Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 44) Setmana Tràgica (1909). Desastre d’Annual (1921)

Comença García de Cortázar afirmant:

“La reivindicación de mejoras políticas y sociales del movimiento obrero, sumada a la audacia del anarquismo, no tuvo más respuesta que la represión por parte de un régimen ya fallido.”

Qualificar com a fallido un règim polític com la Restauració que va ser un desastre absolut és quedar-se molt curt.

I continua:

“El descontento por la Guerra de África, culminado con el desastre de Annual de 1921, traería poco después el ascenso dePrimo de Rivera, tras un golpe de Estado de guante blanco.”

L’autor no concreta quin descontento va encendre la revolta. No es tractava d’un simple enuig. Com ja vam comentar en el capítol 38 de la sèrie, allò que va encendre els ànims de la població va ser la qüestió de les quintes, constant font de conflictes al llarg del segle XIX, agreujat per l’inici de la guerra colonial al Marroc, l’anomenada Guerra de Melilla.

El dia 9 de juliol de 1909 havia començat la guerra i el 25 d’aquell mateix mes ja hi havia tota una munió de joves al port de Barcelona, tots ells de famílies modestes, a punt d’embarcar cap al Marroc. La ràbia i la impotència davant de d’un fet injust i cruel va encendre els ànims i va fer esclatar la revolta, que va durar fins el 2 d’agost.

La revolta va fer sorgir altres temes que romanien latents, fet que explica la crema de convents, esglésies i altres edificis considerats símbols de la societat conservadora i reaccionària que duia els fills de les classes humils a jugar-se la vida i la salut física o mental en una guerra inútil.

La revolta no es va limitar a Barcelona, també hi van haver aldarulls Sabadell, Granollers i Manresa. I incidents o conseqüències més o menys greus a Badalona, Mataró, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Palafrugell, Cassà de la Selva, Les Borges Blanques i Sant Vicenç de Castellet.

L’exercit va esclafar la insurrecció. La repressió posterior va ser tan dura i arbitrària que va tenir un gran ressò a nivell europeu, fins al punt que hi van haver diverses manifestacions davant diverses seus d’ambaixades espanyoles d’arreu d’Europa. Alfons XIII es va veure obligat a destituir el govern del conservador Maura, que va ser substituït pel del liberal Moret, seguint l’estil del simulacre d’alternança de partits del règim.

La guerra era altament impopular a tot l’estat. Només servia perquè uns quants, els mateixos que s’havien enriquit amb les guerres colonials, s’enriquissin amb els beneficis, sobretot, d’alguns jaciments miners.

I, especialment, havia de servir perquè els militars poguessin recuperar l’honor perdut en el desastre de 1898 que va significar la pèrdua de les darreres restes de l’imperi colonial a Cuba, Puerto Rico i Filipines. L’exèrcit duia a sobre una gran frustració que calia desfogar. Només cal recordar l’arrasament de la redacció del Cu-cut, el 25 de novembre de 1905, per part dels oficials de la guarnició de Barcelona a causa d’un acudit que satiritzava la ineficiència de l’exèrcit; acte que, per cert, no només va quedar totalment impune, sinó que va veure’s recompensat amb la promulgació de la Ley de Jurisdicciones, que atorgava a l’exèrcit el dret de jutjar ell mateix tota ofensa a l’exèrcit i a la Patria Española; llei que, a la pràctica, va estar en vigor fins el 1977, amb l’única excepció dels anys de la Segona República.

El Desastre d’Annual

En el context d’aquesta estúpida guerra colonial, el juliol de 1921, un fort exèrcit espanyol, amb suport de tropes auxiliars marroquines, va fer, des de Melilla, una internada per “pacificar” l’interior rebel del país. L’exèrcit estava terriblement mal equipat. A tall d’exemple, només duien municions per a un sol dia de batalla. Una important proporció dels soldats, bona part d’ells catalans, eren reclutes acabats d’arribar que no havien tingut temps ni d’aclimatar-se, ni havien estat convenientment entrenats ni equipats. No calia ser Napoleó per preveure què li havia de passar a un exèrcit desmotivat, mal equipat i mal entrenat que s’havia d’enfrontar a un altre que, tot i ser un exèrcit irregular, estava totalment motivat perquè defensava la seva terra, coneixia bé el terreny i s’havia equipat bé.

I, així, va ser: entre el 22 de juliol i el 9 d’agost de 1921, l’exèrcit espanyol va ser pràcticament exterminat. Equipament insuficient, munició escassa, deficient o inexistent, poc entrenament i, a més, un comandament i una estratègia deplorables van provocar la tragèdia. Contra la mort d’un miler de marroquins, l’exèrcit espanyol va perdre 20.000 fusells, 400 metralladores, 129 canons, a part de municions i equipaments diversos i va patir unes pèrdues humanes esgarrifoses: les dades oficials de l’exèrcit van reconèixer 7.875 morts. Indalecio Prieto en va calcular 8.668. Un investigador actual parla de 8.180. L’Expedient Picasso, del qual parlarem tot seguit, va donar la xifra de 13.363 morts (10.973 espanyols i 2.390 auxiliars indígenes). Val a dir que, de fet, encara no es coneix amb certesa el nombre de morts i que la xifra de 20.000 sembla la més propera a la realitat.

Als marroquins, la victòria els va ser tan fàcil que ni ells mateixos s’ho creien i no van aprofitar l’ocasió per apoderar-se de Melilla que, per a desesperació dels seus habitants, estava totalment desarmada: a les casernes no hi havia una sola arma.

Expedient Picasso

Coneguts aquests gravíssims fets, el govern d’Allensalazar va dimitir i el rei va encarregar a Antonio Maura (el mateix que havia fet plegar a causa de la Setmana Tràgica) la formació d’un nou govern, amb Juan de la Cierva com a ministre de la Guerra.

Immediatament, davant la pressió popular, que exigia explicacions del que havia passat i que començava a demanar responsabilitats, es va encarregar al general de divisió Juan Picasso González que investigués les causes del desastre.

El general Picasso es va trobar amb una forta resistència per part dels comandaments de l’exèrcit espanyol, més forta com més alt era el grau de l’oficial consultat. Tan és així, que el general Berenguer va arribar a demanar al govern que limités la investigació, ja que podria perjudicar aspectes confidencials de l’exèrcit espanyol. No se’n va sortir i Picasso va continuar fent la seva feina.

El 23 de gener de 1922, Picasso ja tenia a punt un expedient de 2.344 folis. El 18 d’abril va entregar l’expedient i un informe al Congrés de Diputats de Madrid. Per Reial Ordre de 21 d’abril el Consejo Supremo de Guerra y Marina va rebre l’expedient, que va passar al fiscal militar, José García Moreno. Aquest, el 26 de juny, el va tornar al Consejo Supremo, tot i pronunciant-s’hi en aquests termes:

“pasar lo actuado al reunido, en Sala de Justicia, por haber hallado indicios de responsabilidades penales... ...; abrir expediente para detallar méritos y recompensas; y comunicar lo actuado al Ministerio de la Guerra “

El fiscal en cap (fiscal togado) va ratificar l’informe del fiscal militar. El tema, com es veu, anava agafant una dimensió important. Seguidament, es va crear una comissió parlamentària per investigar l’afer, la Comisión Parlamentaria de Responsabilidades, que va anar tirant endavant el procés. El 3 de novembre de 1922, el ministre de la Guerra va remetre al president del Congrés dels Diputats una relació de testimonis extrets de l’expedient, juntament amb documentació diversa. Els debats al Congrés van ser duríssims i les filtracions a la premsa de tot plegat indignaven, cada cop més, l’opinió pública.

El 10 de juliol de 1923, es va constituir la Segunda Comisión de Responsabilidades. El 7 d’agost, va ser citat a declarar el general Berenguer, el qual, fent ús de la seva condició d’aforat, va evitar la compareixença. El dia 11 d’agost, es van negar a la Comissió les actes de la Junta de Defensa Nacional.

L’afer s’anava enverinant. Es deia que el rei mateix hi estava implicat. Es va aprovar la celebració d’un ple del Congrés, l’1 d’octubre, per votar sobre aquest assumpte. Però aquest ple no es va arribar a celebrar mai.

El 13 de setembre de 1921, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, oncle del fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, amb el suport del rei, va protagonitzar i liderar un cop d’estat que va suprimir les llibertats democràtiques. El Parlament va ser clausurat i substituït per una Asamblea Nacional Consultiva, organisme sense cap poder real, els membres de la qual eren escollits de forma similar a la que, anys més tard, adoptarien les Cortes franquistes, és a dir, arbitràriament pel dictador o el rei. Els partits polítics i els sindicats van ser il·legalitzats i les eleccions van ser suprimides, tot i que es van fer diversos simulacres d’eleccions, amb partit únic, la Unión Patriótica. Primo de Rivera va reorganitzar l’estat seguint el model corporativista que, a Itàlia, havia instaurat Mussolini, de qui Primo de Rivera va dir que era “l’apòstol de la campanya contra l’anarquia i la corrupció política”.

Pel que fa a Catalunya, la repressió encara va ser pitjor. Va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i totes les seves institucions, va prohibir el català i l’exhibició de la bandera catalana. En parlarem en el Capítol 45 d’aquesta sèrie.

La justificació oficial del cop d’Estat que va transformar un país d’institucions democràtiques en una dictadura feixista es va basar en el difícil clima social que vivia l’estat Espanyol: la ineficiència de la classe política, la tensió social provocada per la fi de l’eufòria econòmica que la I Guerra Mundial havia portat i que, encara, no havia tingut temps de ser substituïda per l’eufòria dels anys 20 junt amb el temor a possibles repercussions de la Revolució Russa del 1917, que va donar embranzida als sindicats anarquistes, etc. O sigui, el cínic argument de salvar al poble d’ell mateix.

Conseqüències

Els ideòlegs del feixisme diuen que aquest cop d’estat va ser una sort per al país, ja que va donar a l’estat espanyol pau social i prosperitat econòmica. Una pau aconseguida mitjançant la repressió i una prosperitat que no va ser fruit d’una política encertada sinó que va venir donada pel context econòmic mundial i pel teixit industrial català.

El que sí va originar el cop, va ser una importantíssima involució en drets civils, llibertat i democràcia en tot el conjunt de l’estat, especialment a Catalunya, que va patir la persecució de les seves llibertats nacionals i els atacs a tots els seus símbols d’identitat. Caldria preguntar-se si la Mancomunitat de Catalunya, les seves inversions i el seu suport a la llengua catalana pervertien l’ordre social del país, que va ser la gran excusa per justificar el cop d’estat.

I, evidentment, el que era el seu objectiu principal es va complir totalment: evitar que els militars fossin processats i condemnats penalment per la seva incompetència i manca de professionalitat, les quals van provocar la massacre cruel i inútil de milers de joves. I, de retruc, salvar la figura del monarca que, no hem d’oblidar, era, formalment, el comandament suprem de les forces armades.

Ara bé, ell no era al camp de batalla, no estava en actiu a l’exèrcit malgrat el seu rang i, per tant, en principi, no era responsable directe del desastre. Per què va donar suport a un cop d’estat que va fer augmentar tan la seva impopularitat? El suport a Primo de Rivera va provocar un divorci ja definitiu entre la majoria del poble espanyol (bona part de l’exèrcit inclòs) i la corona. Perquè la brama l’inculpava? Vuit anys després, la monarquia va caure i es va proclamar la república, un canvi de règim que, possiblement, no s’hauria donat si el rei no hagués donat suport al cop.

Tothom qui va tractar Alfons XIII deia que no era pas una persona gaire espavilada però que tampoc era cap imbècil. Llavors, per què va donar suport a un règim tan impopular? Quins motius el van impulsar?

Recordem que una de les causes de la tragèdia va ser la manca d’equipaments de l’exèrcit i la seva escassedat d’armes i de munició. Què se n’havia fet dels diners que el ministeri de la Guerra invertia en la guerra del Marroc? En què s’havien gastat si no s’havien comprat equips ni munició? On havien anat a parar aquests diners? Què en sabien d’això els militars? I què en sabia el rei?

Possiblement mai no tindrem les respostes a aquestes preguntes, ni sabrem amb exactitud si el temor a la veritat sobre el desastre d’Annual va ser un dels elements decisius que van decidir Primo de Rivera a donar un cop d’estat i a dirigir una dictadura que es va acarnissar amb Catalunya i la seva cultura. Catalunya, com ve a ser una constant en la història d’Espanya, es va convertir en el boc expiatori dels fracassos d’un estat incapaç i dels seus ineptes i corruptes dirigents.

Carles Camp

15/05/2015

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 44) Setmana Tràgica (1909). Desastre d’Annual (1921)

Política de cookies