Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 45) Manuel de Falla. El sombrero de tres picos (1919)

Capítol dedicat a temes artístics, que explica García de Cortázar:

“Tras el regeneracionismo de los catalanes Albéniz y Granados, Manuel de Falla consolida la vocación universal de la música española, arraigada en el insondable folclore andaluz – como Bartok en los Balcanes - . Ejemplo, el Sombrero de Tres Picos, producido por Diaghilev y sus Ballets Rusos, con figurines de Picasso, estrenado en Londres...”

Interessant i enriquidora lliçó de la història de la música espanyola del primer terç del segle XX i les seves relacions internacionals. Sense treure cap mèrit artístic a l’andalús Manuel de Falla, que amb els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados formen la gran trilogia del nacionalisme musical espanyol d’aquells anys, amb molt d’èxit a Europa i a Amèrica. Cal demanar-se si l’èxit de Falla és un fet tan rellevant com per figurar entre els 50 fets més importants de la història d’Espanya. Potser ens ho hauríem de mirar des del punt de vista d’un historiador nacionalista espanyol i entendríem que un dels escassos èxits internacionals espanyols ja en justifiquen l’elecció

Tanmateix, ens sembla que es tracta del típic truc de prestidigitador: mentre mirem cap a on ell vol, ens està amagant allò que no li interessa que veiem. En aquest cas, obvia i passa de llarg de les conseqüències del cop d’estat de Primo de Rivera

En primer lloc, de la pèrdua de llibertats democràtiques a tot l’estat espanyol. Malgrat el caciquisme i les limitacions diverses, fins a cert punt, hi havia eleccions lliures, llibertat d’expressió (limitada per la ja esmentada Ley de Juridicciones, entre d’altres ), d’associació i de reunió. Totes van desaparèixer d’un dia per l’altre. Els ciutadans van esdevenir súbdits sota retrògrada i reaccionària dictadura feixista, a imatge i semblança del règim italià de Mussolini, model per al dictador Primo de Rivera, com va explicitar ell mateix.

Com ha passat sempre quan a l’estat espanyol s’han perdut llibertats, qui més n’ha sortit perdent han estat els catalans, l’etern ase dels cops dels nostres estimats veïns. La Mancomunitat ¨de Catalunya va ser ràpidament desmuntada, i aniquilada. Es va prohibir l’ús del català en qualsevol document oficial i es va prohibir l’exhibició de la bandera catalana i de qualsevol simbologia catalana. Es va iniciar alhora un procés de descatalanització de Catalunya. Es van castellanitzar els noms propis de persones, poblacions i llocs geogràfics. Es van enderrocar les Quatre Columnes que Puig i Cadafal havia fet erigir a Montjuïc, perquè recordaven massa les quatre barres catalanes. Es va imposar el nom de Plaça Espanya, que encara perdura, i de Pueblo Español al recinte de reproduccions arquitectòniques peninsulars que es va construir a Montjuïc, en comptes del nom previst, que era Iberiona, canvi que, malauradament, encara persisteix. El dictador va obligar a endarrerir l’Exposició Universal de Barcelona fins el 1929 per a fer-la coincidir amb la Exposición Iberoamericana de Sevilla. Un procés de descatalanització que Franco reprendria a partir del 1939 amb gran entusiasme.

Un altre fet important d’aquell període va ser la definitiva derrota – pacificació- com en deien llavors-, dels patriotes marroquins que lluitaven per la llibertat del seu país. El 8 de setembre de 1925, l’exèrcit espanyol va fer un important desembarcament a Alhucemas, al Marroc i, a continuació, va aplicar tot el seu potencial i va aconseguir derrotat als marroquins. Actualment, els espanyol presumeixen molt d’aquesta proesa bèl·lica i de què servís d’inspiració per al desembarcament de Normandia dinou anys més tard. El que no expliquen, però, és que el mèrit i l’esforç principal de tot aquesta operació militar va ser de França, a qui no interessava tenir una part del Marroc en mans dels indígenes, la qual cosa era un perill per al control de la seva zona. Sense l’ajuda francesa, l’exèrcit espanyol no se n’hauria pas sortit. Com sempre, l’exèrcit espanyol (entès com de base castellana) mai ha guanyat una guerra per si sol. Sempre ha necessitat ajuda.

En aquells anys es va iniciar una pràctica econòmica que Franco va continuar. Es va encetar un procés de pèrdua de llibertat econòmica, amb repercussions polítiques i socials i que, en certa manera, encara patim: l’establiment dels monopolis controlats per l’estat. El règim feixista de Primo de Rivera va considerar que hi havia llavors dos sectors claus de l’economia: les telecomunicacions i els combustibles.

Tot i que la majoria de les companyies telefòniques eren de propietat pública i, en el cas català, la Mancomunitat de Catalunya era propietària d’una xarxes al Principat, res impedia l’existència de xarxes telefòniques privades. Primo de Rivera va crear el monopoli de la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE) amb seu a Madrid –naturalment-, que ha durat fins fa no gaires anys i que ha permès als successius governs controlar totes les telecomunicacions de l’estat espanyol a l’impedir que cap particular o empresa privada pogués invertir en aquest sector tan important per al desenvolupament econòmic [1]. L’absència de competència va afavorir l’existència d’una xarxa telefònica tercermundista que encara patim amb la conseqüència de suportar la xarxa de pitjor relació qualitat / preu d’Europa Occidental.

L’altra proesa del feixisme va ser la creació de la Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos (CAMPSA), de nom ben explícit, que impedia que cap particular o empresa privada pogués comerciar, elaborar o distribuir combustibles derivats del petroli, com havia passat fins aleshores, si no era amb l’exprés permís de la CAMPSA. Per alguna cosa deu ser, doncs, que la seva hereva REPSOL sigui de les més rendibles del món encara ara.

Quan després del 1939, l’estat espanyol va tornar a caure en mans del feixisme Franco va reforçar aquestes iniciatives del seu predecessor estenent-ho a la televisió quan va néixer pels anys del 1950.

Quan Falla va estrenar El Sombrero de Tres Picos a Londres, el règim polític de la Segona Restauració Borbònica havia ja iniciat el seu procés d’autodestrucció. Aquesta constatació sembla no ser important. La absència gairebé total d’empatia amb les diferents classes socials, econòmiques i polítiques espanyoles no van ajudar a la dictadura feixista a mantenir-se. Tenia els peus de fang, i amb la seva caiguda va arrossegar la corona. Alfons XIII va fer un darrer intent substituint a Primo de Rivera per Berenguer, un militar potser més diplomàtic. Però no ja hi va ser a temps.

Carles Camp

22/05/2015

[1] http://oa.upm.es/472/1/ANTONIO_PEREZ_YUSTE.pdf

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 45) Manuel de Falla. El sombrero de tres picos (1919)

Política de cookies