Memòria històrica > Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya

Carles Camp. Precedents de les llistes fantasma: els diputats fantasma

En aquestes setmanes anteriors a les eleccions municipals del 24 de maig del 2015 ha sorgit de nou l’escàndol de les anomenades ‘llistes fantasma’ [1], que més pròpiament, com diu en Vicent Partal, hauríem d’anomenar ‘llistes estafa’.

Aquesta pràctica consisteix en presentar llistes electorals en municipis on els membres de la llista no hi viuen, ni són del poble veí, n’hi han estat mai i, potser fins i tot, els costaria trobar al mapa. Les llistes fantasma, totes del PP i del PSOE/PSC són el resultat d’estirar fins a límits il·legítims la llei electoral. Ambdós partits colonitzadors les defensen amb un elevat nivell de cinisme i barroeria.

Cal dir, però, que aquesta pràctica no és nova. Catalunya ha patit aquesta xacra des que hi ha eleccions al Parlament de Madrid el 1820. Així ho explica Guillem Graell, secretari del barceloní Fomento del Trabajo Nacional, en la seva obra La Cuestión Catalana, encarregada per aquesta organització empresarial, i publicada el 1902. Graell hi analitza i critica durament el maltractament a què, des del 1714, el govern de l’estat sotmet a Catalunya, econòmicament, políticament i socialment; àdhuc religiosament mitjançant la imposició de bisbes castellans que no sabien ni volien aprendre el català. És de molt recomanable lectura, tot i ser presentada i publicada per una organització que era i encara és molt proespanyola. Esborrona llegir-la i veure l’actualitat dels fets denunciats tot i que es van descriure fa més de cent deu anys.

Graell explica com, ja en les eleccions hagudes en el Trienni Liberal (1820-23), es va començar a estendre la pràctica, per part dels partits amb seu a Madrid, d’imposar candidats no catalans a Catalunya

Després d’un parèntesi de més de 10 anys, quan hi van tornar a haver eleccions, a partir de 1834, es va convertir en una pràctica habitual. Els partits polítics del moment, tots amb seu a Madrid, utilitzaven la maquinària de l’estat per imposar els candidats estafa. Aquests eren triats pel govern de l’estat d’acord amb els pactes que habitualment es feien amb els partits amics o afins. Després, a través del Ministerio de la Gobernación, es designaven els candidats de cada districte. El governador civil de cada província es cuidava que no hi hagués cap anomalia i només sortissin escollits els candidats imposats -i cap altre!- mitjançant les corresponents tupinades i utilitzant, quan calia, els corresponents mètodes coercitius.

En el Diario de Sesiones del 1880, s’hi va publicar una estadística de l’origen dels diferents diputats que hi havia hagut des del 1820 al Parlament espanyol. Aquesta estadística demostra que durant aquest període la província de Lleida havia tingut 91 diputats catalans i 118 no catalans. La de Girona 153 i 86 respectivament. La de Barcelona havia tingut 84 de no catalans i la de Tarragona 79. Igual que ara la demarcació de Lleida, la menys poblada, és la principal víctima d’aquesta mala praxi.

Cal destacar que la majoria dels diputats catalans eren imposats pel Ministerio de la Gobernación. Si la gent volia participar a les eleccions havia de triar, gairebé sempre, entre els diferents candidats fantasma o candidats estafa i, si no, el governador civil ja ho arreglava. Això va anar així fins que, el 1907, Solidaritat Catalana va dinamitar el sistema, en aconseguir 40 dels 44 diputats en disputa. Val a dir que aquest fet va provocar la immediata destitució del governador civil de Barcelona per incompetent, a l’haver permès que es produïssin uns resultats electorals tan diferents dels que havia designat el govern.

Tornant a l’any 1902, Graell ens detalla que Barcelona va tenir com a diputats a Mendizábal, Luzuriaga, Campuzano, Argüelles, Espartero, Joaquín María López, Alcalá Gadiano, marquès de Miraflores, Narváez, el marquès del Duero, etc. Tots catalans de soca-rel, com veiem. El cas més sonat és el cas del comte de San Luís, d’haver sigut diputat per Granollers, i Topete per Vic. Girona es veu que tenia predilecció pels diputats castellans, com Sagasta. Lleida gairebé sempre va tenir candidats fantasma i mai hi va haver durant el segle XIX més de dos o tres dels diputats escollits nascuts a la demarcació. Posa com a exemple la Seu d’Urgell, que en la seva acta de diputat, s’hi van anar succeint Juan Gaya, Enrique del Pozo, Pedro Castejón, Ramón Tagle, Constancio Gababel, José Purrúa per acabar amb el fill del general Martínez Campos. Cervera va tenir per diputat un Alonso Martínez, Tremp a Rafael Cabezas, etc.

En els anys 1872 i 1873, Catalunya va viure la imposició de set diputats fantasma no catalans per Barcelona, dotze per Girona, dotze per Lleida i dos per Tarragona. Entre la llista d’aquests estafadors hi destaquen noms tan coneguts i admirats pels espanyols com Nicolás Salmerón, Práxedes Mateo Sagasta o Francisco de Paula Canalejas.

Graell s’escandalitza encara més perquè aquestes eleccions prèvies a la I República Espanyola van ser promogudes per republicans i radicals, que presumien de moderns i progressistes.

Els partits polítics espanyols, com veiem, ja tenen molta pràctica i una llarga tradició en utilitzar llistes estafa, aquesta vegada en les eleccions municipals. Hi tenen la mà trencada.

Carles Camp

08/05/2015

[1] http://www.vilaweb.cat/noticia/4278871/20150504/mapa-llistes-fantasma-denunciades.html

Carles Camp. Precedents de les llistes fantasma: els diputats fantasma

Política de cookies