Memòria històrica > Articles i documents

Josep M Cortès-F. Roca La Tecnòpolis Catalana: de la Terra al Cel de Ramon Casanova Danés(1)

Introducció

Segurament per Josep Pla en Ramon Casanova Danés seria el nostre petit “homenot”. Atent, agut i sensible a innovacions de tota mena. És obvi que prengués partit, i també digués la seva; «Per això demanava un dia un car pensador català “Menys profetes i més aptes”. Masses discursos, masses meetings, massa política, massa savis i pocs constructors»[i]

No va ser pas l'únic. Molts del seus coetanis, homes d'àmbits professionals diversos, proposen llurs models de societat on la interpretació del treball com la forma d'organitzar-lo donen lloc a un nou model de societat. Un model on la tecnologia és la protagonista, la qual se li encarrega resoldre, amb asèptica objectivitat, el típic conflicte social del capitalisme decimonònic de bergadana, vapor, tissú i colònia industrial.

Tanmateix, Casanova és un tècnic escolàstic, un empíric de la ciència amb transcendència religiosa. Llegint, amb cadència benedictina, les aportacions del nostre prohom, participa des d'un primer moment amb l'ensulsiada del capitalisme decimonònic proposant un model de societat molt personal, com la majoria de tots els seus coetanis, bastint també el particularisme del nostre model capitalista. Els dos escrits a partir de la qual fem l'anàlisi són d'una profunditat excelsa, d'un atreviment ingenu, però també de costeruts viaranys ideològics. Amb fogositat arrauxada de la Farga ens embrandeix “L'hora patronal” escrit en la seva joventut. “L'arrancada” en canvi, ens embriaga amb els perfums tardorals ripollencs en la seva assenyada maduresa i dit sigui de pas, de certa qualitat literària.

Cel: l'astrolabi d'un home transcendent

El monestir de Santa Maria de Ripoll, una de les Universitats més universals de l'edat mitjana, la Universitat dels Pirineus, l'alçada topomètrica de la comarca no ha estat un obstacle perquè les joies de la ciència escolàstica passessin pel seu sriptorium. Fa vora mil anys que els monjos volien apropar-se a Déu per mitjà de l'observació i la mesura. Un dels seus còdex, ordenat en quatre llibres, probablement d'origen ripollenc De Sole, De Luna, De Natura Rerum i De Astronomia, d'autors diversos entre els que comptem Jeroni, Plini, Ciril d'Alexandria, és un testimoni de com la ciència recorria els cims i les valls del ripollès.

Totes les consciències humanes ho, diria qu'han sigut més o menys vagamant ateses d'aquest primitiu principi: Isis i Osiris, Brahm i Vishnú, Geovà i el serpent, Déu i el dimoni, Ormudz i Abrimàn. [ii]

Ens dóna tota una lliçó de revelació per mitjà de la col·laboració humana amb Déu «Nosaltres entenem per Re-ligió pràctica la consciencia de la col·laboració en l'obra de Déu»[iii]. En tant que la transcendència és una qüestió d'ordre en què per trobar sentit, orient, ha d'estar subjecte a uns valors que donen significat a la tasca ordenadora de l'home la qual està lluny de la perfecció, atribut que només pot tenir Déu, el qual ens ho demostra amb la perfecció arquitectònica de l'univers:

Per això nosaltres faríem condició precisa de l'ésser humà, l'arbitrarietat constructiva que és, per altra banda, el seny ordenador. I definiríem l'home axis: ésser dotat d'arbitrarietat ordenadora[iv].

La força del monestir es deixa sentir. La ciència d'aquell temps era una ciència ordenadora, amb la intenció d'entendre l'ordre creador. De manera paral·lela, el nostre autor ambiciona posar en el seu lloc corresponent, amb el seu astrolabi que és la raó, els elements astrals que constitueixen el seu món personal. Seguint amb el seu discurs, sobretot a “L'hora patronal” vol definir els elements que constitueixen l'esfera social en tant ho permet l'astrolabi per l'esfera celeste. Per a ell la perfecció de l'univers és un caos quan no hi ha esforç per entendre'l. La seva mirada escolàstica és una combinació de raó i fe, un binomi entre empirisme i transcendència.

Sembla ésser una llei universal, una condició sine qua non de les coses finides que portin en elles mateixes, i tot a l'hora, els principis de la llur constitució orgànica, les causes determinatives de llur essència, al costat de la feixuga inèrcia que tot ho empeny de nou al caos, exterioritzada en aquells, diguem-ne elements de descomposició, resistència de caotisme[v]

La transcendència de l'home es cristal·litza per la voluntat d'organitzar la perfecció del caos. I és en aquest punt que el nostre autor, de gran sensibilitzat religiosa, expressa la seva transcendència. Casanova personifica la unió de aquests dos mons en principi contradictoris, però que sens dubte per camins no sempre raonablement explicables es troben i cerca l'harmonia entre raó i fe. I ens fa una proposició en la qual entén la ciència com un art que recerca la perfecció amb l'objectiu d'entendre l'univers. Per tant, segons el nostre autor, nosaltres assolim la revelació en la recerca de l'ordre còsmic, car «El pensament és un univers dintre un altre Univers» i continua dient-nos més endavant

Però, heus aquí que de totes les coses, no més l'home frueix de la possibilitat d'afegir un xic d'arbitrarietat a la ordenació de l'Univers, de col·laborar en l'obra d'aquest Seny Creador qui lluita incessantment contra l'Orb.[vi]

Terra: la «seva» Tecnòpolis Catalana

Casanova, se'l pot definir com un innovador en termes moderns. No solament per la invenció del motor de reacció, sinó per la seva aproximació al pensament organitzatiu català, el qual fou el resultat d'un esforç racionalitzador per part dels homes que d'una manera o d'una altra defineixen el noucentisme. El 1985 Osvald Cardona en feia esment als Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès. Casanova abans de tot és un home de del seu temps: un temps de revolucions, un temps d'avenços, un temps de propostes que confia que la nova societat del segle XX ha de ser abans de tot una societat equilibrada, fonamentada en el treball racionalitzat, el just repartiment de la riquesa i l'avenç tecnològic.

Ergòpolis Fordista

Molts dels seus coetanis -Coromines, Gual, Oriol, Mallart, Montoliu, Tallada, Vilaseca, entre d'altres- interpreten les innovacions organitzatives que van significar les aportacions d'enginyers nord americans. El pragmatisme de Frederic Winslow Taylor, Henry Ford I, Frank i Evelyn Gilberth són enteses com a solucions d'economia política orientades a resoldre el problema de l'escassetat. Casanova és conscient que la riquesa s'ha de repartir si el que es desitja és un bon funcionament de la nova societat del nou-cents: «I cal, simultàniament, fixar d'una manera infrangible el màxim de beneficis dels patrons a fi d'evitar injustícies i indeguts augments de preu dels productes»[vii]. Però també demana una reorganització del treball a fi de resoldre el problema de la desigualtat i el desordre social «Cal que l'obrer es convenci de que comoditats vol dir riquesa i que riquesa vol dir producció, que augmentar la producció es augmentar les comoditats»[viii]. Ortodoxament “fordista” precisa el seu model de societat «En resoldre aqueix punt tres coses caldrà tenir en compte: La producció en els obrers i el Capitalisme i el Mercantilisme en el patrons»[ix]

Tanmateix el nostre autor interpreta que «El problema social és menys un problema econòmic que un problema social, és més un problema de repartiment de virtuts que de repartiment de pessetes»[x]. Tinguem present, que parlem de principis del segle XX, un període històric de grans transformacions d'índole esparsa, que a Catalunya, però sobretot a Barcelona, es va viure amb especial virulència.

Molts obrers han sigut col·laboradors de les iniciatives patronals i tenen dret a tots els respectes, poder a més dels que ara disfruten; però, aquest omplir-se la boca de que els ho produeixen tot, a la mateixa hora demanen produir menys i que destrueixen tot lo que poden, i que assassina als que valen més (...)[xi]

Però el més revelador del seu discurs és la proposta en el pensament organitzatiu català, d'una “ergòpolis” estructurada a partir dels valors del treball, l'esforç i els resultats, el que diríem avui mèrit en el seu temps progrés; el món s'ha d'ordenar en relació a l'esforç del treball que cada individu desenvolupa en la societat. I diferència dos tipus d'homes: aquells que les treballen i els que les gaudeixen. Malgrat aquesta defensa aferrissada d'estrats entre el patró, per a ell creador, i l'obrer, per a ell indolent, anys més tard, però, amb to intimista i reflexiu, ja de maduresa, en l'opuscle “L'arrencada” canvia la seva visió en aspectes tant fonamentals com la desigualtat social:

Tinc una visió que encara em turmenta, d'uns nenes de vuit anys i deu anys, entrellucades més aviat que no pas vistes, anant, dia darrera dia, a les quatre de la matinada, mal calçades, amb unes faldilles fins als peus, cap a les fàbriques de Monliu, de Penau, de l'Aran, situades a mitja hora i tres quarts del poble. [xii]

[i]Casanova Danés, R. L'hora patronal. Editat per Jeroni Potavella, Vic, 1920, p. 43

[ii]Casanova, 1920, p. 16

[iii]Casanova, 1920, p. 16

[iv]Casanova, 1920, p. 16

[v]Casanova, 1920, p. 15

[vi]Casanova, 1920, p. 16

[vii]Casanova, 1920, p. 47

[viii]Casanova, 1920, p. 47

[ix]Casanova, 1920, p. 47

[x]Casanova, 1920, p. 41

[xi]Casanova, 1920, p. 35

[xii]Casanova Danés, R. L'arrencada. Ciclostilat, p. 1-2

Josep M Cortès-F. Roca La Tecnòpolis Catalana: de la Terra al Cel de Ramon Casanova Danés(1)

Política de cookies