Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. Un altre exemple (un més) de Ciència Infusa espanyola

Hem vist, recentment, com científics espanyols, sense necessitat de cap mena de prova científica ni documental, només amb dues inicials, han pogut identificar, en un ossari del convent dels Trinitaris de Madrid, les restes de l’escriptor anomenat Miguel de Cervantes.

Hem estat testimoni d’un gran desplegament de Ciència Infusa per localitzar les restes de l’únic autor internacionalment reconegut del magnificat Siglo de Oro castellà, un segle d’or que, d’altra banda, mai ha tingut cap transcendència en la literatura universal. Amb l’única excepció de la novel·la coneguda com el Quijote la qual, per cert, presenta els castellans com a incompetents i gent que viu en un món irreal construït a base de fantasies i, al mateix temps i paradoxalment (o no!), conté les més belles lloances mai escrites sobre els catalans i el seu Cap i Casal, Barcelona.

Aquesta exhibició de Ciència Infusa no ens ha pas d’estranyar. A Espanya, ja ve de lluny.

Fa més de cinc-cents anys, el conqueridor de Mèxic anomenat Hernán Cortés, era un home amb una gran formació: sabia llatí, coneixia les lleis fins al punt de poder ser notari i tothom, amics i enemics, el reconeixien com a ‘gran jurista’. De gran, la seva principal distracció era organitzar debats sobre temes filosòfics i teològics a casa seva, amb gent de molt alt nivell intel·lectual. Doncs bé, tota aquesta formació la va assolir dedicant a l’estudi NOMÉS DOS ANYS de la seva vida, en una perfecta exhibició de Ciència Infusa.

Veus malicioses asseguren, però, que, a la universitat de Salamanca, no consta cap estudiant anomenat Hernán Cortés en els anys en què se suposa que hi hauria estudiat. Pura enveja, segur, perquè, si això fos així, no li haurien dedicat un bust, una placa i li haurien posat el nom de Hernán Cortés al seu principal Col·legi Major. Ja coneixem el rigor extrem i l’infinit amor a la veritat que, tradicionalment, han demostrat els historiadors espanyols.

S’explica, també, que Hernán Cortés era un expert en l’ús d’armes, tant a peu com a cavall. En aquell temps, les armes eren molt pesants i difícils de fer anar, per la qual cosa l’aprenentatge havia de començar molt aviat, de nen, als set anys. Però resulta que el pare de Cortès era un pagès pobre, que altre feina tenia que dedicar-se a ensenyar l’ús d’armes al seu fill, si és que en tenia. En qualsevol cas, està documentat que no podia mantenir un cavall. Aleshores, com Cortés va aprendre a fer servir armes a cavall? Un nou exemple de Ciència Infusa. En aquest cas, ja no relacionada amb l’adquisició de coneixements intel·lectuals, sinó que s’estén a les habilitats manuals.

Ja hem dit que Cortès era de família pobra. Però quan emigra a Amèrica, cap al 1505 -no se sap exactament quan i no com s’ho devia fer per a pagar-se el passatge-, resulta que, quan arriba a Santo Domingo, el governador l’hostatja a casa seva, al seu palau, i dóna instruccions als seus criats que l’atenguin tan bé com sigui possible. I no en té prou amb això, sinó que a més li regala mitjans de vida, concretament li cedeix a canvi de res, una notaria perquè pugui guanyar-se la vida. Un cas insòlit en la història mundial, de caritat i solidaritat cap a un emigrant pobre protagonitzat, ni més ni menys, per l’home més poderós del lloc d’arribada. Realment lloable, extraordinari i meravellós.

Hernán Cortés va pagar els favors rebuts amb la seva discreció, ja que no consta, en cap moment, com a poblador de l’illa de Santo Domingo, malgrat haver-hi exercit de notari i d’haver-hi residit, almenys, sis anys. El professor dominicà Frank Moya Pons no n’ha trobat cap referència[1]. Un autèntic i novedós cas d’exhibició de qualitats de camuflament dignes del genial Houdini i, això, sense que consti cap període d’entrenament en aquest difícil art.

Ras i curt: no ens queda més remei que aplaudir i treure’s el barret davant tantes mostres de Ciència Infusa espanyola

Carles Camp

27/03/2015

[1] Frank Moya Pons, La Española en el siglo XVI. Universidad Católica Madre y Maestra Santiago, República Dominicana, 1978.

Carles Camp. Un altre exemple (un més) de Ciència Infusa espanyola

Política de cookies