Memòria històrica > Articles i documents

Albert Segura. La mateixa pedra

El BCE recorda que el 1860 Espanya ja es va gastar més del que tenia en ferrocarrils deficitaris

El 40% dels bancs van fer fallida, el PIB va caure un 10%, el crèdit es va esfondrar i l'Estat va estar a punt de demanar ajuda financera a Anglaterra

L'exèrcit va haver d'intervenir a Barcelona per tal d'evitar una revolta obrera

No és del tot cert que aquesta sigui una crisi sense precedents. Casualitat o no, el BCE ha publicat precisament aquest estiu un informe que recorda que al segle XIX Espanya ja es va gastar més del que tenia en infraestructures ferroviàries deficitàries. I va estar a punt d'haver de demanar un rescat de cent milions de pessetes a Anglaterra, amb un PIB que se li ensorrava un 10% en 6 anys, el 40% de les entitats financeres fent fallida, la resta tancant l'aixeta del crèdit i el Banc d'Espanya imprimint per finançar el govern i evitar la suspensió de pagaments. Tot un déjà-vu que demostra que l'Estat no va aprendre la lliçó i que ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra.

Els paral·lelismes entre l'Espanya d'Isabel II i la de Mariano Rajoy (o la de Zapatero) són alarmants. En només deu anys, entre el 1856 i el 1866 es van construir 4.300 quilòmetres de via de tren, multiplicant per deu els només 440 que hi havia fins aleshores. I l'Estat espanyol va passar llavors a tenir més ferrocarrils que els seus veïns europeus plegats, igual que avui, al món, només la Xina la supera en quilòmetres de TAV. La factura, només el 1987, per exemple, va pujar a 2.760 milions de pessetes. I a més, al mateix temps s'havien de pagar les caríssimes aventures militars espanyoles al Marroc, Mèxic, Indoxina i al Perú. La “baixa rendibilitat” de moltes línies de tren, com rememora ara el BCE, no només va arruïnar l'erari públic sinó que va passar per damunt de bona part del sistema financer, molt exposat.

Un de cada quatre trajectes d'alta velocitat només té un passatger al dia, segons les dades de la Renfe: 48 de les 206 rutes ofertes el 2012 no van passar del viatger diari i 10 ni tan sols no van arribar a la desena anual d'usuaris. Els TAV a Conca del segle XIX eren les línies Sevilla-Jerez de la Frontera-Cadis i Mèrida-Sevilla, un pou sense fons que van obligar la Compañía General de Créditos a abaixar la persiana el 1864. La que aleshores era la primera societat de crèdit de l'Estat havia concentrat el 85% de les inversions en línies ferroviàries, de la mateixa manera que un segle i mig després les caixes d'estalvi s'han empatxat de totxo. També el Banc de Valladolid es va picar els dits i va haver de ser liquidat. I els rumors d'insolvència es van estendre ràpidament a tot el sistema financer espanyol, com en aquesta crisi. Els mercats internacionals, a Londres o París, van tancar les portes al deute espanyol, com en aquesta crisi un segle i mig després. La història es repeteix.

Amb el boom de la construcció ferroviària per la liberalització del sector (la fi dels aranzels per importar acer, maquinària, vagons...), l'expansió monetària i la poca regulació financera, els bancs es van multiplicar. De només tres (el d'Espanya, el de Barcelona i el de Cadis) es va passar a onze el 1861 i a 21 el 1864. I això, sense comptar les societats de crèdit: només el 1864 se'n van crear 34 de noves. Però el 40% de les entitats van acabar liquidades. Si fa no fa, com ara, que hem passat de 45 entitats a 28. Alessio Moro, Galo Nuño i Pedro Tedde signen l'informe.

El crèdit, bloquejat

Es va arribar a viure un minicorralito, els dipòsits es van esfondrar, el governador del Banc d'Espanya va dimitir i a Barcelona l'exèrcit va intervenir per obligar els bancs a prioritzar els pagaments en metàl·lic als treballadors i evitar una revolta obrera. La Catalana General de Crèdit i el Crèdit Mobiliari Barcelonès havien fet suspensió de pagaments i van provocar un efecte dominó. El Banc de Barcelona estava poc exposat a la crisi ferroviària, però tot i això va haver de restringir molt la concessió de préstecs: dels 15,4 milions del 1863 va passar a 10,7 el 1864, i a 9,1 el 1866. El crèdit no es va recuperar fins al 1871 i gairebé tot el disponible fins llavors se'l va quedar el govern espanyol, que és precisament el mateix que passa actualment. Ara el diner és més barat que mai, els bancs centrals imprimeixen bitllets sense parar, però el crèdit no arriba a l'economia real.

40 per cent de les entitats financeres espanyoles de final del segle XIX van haver de ser liquidades, després que el ‘boom' de la construcció ferroviària i la laxa regulació financera va propiciar que el nombre de bancs passés de tres a 21 en pocs anys.

El Punt Avui 02/09/2013

Albert Segura. La mateixa pedra

Política de cookies