnica de vinificació.

 

El ‘Llibre dels secrets’ no és una traducció parcial, com alguns han pretès, ni un calc de l’obra francesa d’Estienne: té la virtut d’adaptar el contingut a una estructura agrària –la catalana– pròpia i diferent. No és original ni se li demana que ho sigui, perquè allò que explica té una aplicació pràctica innegable, i aquí rau el seu èxit.

 

 

L’aportació personal d’Agustí abasta diferents àmbits entre els quals val la pena esmentar el de la verema, la climatologia, la construcció de xemeneies –els gravats que acompanyen aquesta secció són propis de la versió catalana, mentre que la resta són els mateixos que inclou ‘L’agriculture’ d’Estienne–, el cultiu de l’arròs, les mesures, l’obtenció i conservació de la mel, la gestió de l’aviram i el maneig de les ovelles. Però anem per parts.

 

La primera edició del ‘Prior’ es divideix en tres llibres. El primer ensenya al pare de família de la casa rústica “los presagis de les mutacions del temps per poder treballar y conduyr ses coses segons conve: lo curar de malalties la familia rustica: fer horts ab les herbes de menjar, de olors, y les herbes medecinals mes conegudes...” i inclou també un tractat per sembrar flors, empeltar i guarir els arbres i el mètode de collir, conservar i confitar fruites. Amb l'afany de mantenir l'hort ufanós, explica com desfer-se de la fauna malintencionada: erugues, formigues, polls, talps, cargols, llimacs, corcs, rates, serps “y altres animalets que danyen les herbes, arbres y fruytes”.

 

El segon il·lustra el lector amb el procediment més adient per plantar, conrear i podar la vinya, fer diversos tipus de vins de raïm, herbes i fruita –ja sigui per consum o com a remei–, elaborar vinagres, oli i bàlsams per curar nafres, destilar aigües medicinals i de perfum per polir cara, mans i dents, llevar els senyals de la verola i altres taques, confitar herbes i mesurar les peces de terra.

 

El darrer mostra les consideracions a tenir en compte a l’hora de bastir la casa rústica, tot pel bé de la salut familiar: Agustí atorga una importància cabdal a les xemeneies, així com a les aigües de fonts i pous i la seva qualitat. Inclou també aquesta part un discurs sobre l’ofici pastoril i la manera de guarir els animals. Bous –si el bou té vòmits o tremolor de cor, fregueu-li el morro amb all o porros picats i feu-li prendre la barreja amb vi... infalible, ja ho veureu!–, vaques, vedells, cavalls, eugues, pollins, matxos i mules, ases, moltons, anyells, cabres, conills, gallines, faisans, coloms, perdius, tórtores, guatlles, oques... tothom hi té cabuda. La cria d’abelles i cuques de seda i el profit que se’n deriva –obtenció de mel i cera– també hi troben el seu lloc. Com no podia ser altrament, no s'oblida de l'elaboració dels formatges i la mantega i ens obsequia amb un breu discrus de les virtuts i facultats “de las dos planetas lluminars del Sol, y Lluna, que governan la major part de las materias Rusticas, com son animals, plantas, arbres, herbas, y altres, pera que millor les pugan tractar, manejar, y conduyr” i un manual pràctic per desfer-nos de xinxes, lladelles, puces i mosquits que piquen –els que no empipen els podem perdonar–, a banda de diversos secrets per pescar peixos. Un manual de subsistència en tota regla.

 

 

Desconeixem si s’ha conservat l’original manuscrit del ‘Prior’. El cas és que la primera edició (Barcelona, Esteve Lliberós, 1617) és l’única en català fins a l’aparició dels facsímils editats per l’editorial Altafulla els anys 1988 i 1999.

 

La segona (Perpinyà, Lluís Roure, 1626) ja es va escriure en castellà. Hi ha qui ha atribuït aquest fet a la progressiva castellanització de la impremta, però em declaro partidària de vincular-lo a una difusió territorial més gran de l’obra i al fet que, com que incorporava novetats importants, devia establir-se com a edició definitiva. S’hi afegien dos nous llibres i un plec amb el gravat d’una roda perpètua per calcular els anys fèrtils, així com un interessant glossari en sis llengües: espanyol, català, llatí, portuguès, italià i francès. En total, gairebé 1.600 termes!

 

Atès que fra Miquel va morir el 1630, totes les edicions posteriors a aquesta data són alienes a la seva intervenció. Durant el segle XVII l’obra s’edità de nou a Saragossa el 1646 i encara en aquesta ciutat i a Madrid el 1695: una edició rara, pràcticament introbable i de la qual es coneixen ben pocs exemplars. No va tornar a fer-se a Catalunya fins al segle XVIII: Pedro Escuder la imprimí el 1749 i posteriorment ho feren Maria Àngela Martí (1762) i Francisco Oliver (1770).

 

Durant el segle XVIII i com a conseqüència del resorgiment científic, va imprimir-se en moltes ocasions: acostumen a ser edicions poc cuidades, amb errades d’impressió i papers de qualitat dubtosa, unes característiques que la fan menys atractiva des del punt de vista editorial però que la devien fer més assequible als lectors. Fou tan gran el garbuix d’edicions, impressions sense data i contrafetes que moltes vegades als catàlegs hi apareixen edicions que, o bé no existiren com a tals, o bé s’han confós amb d’altres o simplement han estat mal datades.

 

Les contrafetes, és a dir, aquelles que intentaven suplantar una edició legal preexistent de la que copiaven totalment o parcial el peu d’impremta, van concentrar-se als segles XVIII i XIX a Barcelona. En general, reproduïen els preliminars exigits per la llei que hi havia a l’edició model, atès que no comptaven amb les llicències de publicació pertinents.

 

En total, Luis Pablo Núñez i Amadeu-J. Soberanas, que les han estudiat, xifren en una vintena les edicions de l’obra entre 1617 i el segle XIX, que serien vint-i-dues si hi afegim els facsímils del segle XX. Hi ha poques obres amb una tradició textual d’una continuïtat tan gran. Com hem d’entendre aquest èxit? L’obra d’Estienne i Liébault va ser també editada a bastament, però és innegable que la del prior ha tingut una major vigència. Cal buscar-ne els motius no només en la claredat expositiva i la capacitat de resumir d’Agustí, sinó també en l’organització particular del camp català, en què el mas s’erigeix com a unitat familiar i de producció i com a centre neuràlgic de la vida rural. En aquest context, en què un estol de famílies i alguns monestirs s’encarreguen de menar endavant camps i terra, no és estrany que el ‘Llibre dels secrets’ esdevingués un manual associat a la pràctica quotidiana com ho van ser les obres de l’activista John Seymour al llarg dels anys setanta: un veritable fenomen. Avui, moltes de les edicions que hem esmentat són difícils de trobar i els facsímils editats en català a finals dels vuitanta i noranta estan exhaurits: hem redescobert el món rural (un pèl tard! per això ens calen entitats com la Fundació Miquel Agustí per a la conservació, millora i promoció de varietats agrícoles tradicionals, que honora el nom del nostre autor com a sistematitzador dels coneixements agraris de l'època).

 

Abans pagesos, capellans, metges i apotecaris devien ser el públic més habitual del prior. I avui? Heus aquí un altre dels secrets del ‘Llibre dels secrets’.