Joan-Lluís Lluís. Quatre mots nostres passats al francès: (3) Barraca

Si la llengua espanyola ha estat prou permeable per integrar algunes desenes de paraules nostres, en canvi poquíssims mots francesos vénen directament del català. En veurem quatre. Avui: barraque.

 

Primer diré l’etimologia fantasiosa, tot i que molt llaminera. És la teoria del lingüista finlandès Pentti Aalto, que veia en barraca el descendent llunyà del sumeri bárag, que, passat a l’assiri parakku, significaria alhora temple d’un déu i residència reial. Del temple o del palau fins a la barraca, es tractava, és clar, d’una franca decadència. De l’assiri hauria arribat al català entrant a les illes Balears per l’intermediari dels fenicis. Joan Coromines, però, va escombrar aquesta hipòtesi, explicant que Pentti Aalto segurament es va deixar “enlluernar per la semblança de la barraca de bestiar menorquina amb certes torres piramidals acàdiques i babèliques”. El diccionari del Trésor de la langue française es mostra en acord amb Coromines, dient que no s’ha trobat cap “menció catalana antiga de barraca a les Balears”.

 

Aquest diccionari francès es declara prudent, però, sobre el pas al francès d’aquesta paraula. Si bé no posa en dubte el seu origen català, diu que potser no hauria vingut al francès directament des del català sinó per l’intermediari del provençal. Joan Coromines, a l’inici de l’article que dedica a aquesta paraula al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana té clar, però, que aquest mot “des del català s’ha estès a totes les llengües europees”. Barraca té el seu equivalent, efectivament, en un gran nombre de llengües, amb canvis de sentit més o menys accentuats, com en anglès, en què es refereix a una caserna militar. Barraca, doncs, és la paraula viatgera que la llengua catalana ha donat al món. Existeix, entre d’altres, sota aquestes formes: barak (afrikaans, polonès, neerlandès i danès), barrack (anglès, maltès i islandès), baraka (croat, letó i turc), barraca (portuguès i espanyol), barracca (italià), barakas (lituà), baraks (cebuà), barack (suec) baraka (romanès), Baracke (alemany), barakki (estonià), barics (gal·lès), barakk (hongarès), barakë (albanès), brakke (noruec) o beairic (irlandès). En francès, també té un sentit figurat, inexistent en català: dir d’algú que és una baraque significa que és molt forçut. L’adjectiu baraqué té la mateixa significació, com si en català diguéssim: “quin boxador més barracat!” En francès també existeix el verb barraquer (amb dues r) però no té res a veure amb el que ens ocupa avui: és un record de l’època colonial i designa, per un camell i un dromedari, el fet d’ajupir-se...

 

I pel que fa a l’origen de la nostra barraca, Joan Coromines dedica quatre pàgines atapeïdes a parlar-ne. Si bé sovint els seus articles són amens i aptes per a tots públics, aquest és d’ús gairebé exclusiu per a especialistes del ram de la lingüística. Intentant fer-ne un resum barroer, sembla que podria venir tant del mossàrab parriko –corral de bestiar– com de l’àrab antic riwâq –porxada– i va entrar al català –d’això en Coromines diu estar-ne segur– per les terres valencianes.

 

Presència.12/07/2015