Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 40) Primera piedra de la Sagrada Familia (1882) (i 2)

7.Llunyania del poder central dels problemes reals de la gent i del territori

Es queixa també l’autor de l’excessiu poder de decisió del govern central, que ignorava les necessitats de cada municipi i, no cal dir-ho, de les regions que no tenien cap mena de reconeixement efectiu. Lamenta molt la divisió territorial de l’estat en províncies (Graell recorda que aquest mot vol dir ‘terra vençuda’), manades per un Jefe Político, creades amb l’única intenció de sotmetre i dominar millor el territori i que, massa sovint, només eren un pou sense fons de despeses inútils i de corrupteles. Demostra com els països no centralitzats funcionen millor i molt més eficientment que els centralitzats. Defensa uns governs regionals forts i uns municipis potents per poder gestionar els problemes de la gent i del territori amb més eficiència, tal i com feien i fan els països més avançats. El poc que l’estat Espanyol havia avançat en aquest aspecte el govern central del moment ho està destruint. I pel que fa al Jefe Político ara patim el Delegado del Gobierno qui, amb diferent nom, té la mateixa missió que els seus antecessors: lligar curt les regions díscoles i desafectes. Res no ha canviat.

8.Injustificades acusacions als catalans d’egoisme i d’insolidaritat

Llavors, com ara, qualsevol queixa era resposta pels mitjans oficials espanyols i per la premsa madrilenya amb absurdes i injustificades acusacions d’insolidaritat i egoismes. El súmmum de l’absurditat era acusar els catalans de les guerres colonials que, segons ells, no volen perdre el negoci que suposaven les colònies. Graell demostra la falsedat d’aquestes acusacions, ja que Catalunya hi va perdre vides i diners com qualsevol altra zona de l’estat i demostra que la pèrdua de les colònies no va suposar cap trasbals per a l’economia catalana.

9.Una excessiva despesa militar totalment innecessària

Es queixa de l’excessiva i innecessària despesa militar per mantenir un exèrcit sobredimensionat. Si bé reconeix que cal ser realista i tenir a punt un bon exèrcit per defensar-se d’alguna possible agressió externa (cal recordar les tensions del moment a Europa que desembocarien a la Primera Guerra Mundial), cal fer prevaldre la qualitat: és millor un exèrcit preparat i àgil, que pugui mobilitzar un gran nombre de soldats en un moment donat, que no pas un exèrcit antiquat, sense armament modern i inflat d’oficials i de generals sense una feina i un destí concrets, més enllà d’ocupar càrrecs i cobrar sous del govern. En qualsevol cas, llavors com ara, la despesa militar era excessiva.

10.Un sistema financer que dóna un finançament a les empreses totalment insuficient

El sistema financer de llavors era antiquat i insuficient. El gran mercat de la indústria catalana era la resta de l’estat. Però els clients pagaven de forma ajornada, en uns terminis de vegades molt llargs, sense garanties. Això provocava greus tensions de tresoreria a les empreses catalanes. No hi havia manera possible de finançar aquest circulant, problema que no tenien els seus clients espanyols, ja que les empreses catalanes els finançaven a llarg termini i sense interessos, i sense cap solució per als clients insolvents. Tot plegat, implicava greus problemes de tresoreria i de solvència a les empreses catalanes de l’època. Avui, igualment, l’absència de finançament bancari constreny enormement les empreses catalanes fins al punt que algunes, amb beneficis i amb una bona projecció de futur, han hagut de tancar pel mateix motiu: el retard en els cobraments i les insolvències de morosos permeses i tolerades per la laxa legislació espanyola.

11.El control per part de l’Estat central del gran centre de transports del moment, el ports de Catalunya, el de Barcelona especialment i la manca d’inversions

El gran centre de transport, nucli estratègic de la Catalunya de 1902 era el port de Barcelona. Aquest, però, com tots els altres ports espanyols, estava controlat directament pel govern central de Madrid. Ja llavors tots els ports d’Europa, excepte els espanyols, estaven controlats per les seves respectives ciutats. I, per acabar-ho d’arrodonir, el port de Barcelona, amb el 25 % del tràfic marítim de mercaderies de tot l’estat, rebia unes inversions gairebé nul·les, mentre que la resta dels ports de l’estat, amb molt menys tràfic rebien generoses inversions. Graell protestava contra aquesta situació vergonyant, molt perjudicial per a l’economia catalana ja que dificultava l’entrada i sortida de mercaderies i reclamava que la gestió municipal del port de Barcelona

Una situació idèntica a la dels aeroports catalans actuals. El president Pujol va aconseguir que fos Barcelona qui gestionés el seu port,i ara aquest és el segon d’Europa Occidental i el més important port europeu del Mediterrani Occidental i el quart del món en creuers després de tres ports de Florida (USA). El port de Barcelona seria encara molt més important si el govern espanyol no l’escanyés amb l’absència d’inversions en el sistema de comunicacions terrestres i no gestionés el que controla, com per exemple les duanes, de forma altament perjudicial per al tràfic de mercaderies, per tal de beneficar als altres ports de l’estat com Algesires o Cartagena.

I mentrestant, l’altre gran infraestructura moderna, els aeroports, continuen sent gestionats des del govern central amb l’objectiu de fer de Madrid el gran aeroport del sud d’Europa a costa del de Barcelona. Aquest model centralitzat de gestió és únic a tot Europa, on cada ciutat controla el seu aeroport. Només un país europeu, “potent, capdavanter i avançat té el mateix model” que l’estat espanyol: Romania. Res no ha canviat. I malgrat tots els entrebancs de l’estat central, l’aeroport de Barcelona és dels més potents d’Europa, no para de créixer i supera al de Madrid.

12.El depriment i vergonyant servilisme de l’alt empresariat català davant els poders centrals de Madrid

En el llibre de Guillem Graell es titlla de ‘mals catalans’ els independentistes. La raó és la mateixa d’ara: la por de perdre el mercat espanyol, vital, llavors molt més que ara, per a moltes empreses catalanes.

És cert que el nivell democràtic d’aquells temps era encara més baix que l’actual, i qualsevol intent de recuperació de l’estat català hagués rebut una brutal repressió militar. Però això no és excusa per al seguidisme servil que traspua el llibre. Si bé és cert que el mercat espanyol, protegit per aranzels de la competència estrangera, britànica sobretot, era privatiu de la indústria espanyola, gairebé tota catalana, el llibre demostra com les compres a la resta de l’estat, bàsicament productes agrícoles, ramaders i minerals, eren potser de més volum monetari que a la inversa. Un possible estat català independent que s’hagués vist exclòs del mercat espanyol via aranzels hagués pogut respondre de la mateixa manera. Catalunya hi podria sortir perdent, però Espanya, sense les vendes dels seus productes a Catalunya, hagués entrat en la més profunda misèria i depressió, sense cap mena de possibilitat ni recurs per sortir-se’n potser mai més. Hagués estat molt difícil que les empreses catalanes, a mig termini, haguessin patit gaire i, sense l’espoli fiscal i una correcta política d’inversions en comunicacions i altres actius com l’educació, Catalunya n’hauria sortit guanyant. Res ha canviat.

Catalunya podria haver fet el camí que havien fet països com Suïssa, Holanda, etc., de la mateixa grandària, que exportaven molt i als quals els aranzels no els feien mal perquè produïen amb gran qualitat.

Sorprèn que ja llavors tants catalans, entre ells molts empresaris, tinguessin la fantasia de creure’s que era possible que a ‘Madrid’ entenguessin la necessitat de modernitzar l’estat per posar-lo al dia i situar-lo correctament a l’Europa del seu temps. I, això, malgrat la no-resposta als greuges presentats a Alfons XII primer i a la reina regent uns pocs anys després. Malgrat aquests i altres continuats fracassos, des d’aleshores fins ara, molts catalans encara continuen somiant. Res no ha canviat.

Enmig d’aquestes circumstàncies adverses, d’aquesta constant agressió de l’estat espanyol, de robatoris i espoliacions, Catalunya ha tirat endavant contra tot.

El Temple de la Sagrada Família n’és l’exemple, obra de prestigi universal admirat arreu. A l’estat espanyol molesta molt que a Catalunya hi hagi una obra tan singular, destacada i admirada a nivell mundial. El 7 de novembre de 2010, el papa Benet XVI va consagrar aquest temple i, per evitar la imatge internacional del papa venint expressament a Barcelona per a un sol acte i tornar immediatament cap a Roma, l’estat Espanyol va forçar que Benet XVI anés abans a Santiago amb una excusa banal i, així, mostrar al món que havia vingut a España, no a Catalunya. Els molesta tant que podria semblar que el voldrien destruir.

Deu ser per aquest motiu que l’estat espanyol, amb la complicitat dels partits polítics proespanyols que llavors dominaven l’Ajuntament de Barcelona, va imposar la construcció del túnel del tren d’alta velocitat just al costat d’aquesta meravellosa obra.

Contra aquesta perillosa i estúpida decisió s’hi van pronunciar en contra els enginyers contractats pel Vaticà així com els experts de la UNESCO, a banda de professionals diversos. Si hom va a veure el temple i en copsa la seva alçada i les seves dimensions no cal ser enginyer per concloure que no és aconsellable obrir un túnel ferroviari just al costat.

Carles Camp

9/06/2015

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 40) Primera piedra de la Sagrada Familia (1882) (i 2)

Política de cookies