Gemma Busquets. Quiosc: els orígens d'on som ara.

Un llibre d'investigació, L'eclosió dels periòdics, recull la totalitat de les publicacions periòdiques de premsa en català des dels seus inicis fins a finals del segle XIX, cosa que permet veure com i de quina manera sorgeix

 

“La prehistòria de la premsa en català té a veure amb les dues úniques ocasions de separació catalana d'Espanya." Ho escriu Jaume Guillamet, catedràtic d'història del periodisme, en l'última obra de recerca que ha dirigit, L'eclosió dels periòdics. 1641-1898, publicada per l'Institut d'Estudis Catalans i que ha permès inventariar la totalitat de les publicacions periòdiques de premsa en català des dels seus orígens fins a finals del segle XIX. Es tracta d'un primer volum emmarcat en el projecte Catàleg històric general de la premsa en català que vol ser una obra més complexa, que arribi fins al 1939. "Ens permet tenir per primera vegada un coneixement molt precís i exacte de la premsa catalana", assenyala Guillamet en referència al catàleg, exhaustiu, realitzat pel Grup de Recerca de la Universitat Pompeu Fabra i que ha estat coordinat pel professor Marcel Mauri, també del Departament de Comunicació de la UPF, en col·laboració amb investigadors d'altres universitats de territoris de parla catalana.

 

El naixement de la premsa en català és una "mica atzarós", però a partir del 1865 té una gran força, afegeix Guillamet, per a qui la investigació revela un fet molt important per al catalanisme: com apareix la premsa en català i de quina manera. Ho fa en moments històrics en què Catalunya depèn de França: "Quan s'integra voluntàriament a França entre 1640 i 1652, i quan és ocupada i segrestada forçadament per Napoleó, entre 1808-1814, que es planteja la substitució de la llengua castellana per la catalana a la premsa." És una "substitució temporal en tots dos casos" escriu en l'anàlisi del llibre l'especialista en història de la premsa Jaume Guillamet, un fet que "anticipa les dificultats futures" que tindrà el català "per al seu ús preferent en la vida pública i en el periodisme".

 

Es considera aquesta premsa primigènia La Gazeta i Novas Ordinarias editades el 1641 per Jaume Romeu, el més important dels impressors barcelonins del moment, amb la mateixa periodicitat setmanal que la inspiració oficial per a aquestes publicacions informatives, els periòdics oficials de la monarquia francesa. Es con­verteixen així en els primers periòdics apareguts a la península, malgrat no ser originals. De Gazeta només se'n coneix un exemplar de juny de 1641, i de Novas Ordinarias, diversos, entre juny i setembre del mateix any. No serà fins un segle i mig més tard quan l'autoritat francesa d'ocupació decideix l'ús bilingüe del català, al costat del francès, com a idioma oficial del govern particular atorgat a Catalunya, que l'emperador Napoleó manté separada de la monarquia hispànica, encapçalada pel seu germà Josep Bonaparte I. És aleshores que s'expropia el Diario de Barcelona a Pedro Pablo Husón de Lapazaran, que l'havia creat el 1792, tot i haver-se posat al servei de l'invasor. Del 22 de març al 31 d'agost de 1810 es publica en català i francès sota el títol inicial de Diari de Barcelona y del Gobern de Cataluña, que després varia, editat i imprès per funcionaris i ciutadans francesos.

 

 

En el catàleg, es recull també que entre els mesos de juny i juliol del mateix 1810, el corregidor de Girona, l'afrancesat Tomàs Puig, edita dos cops a la setmana la Gaseta del Corregiment de Girona, que és el primer periòdic concebut i publicat en llengua catalana. Però Guillamet destaca que "la brevetat i la recuperació de l'ús del castellà sota els gairebé quatre anys més d'ocupació francesa, indica la dificultat de l’ús exclusiu imprès del català en la vida oficial i pública". El català de fet era d'un "ús episòdic” en els primers periòdics publicats regularment a Catalunya des de mitjans segle XVIII fins a la segona meitat del segle XIX. "Hi ha una presència marginal i irregular de textos menors en català -poemes, himnes, cançons i proclames- en la majoria de les primeres publicacions periòdiques".

 

La investigació que ha dirigit Jaume Guillamet neix amb l'objectiu de revisar obres ja existents que cataloguen la premsa, com els volums escrits per Joan Givanel (1931-1937) i la Història de la premsa catalana (1966), de Joan Torrent i Rafael Tasis. No només l'actualitza seguint criteris més actuals d'acord amb l'estudi històric sinó també descobreix publicacions noves. Per altra banda, aquesta radiografia dels inicis permet detectar diferències en els territoris de parla catalana. Així, a Catalunya, les publicacions de premsa en català creixen i tenen una evolució de forma sostinguda i regular i formen el denominat "sistema general de premsa". "Sobretot els setmanaris de la segona meitat del segle XIX, com La Campana de Gràcia o L'Esquella de la Torratxa i d'altres, són una part significativa de l'oferta de premsa setmanal i van a un tipus de públic popular, republicà, anticlerical", destaca Jaume Guillamet. Mentre la premsa valenciana és sobretot satírica i republicana, la premsa mallorquina és de caire cultural. Durant el segle XIX, que és el període estudiat en aquest primer volum del catàleg, no hi ha encara premsa en català a la resta dels territoris del domini lingüístic: ni al Rosselló ni al Principat d'Andorra ni a la ciutat italiana de l'Alguer.

 

A més, a Catalunya, les publicacions en català volen crear l'hàbit, un perfil de lector popular, culte i polític. Però no només això sinó que "dins el mercat general de la premsa es produeix un procés de catalanització que anirà progressant amb els anys i que en la primera part del segle XX creixerà més". Amb tot, la premsa del segle XIX és molt política. La vinculació entre uns i altres és indestriable. El que fa que a Catalunya hi hagi diaris en català, explica Guillamet, és que a Catalunya hi ha partits catalanistes i en canvi a les Illes i al País Valencià dominen més els partits espanyols. "Inexistència d'uns partits catalanistes, d'àmbit propi que promouen l'ús de la llengua fa que al sistema general de la premsa hi hagi diaris en català de la mateixa manera que hi ha partits catalans", conclou el professor, que recorda que el primer diari a Catalunya és del 1879, quan Valentí Almirall, el fundador del catalanisme polític, publica Diari català, unit al moviment cultural de la Renaixença.

 

Presència 10/05/2015