Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 38) Episodios Nacionales de Galdós (1873-1912)

D’entrada, sorprèn que una crònica dels fets ocorreguts a Espanya, des la batalla de Trafalgar del 1795 fins a la Segona Restauració borbònica el 1874, hagi de ser una fita que tot espanyol ha de conèixer

Així ho explica García de Cortázar:

“Obra de toda una vida, el imponente fresco narrativo de los Episodios Nacionales de Galdós sació la sed de historia de sus contemporáneos”

Com fa sovint, García de Cortázar posa un innecessari accent melodramàtic en les seves explicacions.

I acaba així:

“Y les explicó los orígenes, progresos y frustaciones de la España contemporánea, desde el heroísmo de Trafalgar y el 2 de mayo a la inauténtica alternancia canovista.”

Potser sí que més d’un podria agrair el resum fet per Pérez Galdós d’aquells noranta anys tan convulsos, molt especialment per als catalans. Però, malgrat que Galdós va fer un bon treball periodístic, és molt exagerat considerar aquesta obra com una fia que todo español debe saber, a menys, és clar, que el nostre historiador agraeixi a Galdós les omissions que hi fa.

A través de diversos personatges de ficció, tots ells d’extracció humil, l’autor intenta, explicar els fets -les desgràcies, hauríem de dir- que es van encadenant a l’estat, des de la batalla de Trafalgar al llarg de tot el segle XX. És el poble espanyol l’autèntic protagonista. Aquest poble espanyol que passa de ser heroi que ho dóna tot, àdhuc la vida, per la llibertat i la dignitat, a populatxo ignorant, fanàtic i manipulable, amb el seu conegut crit de vivan las caenas, gairebé sense solució de continuïtat. En llegir aquesta obra, cal estar molt atent a quina mena de poble espanyol s’està referint l’autor en cada moment.

L’obra de Galdós té, a més, la greu mancança d’ometre el problema de les guerres colonials, amb les seves terribles conseqüències econòmiques, polítiques i humanes, que van durar més del compte i que es veia clarament que, a la llarga, no es podrien guanyar, però que eren l’excusa per mantenir un exèrcit nombrós, nodrit mitjançant les famoses quintes: l’obligació que un de cada cinc joves servís a l’exèrcit.

El problema de les quintes

En temps de Carles III ja s’havia començat a fer algun reclutament obligatori a Catalunya, la qual cosa ja va generar a Barcelona una forta revolta. Aquests reclutaments, que es van anar generalitzant durant el segle XIX, provocaven gairebé sempre revoltes o aldarulls més o menys greus, sempre seguits de cruels repressions. Consistien en obligar a un de cada cinc homes -d’aquí el nom de quint i de quinta-, que arribaven a 20 anys a fer quatre anys de servei militar i a estar-ne dos absolutament disponible (al principi n’eren quatre, més endavant reduïts a dos). I a canvi de fer el soldat i jugar-se la vida i la salut rebien una miserable paga,

Diverses vegades es va plantejar la possibilitat de tenir un exèrcit professional petit però eficient (d’uns 20.000 homes ) i tenir l’estructura preparada per si hi havia algun conflicte important poder mobilitzar centenars de milers de soldats quan calgués, com es feia en aquells temps a Estats Units, França o Anglaterra. Però, amb l’excusa de les guerres colonials quasi permanents i la també permanent amenaça carlina, els militars espanyols exigien un exèrcit de 200.000 homes, que les finances de l’estat no podien pagar. L’única solució, per tant, era esclavitzar temporalment una part del jovent.

La supressió de les quintes va ser l’única promesa important que els líders de la revolta de 1868 coneguda com La Gloriosa no van respectar, amb el consegüent desencís de la població.

El problema més greu era, però, que la gran majoria d’aquests joves esclavitzats eren destinats a les colònies: Cuba, Puerto Rico, Filipines o altres llocs del Pacífic, al Marroc o a altres llocs de l’Àfrica. A molts d’aquests llocs hi havia lluita armada i, sovint, veritables guerres contra els nadius que es volien desempallegar del corrupte i feixuc colonialisme espanyol. A banda d’això, hi havia els problemes de salubritat provocats pels climes d’aquells territoris, que afectaven més del compte els soldats allí enviats com a conseqüència del pèssim equipament i la mala preparació de l’exèrcit espanyol.

El 90 % dels morts en les guerres colonials ho foren per malalties provocades per un equipament i una alimentació deficitaris. Els recursos enviats pel govern per mantenir els exèrcits colonials eren, de fet, generosos, però gairebé sempre acabaven en el profit personal dels militars i gent propera a la casa reial. Alhora enriquien gent com els esclavistes marquès de Comillas i el seu consogre Eusebi Güell, que transportaven homes i subministraments als exèrcits colonials, a Cuba especialment.

Aquells homes se’ls duia a la guerra, sense desitjar-ho ni voler-ho. Així, l’estat espanyol violava un cop més des de 1714 el dret català, en aquest cas el princeps namque, que establia que cap català no podia ser forçat a anar a la guerra, si no era per defensar el territori de Catalunya. Per tant, un català no podia ser obligat a anar a la guerra fora del territori.

Els desventurats que els tocava anar a servir a la Pàtria encara havien d’aguantar el cinisme dels polítics que afirmaven que molts d’aquells joves estaven més ben alimentats, allotjats i vestits a les casernes que a casa seva i que, per aquestes raons, molts desitjaven anar a l’exèrcit i s’hi sentien molt feliços. Suposo que aquells polítics es devien referir a la malària, el còlera, la disenteria, les bales dels revoltats i d’altres delícies de les que gaudien mentre servien a la Pàtria.

Per evitar l’allistament, només hi havia una sortida: pagar una indemnització a l’estat per deslliurar-se’n o pagar un voluntari que substituís el quintat. El resultat era previsible: només els fills de les famílies pobres acabaven fent el servei militar; millor dit, acabaven anant a la guerra.

Les revoltes contra les quintes i el servei militar obligatori van ser una constant durant el segle XIX, especialment a Catalunya i a Andalusia i sempre van ser reprimides amb molta violència per l’exèrcit i la guàrdia civil

Malgrat aquestes i d’altres greus carències, l’obra de Galdós és un lament per desgràcies patides pels espanyols, una tragèdia que, com totes les tragèdies, no acaba bé, ja que la Segona Restauració borbònica i la reforma canovista, van ser una etapa amb aparença de normalitat que acabaria en desastre unes dècades després. Tot plegat, molt coherent amb l’estil de governar dels vencedors de 1714.

Carles Camp

10/04/2015

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 38) Episodios Nacionales de Galdós (1873-1912)

Política de cookies