Josep M. Cortès.La racionalització de Joan P. Fàbregas

 

 

 

 

 

 

Joan P. Fàbregas[1]economista autodidacta, va néixer a Sant Martí de Provençals (Barcelona), el 1893 i va morir a Londres, 1966. Home polièdric, adaptat a les circumstàncies que li va tocar viure. Aquest economista militant de la CNT i fill d'un taverner del Poble Nou, va realitzar estudis primaris i de comptabilitat  Editor de la revista El Productor i divulgador prolífic, va centrar-se en la temàtica que avui anomenaríem economia internacional. 

 

El nostre autor probablement és una excepció en els corrents ideològics plantejats en aquell període que hom pot considerar de revolucionari, en tant representa el moment històric on es lluita desesperadament per convertir en realitat un model de societat que només es podia trobar en el món de les idees[2]. Molt sintèticament, el primer model anomenat d’esquerra liberal es genera dins l’enquadrament d’Esquerra Republicana de Catalunya i altres forces polítiques afins. El segon, l’anarcosindicalisme en les files de la CNT-FAI sense entrar en més detalls.  El tret més característic per l’esquerra liberal és la petita  propietat i constitueix la clau de volta del seu edifici ideològic. Defenen en el seu ideari el mercat com a mecanisme necessari per la formació de capital i la distribució de la riquesa. Per l’anarcosindicalisme, en canvi, el seu edifici ideològic s’estructura en la llibertat absoluta de l’individu i la desaparició de l’estat. Postulen una societat on l’individu no estigui sotmès al poder de l’estat i conseqüent no estigui condemnat  a la desigualtat entre els homes[3].

 

Per una altra banda, el seu període històric comprèn totes aquelles innovacions tecnològiques que apareixen durant la segona meitat del segle XIX, però que no es posaran en marxa fins després de 1892, malgrat que la febre d’or dinamitzà i cristal·litzà moltes d’aquestes innovacions en inversions. També, però, cal tenir present, que tant el noucentisme com el racionalisme, s’han de llegir com a programes de modernitat, els quals probablement afaiçonaren la imatge externa i l’estructura física, els processos de producció i distribució de la Catalunya del nou-cents. La modernització que es donà durant els primers decennis del segle XX està caracteritzada per tot un esforç en la renovació de les infraestructures d’educació i de comunicacions. A més, les empreses adoptaren tots aquells avenços tècnics que suposaven un increment de productivitat, alhora que es desenvolupaven nous sectors industrials. Les transformacions de l’aparell productiu significà l’adaptació de les organitzacions empresarials i la necessitat d’incorporar treballadors amb habilitats laborals que engeguessin els nous processos productius[4].

 

A principis del segle XX, aportacions d'autors d'àmbits acadèmics diferents i de països diversos, analitzen el treball com a subjecte de la ciència. Noms com els de  Taylor, Ford, Fayol, Wund, entre molts altres encapçalen el moviment racionalitzador[5] del treball. Amb la voluntat de trobar el punt d'equilibri adequat entre esforç, rendiment i retribució, a Catalunya sobretot, i a la resta d'Espanya, hagué tot un corrent d'opinió, paral·lel a tot un esforç de recerca d'institucions diverses, sobre quina seria la incidència de la seva aplicació a la indústria[6]. La modernització organitzativa dels primers decennis del segle XX va significar una renovació que suposaven un increment de productivitat, alhora que es desenvolupaven nous sectors industrials.

 

Joan P. Fàbregas ens fa una suggeridora interpretació, incorporant-se com a molts altres autors -Santiago Valentí, Cebrià Montoliu, Josep M Tallada, Josep Ruiz- al Pensament Organitzatiu. En el seu Assaig d'Economia Política publicat a Barcelona el 1937 i escrit amb català fabrià, sentencia que «seria una equivocació lamentable creure que l'home ha arribat únicament al concepte de racionalització per un afany de lucre i d'utilitat, d'egoisme«[7] i afegeix més endavant que el procés racionalitzador que recorre per tota les societats que volen ser capdavanteres han d'orientar-se vers el «principi d'equitat«[8]

 

El nostre economista pren postura ideològica, però també una ètica, davant el que vol dir racionalització de la societat. Una societat racionalitzada, significa, una societat que produeix riquesa però alhora la distribueix respectant el principi d'equitat, cosa que, tal com ens ho detalla no s'ha de confondre amb igualtat. La racionalització del treball defèn l'aplicació de principis objectius, científics, perquè l'esforç del treball humà sigui justament compensat i se'n tregui el màxim profit. Fàbregas ens  diu:

 

és evident que aquesta racionalització té per objecte principal augmentar el nivell de vida, com a conseqüència d'un augment quantitatiu dels articles, un abaratiment important d'aquests articles, i la facilitat de la seva adquisició, per mitjà dels alts salaris que la producció en gran escala permet concedir a l'obrer[9]

 

Cal tenir present, però, que afirmar que la indústria a Catalunya a primers del segle XX era estrictament artesanal és molt agosarat[10], però hi ha indicis que la majoria d’organitzacions productives no estaven pensades per aprofitar les economies d’escala[11] en el sentit taylorista i fordista,  tot i que  s’apliquessin principis de la racionalització del treball. No obstant, està contrastat com a finals de la dècada dels anys vint i la primera meitat dels anys trenta del segle XX augmenta la producció de béns de consum que va desenvolupar un incipient mercat de masses. Cosa que sens dubte denota una redistribució de la renda i un major benestar per les classes treballadores. En el sector de l’automoció, i en el cas concret d'Elizalde i Ford Motor Ibèrica, apliquen respectivament els principis de racionalització del treball i el sistema d’ensamblament fordista en la segona dècada del segle XX. L'estructura industrial catalana de principis del segle XX vivia una profunda reestructuració industrial. Resultat d’això fou una millora de la productivitat en general, cosa que es confirma per la introducció d'innovacions tècniques i alhora organitzatives dins de les empreses. Així mateix, la població activa catalana va passar de 1910 a 1930 del 34,7% al 51,5% a la indústria, augment que es feu per la pèrdua d’efectius en l’agricultura. El creixement del salari real entre aquells anys es comptabilitza en un 2,2. Un creixement molt considerable que forçosament fou impulsada per la aplicació dels criteris científics d'organització del treball. Alhora, una nova industria de béns duradors, especialment automòbils i electrodomèstics, incorporen l'Organització Científica del Treball de bell nou, encara que la primera línia de producció que hagué a Catalunya en el sector de l'automoció fou el 1927 amb la instal·lació de Ford Ibèrica a la Avda. Icària de Barcelona. S’estima que el 1920 hi ha a Catalunya uns 3.500 automòbils en circulació, i el 1935 més de 50.000, molts d'ells importats, però que ens demostra un augment substancial del consum resultat de que la «racionalització assolida fa una producció de tipus perfecte, o preus més reduïts, i àdhuc s'obté una intensificació del producte«[12]

 

---