Francesc Artal. L'origen català de l'almirallat

Segons Arcadi Garcia Sanz, el primer document que es coneix sobre un almirall parla de Carròs (en italià l'anomenaven Caroccio), a qui Jaume I nomenà almirall vitalici després de la conquesta de Mallorca. Era fill del genovès Alamano Costa, comte de Siracusa (la ciutat de Sicília). La jurisdicció dels almiralls es va fixar a les Ordinacions del 4 d'octubre del 1313. Es tractava d'ordenament jurídic en els terrenys civil i penal en relació a la construcció i reparació de l'armada reial. Entre els almiralls més destacats cal esmentar Roger de Llúria, que fou nomenat, a la segona meitat del s. XIII, per Pere III el Gran. Ja al s. XIV, s'imposà a les ciutats europees la figura de l'almirall.

Abans de la creació de l'almirallat una armada, dirigida pel propi rei o per un noble, comptava amb diverses esquadres dirigides cadascuna d'elles per un capità, que era el senyor del vaixell. Senyors i armadors eren els qui mantenien activa una esquadra al s. XIII. Però la marina catalana de guerra convingué en la necessitat d'especialitzar i professionalitzar la direcció d'una armada en un comandament superior format per l'almirall. Es tractava d'un càrrec de responsabilitat que entengués no sols en qüestions d'avituallament de les tropes i organització de les esquadres sinó, molt especialment,t en les tècniques de navegació i l'estratègia en la guerra naval. També un almirall podia exercir el comandament d'una esquadra i podia tenir per sota vicealmiralls, a més del clavari, encarregat de l'administració i de la comptabilitat, els consellers, experts en navegació (el que avui se'n diria oficials de marina), i el pilot, especialitzat en la travessia d'indrets perillosos. Però sobre tot, tenia la potestat de decidir la disposició dels vaixells, dels homes, dels canons, i el comandament sobre remers i ballesters.

L'origen, per tant, de la figura i les funcions d'un almirall amb un comandament especialitzat en la direcció de tota una armada o bé d'una esquadra es troba en la marina catalana de guerra, en ple regnat de Jaume I. Segons el Diccionari etimològic de la llengua catalana de Joan Coromines, en un document de 1289 emanat del rei s'hi diu "que diga al almaray (...)", i es troba també citat el mot a la Crònica de Ramon Muntaner, escrita entre 1325 i 1328, quan ja s'han estès els almiralls a totes les marines de la península Ibèrica i a les costes de l'Atlàntic. El mateix Coromines apunta que el català "és una de les llengües on el mot es fixa més d'hora amb el seu caràcter modern" aplicat al comandament de l'esquadra o de la marina i, en general, la marina militar.

Francesc Artal

19/05/2015

Política de cookies

Una cookie es un fichero que se descarga en el ordenador o dispositivo del usuario al acceder a determinadas páginas web para almacenar y recuperar información sobre la navegación que se efectúa desde dicho equipo. A continuación le ofrecemos más información sobre las cookies que podemos utilizar en este sitio web:

   • Cookie de carácter técnico: destinada únicamente a permitir al usuario navegar por la página web.
   • Cookie estrictamente necesaria para la prestación de un servicio solicitado por el usuario: por ejemplo, aquella que es necesaria instalar para efectuar un pago, iniciar sesión o acceder a una zona privada de la web.
   • Cookies analíticas: para el seguimiento y análisis estadístico del comportamiento del conjunto de los usuarios.
   • Cookies de marketing y publicidad: permiten anuncios y banners personalizados, también la recopilación de estadísticas sobre los mismos.
   • Cookies de redes sociales y otros plugins: permiten compartir contenido del sitio a través de sitios web de redes sociales de terceros.

El usuario podrá elegir qué cookies quiere que funcionen en este sitio web o desactivarlas mediante la configuración de su navegador.

Más información