L’home que va evitar la destrucció de Barcelona

17.09.2013

 

Barcelona ha viscut sota el signe del setge durant segles. Enguany celebrem el tricentenari del 1714, però no ha estat l’únic setge que ha sofert la ciutat. L’any 1939, en els últims compassos de la guerra, Barcelona hauria pogut ser destruïda i no pas per les tropes franquistes que van entrar triomfalment per la Diagonal, sinó pels agents soviètics que encara controlaven la Barcelona republicana i que van exigir una política de terra cremada. Un home tot sol ho va evitar: Miquel Serra Pàmies. La revista Barcelona Metròpolis publica un article de Guillem Martí que explica les vicissituds d’un ciutadà heroic que avui dia la ciutat de Barcelona encara no ha reconegut com es mereix.

 

Miquel Serra i Pàmies, nascut el 17 de gener del 1902, fou el vicesecretari i el tresorer del Partit Socialista Unificat de Catalunya. La seva ideologia marcadament catalanista i amb un fort sentiment social va fer que el President Companys diposités en ell la seva confiança tot nomenant-lo Conseller de Proveïments el 29 de juliol del 1937. La seva cartera de competències creixeria durant el desenvolupament de la guerra ocupant també la conselleria d’Obres Públiques.

 

La tasca de Serra i Pàmies al capdavant d’aquestes conselleries no va ser senzilla. En aquells anys la URSS i la Internacional Comunista va destinar molts recursos i alguns dels seus millors homes a Espanya per tal de controlar el desenvolupament de la guerra i aconseguir fer d’aquell país un satèl·lit comunista al sud d’Europa. En la vessant política els agents soviètics tenien ordres de convertir el PSUC en una branca regional del Partit Comunista Espanyol, que ja estava controlat pel Komintern. D’aquesta manera podrien influir en la política catalana, on fins aleshores no havien estat incapaços d’aconseguir representació.

 

Diversos membres del PSUC encapçalats per Serra i Pàmies es mostraren contraris que el partit català perdés la seva independència havent de quedar subjecte a les ordres que arribessin des de Moscou. Menys gràcia els feia encara haver de quedar sota la direcció del PCE. L’ideal dels comunistes espanyols era el d’un estat centralista on Catalunya no era res més que una regió que calia uniformitzar. Això topava frontalment amb l’esperit catalanista i l’anhel d’independència política que havia forjat del PSUC.

 

Alguns membres del PSUC van posar la supervivència del partit per davant de la supervivència dels ideals que l’havien fet néixer. Espantats veient que a aquelles alçades difícilment guanyarien la guerra demanaven cedir davant les pretensions del Komintern i del PCE en un desesperat intent de rebre recursos i suport estranger per tal de fer sobreviure el PSUC a l’exili. Malgrat les pressions que de dins el partit rebia Serra i Pàmies es mostrà ferm a l’hora de defensar la independència del PSUC respecte el PCE. Aquesta actitud va fer enfurismar els agents que la URSS i la Internacional Comunista havien enviat a Espanya. A Moscou arribarien diversos informes qualificant Serra i Pàmies d’element perillós per la consecució dels objectius dels comunistes a Catalunya.

 

Un cop les tropes franquistes van creuar el riu Ebre tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l’exili. Però a Barcelona es preparava una defensa a ultrança. Cada matí sortien camions carregats de joves i vells a cavar trinxeres a les entrades de la Ciutat Comtal. Aviat es va veure que la població, desanimada i exhausta per la falta d’aliment no respondria a les crides de resistència que feia el President Negrín. Va ser aleshores quan la situació va prendre un gir dramàtic. Encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort” els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota el seu control. Les ordres que van arribar des de Moscou eren clares: Terra cremada.

 

Es convocà una reunió amb membres del PCE, el PSUC i especialistes en demolició de la Brigada Líster per executar els designis de la Internacional Comunista i de la URSS. En aquesta reunió es va dissenyar el pla per destruir Barcelona. Es volarien les principals fàbriques de la ciutat, els punts de subministrament energètic com la central tèrmica de Sant Adrià i els túnels del metro. Es calculava que així es destruiria una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts que aquestes explosions ocasionarien. Es va concloure que eren danys col·laterals acceptables.

 

Veient que no serviria de res oposar-s’hi, Miquel Serra i Pàmies va oferir-se a ser ell qui acabés d’enllestir els detalls i qui finalment donés la fatídica ordre de destruir la Ciutat Comtal. Lluny de dur a terme la tasca encomanada Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós objectiu arribés a bon port. Convocava constantment reunions, creava confusions en l’hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell es jugava el coll Barcelona seguia intacte. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l’entrada dels nacionals a la Ciutat Comtal abans que el seu sabotatge fos descobert.

 

El 25 de gener del 1939 el Govern de la República i el de la Generalitat ja havien desistit de defensar Barcelona i havien marxat cap a França. Les bateries antiaèries de Montjuïc havien estat desmuntades i els locals dels Ministres i la resta d’oficines desallotjades. A l’Hotel Ritz  encara hi quedaven alguns membres del PCE i del PSUC. Quan van saber que les tropes franquistes eren a Molins de Rei i avançaven cap a Pedralbes van aixecar-se ràpidament per emprendre el camí de l’exili. Els dos últims membres del PCE que quedaven a la sala van convidar als del PSUC a passar davant dient que ells es quedaven a resoldre un assumpte. En sentir-ho Miquel Serrà i Pàmies agafà a Abelard Tona i Nadal mai i li demanà que es quedés amb ell, que no sortís de la sala. Abelard de seguida va entendre perquè el seu amic i company de partit li demanava que restés a Barcelona tot i el perill que això comportava per les seves vides. Els dos membres del PCE tenien ordre de no marxar de la ciutat fins que no hagués marxat l’últim membre del PSUC. Així podrien denunciar davant dels alts càrrecs de Moscou que el PSUC, en un acte de covardia i de traïció, havia abandonat Barcelona entregant-la als franquistes i exigir sota aquest pretext la dissolució del partit català. Els dos membres del PCE i els dos del PSUC van passar la nit a Barcelona esperant nerviosos a que algú es decidís a donar el primer pas cap a l’exili. La situació no va desencallar-se fins que un cambrer va entrar a la sala cridant que les tropes franquistes desfilaven pel Passeig de Gràcia. L’Hotel Ritz es trobava a dos cantonades de Passeig de Gràcia. Tots quatre van aixecar-se de cop i van córrer cap als cotxes. Ja no importava qui sortia primer, l’únic que tenien en ment era evitar ser capturats per l’enemic.