Josep M Cortès-F. Roca La Tecnòpolis Catalana: de la Terra al Cel de Ramon Casanova Danés(i 2)

 

En plena fogositat ideològica “L'hora patronal” editat el 1920 es pot considerar una obra de joventut. La conjuntura social d'aquell moment a Catalunya era extremadament delicada «Malgrat els abusos que hi ha hagut per part de l'element patronal -i tots els altres elements n'hi han hagut i n'hi hauran -ésser patró és una dignitat»[1], doncs «Volen caminar amb la pròpia empenta, volen volar amb les pròpies ales i volen fer seguir un xic de món al darrera d'ells perquè en saben uns nous camins»[2]. Òbviament el nostre autor es postula per un model patronalista de societat, tanmateix, el seu discurs va un xic més enllà, ja que darrera aquestes paraules s'amaga, tal com exposaven més amunt, el sentit religiós de transcendència «Tot patró és necessàriament un arbitrari, un servidor de la construcció»[3]. Per a ell el treball, la creació, la transcendència, i tal com avui en dia diem, l'emprenedoria constitueixen els quatre punts d'ancoratge del cigonyal que fan rodolar el motor de la societat «Són els motors del Progrés, són la locomotora de l'evolució humana, són l'energia que s'integra, són els colonitzadors i els cercadors de minerals, i els constructors de salts d'aigua. Son també els responsables de la civilització i de les coses socials» [4]

 

Els beneficis obtinguts per les empreses durant la primera guerra mundial varen provocar una gran desigualtat i alhora una gran inestabilitat social. A més en l'àmbit internacional el temor d'una extensió de la revolució Russa preocupava bona part de l'opinió pública benpensant de tot continent europeu:

 

La organització sindical dels obrers -havent-se venut a preu d'un millorament d'estat social social absolutament irrealitzable -Rússia sempre per proba- als egoistes per essència, als meneurs ineptes, incivils i inhumans, exigeix una organització social internacional pels patrons. És precís, formar un ideal i una literatura de sindicalisme patronal internacional i una entitat amb ramificacions i agents de tot el món.[5]

 

“L'hora patronal” és un document que ens defineix de forma nítida la ubicació de l'autor dins la seva societat. Sens dubte, quan Casanova parla d'un sindicalisme patronal no ho fa amb la veu del gran capital, sinó amb les paraules d'un menestral creient neguitós davant els esdeveniments. I que per tant es sent  obligat amb la missió per retrobar l'equilibri, ja que «En virtut de les organitzacions obreres s'ha creat una força a un costat dels governs i aquets son coaccionats i es desplacen més enllà del punt d'equilibri»[6]. En definitiva, davant l'augment del sindicalisme obrer, Casanova ens proposa que el patró s'organitzi també en un sindicat de tipus patronal. A “L'hora patronal” amb el seu llenguatge particular d'un tècnic fa ús de la llei de l'energia cinètica  «per expressió M·V²/2»[7]  predient que a mesura que el sindicalisme obrer es faci més fort, amb una massa més gran i pesada, la velocitat organitzativa serà menor “aumentar M, es disminuir V”. En resum, justifica la creació la d'un sindicalisme patronal de tipus internacional, per fer de contrapès al moviment obrer (primera i segona internacional) doncs «s'ha creat una massa industrial de població en relació a la qual seria una greu falta romandre indiferent»[8].

 

 

El marc social que li va tocar viure tal com s'ha exposat, va propiciar un discurs molt particular donant com a resultat una aportació més en el pensament organitzatiu català. La qual enquadrem amb aquells autors, com Santiago Valentí Camp, Cebrià Montoliu Togores, i Antoni Oriol Anguera, el quals proposen una societat del treball, de l'ofici, de l'especialitat, el que s'ha convingut a definir com la societat del treball o “ergòpolis”. “L'hora patronal” s'ha d'interpretar dins d'aquestes coordenades. No obstant, si fem una anàlisi del contingut dins del discurs que va tenir en aquell moment, recollit en el llibre “La Tecnòpolis Catalana”, es pot veure com en aquell moment es debatien diversos models de societat. La incorporació de l'automòbil en la vida quotidiana i l'aplicació del motor d'explosió interna va significar tota una revolució no sols en el transport sinó en la configuració de l'espai i la dimensió social de la distància. No obstant, hi ha un altra element que passa més desapercebut però que constitueix la columna de la gran revolució social del capitalisme del segle XX. La fabricació en cadena, popularitzada amb els noms de taylorisme i més en concret fordisme, no sols signifiquen una racionalització del treball, on cada operari en  relació a la seva especialitat i especificitat del lloc de treball, sinó tota una nova organització de la societat occidental donant lloc a una modalitat de capitalisme. La Tecnòpolis Catalana del nostre autor es troba molt lligada a les circumstàncies del moment. La seva defensa aferrissada del sindicalisme patronal, es pot afirmar que, és un precedent de les patronals de les petites i mitjanes empreses organitzades en gremis d'ofici. Alhora configura el seu univers per mitjà quatre institucions: proposa un sindicat patronal, reafirma la menestralia industrial, confirma l'ofici com a font d'aprenentatge, i entén el treball com a font de creació. En definitiva, Ramón Casanova Danés és abans de tot un tècnic, un menestral, que ordena i aplica els coneixements adquirits -el disseny del seu motor el porta a resoldre un problema important dels motors de combustió interna d'aviació superant el dilema de potència i pes- fins el punt que ho aplica, com ho hem vist, en la “ordenació” del seu model de Tecnòpolis Catalana

 

 

 

 

 

 

---