Armand Sanmamed. Sobre la polèmica Junqueras/Collet al voltant dels orígens de l’Espanyol

Aquests dies he seguit amb creixent curiositat la polèmica sorgida arran d’unes declaracions d’Oriol Junqueras a RAC 1 sobre l’origen dels colors de la samarreta del Real Club Deportiu Espanyol i la resposta del senyor Collet, president d’aquest club. La polèmica s’ha estès, com no podia ser d’altra manera, a l’origen mateix del club, del seu nom i de la seva història.

 

La historia oficial de l’Espanyol diu que el nom del club prové del fet que els fundadors volien un club format només per “catalans” en un temps en què d’altres clubs (com el Barça) admetien estrangers. És en aquest context que, en paraules del senyor Collet “el 1900 un grup d’estudiants catalans de la Universitat de Barcelona”, funda l’Espanyol.

 

Efectivament, la plantilla del Barça del 1899-1900, per exemple, estava formada per 8 anglesos, 7 catalans, 2 alemanys, 3 suïssos, 2 càntabres i 1 guatemalenc. Una plantilla que reflectia una realitat demogràfica diversa i cosmopolita, pròpia d’una societat oberta al món, dinàmica comercialment i industrialment, com era la barcelonina de finals de segle XIX i principis del XX. Com que estic segur que els fundadors de l’Espanyol no eren gent provinciana ni tancada ni temorosa de les suposades males influències estrangeres i com que no tinc clar que establir un criteri racial (imagineu els qualificatius si el Barça hagués nascut amb la voluntat de deixar jugar només catalans) a l’hora de fundar un club sigui motiu d’especial orgull, arribo a la conclusió que caldria trobar una justificació més plausible sobre l’origen del club que la que es dóna habitualment.

 

D’altra banda, no deixa de sorprendre que una colla d’estudiants catalans, tan catalans que no volien estrangers en les seves files, a l’hora de fundar un club català a Barcelona, escollissin l’adjectiu “espanyol” per anomenar la seva entitat. I més, tenint en compte el context polític que es vivia a principis de segle XX a Catalunya, en què el catalanisme havia agafat embranzida i on tothom tenia molt clar què era ser catalanista i què era ser espanyolista. L’elecció d’un nom així no era pas una qüestió banal. Per explicar-la s’ha dit que noms com Català, Barcelona i d’altres referits a la ubicació de la ciutat originària del club ja havien estat agafats i que, no hi havia gaire més possibilitats que recórrer a l’esmentat adjectiu. Segurament, la imaginació no era una de les virtuts d’aquells pioners, però també ens resistim a creure que joves tan catalans i tan universitaris no poguessin trobar un nom més nostrat per al seu club.

 

I si, tal vegada, i reconec que em moc en el terreny de la més pura especulació, l’explicació d’una elecció tan significativa calgués buscar-la en l’ambient que es respirava en els entorns familiars i ideològics d’aquells joves i ardents esportistes. En aquest sentit, és una llàstima que disposem de tan poca informació biogràfica del fundador i primer president del club, Angel Rodriguez Ruiz, ja que a molts dels que estem interessats en la història dels orígens del club espanyolista ens seria de gran ajuda aprofundir en el recorregut vital del fill de l’insigne metge i diputat lerrouxista per Barcelona Rafael Rodríguez Ruíz, rector de la Universitat de Barcelona de 1902 i 1905, que es distingí per la seva oposició radical a la catalanització de la universitat i per haver prohibit la celebració al paranimf del Primer Congrés Universitari Català del 1903.  Com també ens agradaria conèixer més àmpliament la trajectòria del segon president de l’entitat, l’industrial José Miró Trepat, que arribaria a ser tinent d’alcalde de Madrid l’any 1927, en plena dictadura del general Primo de Rivera, una situació personal molt diferent a la que, aquells mateixos anys, vivia, sense buscar gaire lluny el president de l’altre club important de la ciutat, el FC Barcelona, Joan Gamper que, com a conseqüència de la xiulada a l’himne espanyol, va ser obligat a dimitir el 1925 i convidat a abandonar el país. Es veu que a Primo de Rivera, com als fundadors de l’Espanyol, tampoc li agradaven els clubs amb origen i presidents estrangers. De moment, i pel que fa a la gènesi onomàstica del club, molt em temo que haurem d’esperar progressos futurs de les investigacions historiogràfiques.

 

Pel que fa als colors de la samarreta, el senyor Junqueras afirma que els colors de la samarreta eren els colors dels borbons regnants, mentre que segons el senyor Collet són els del blasó de Roger de Llúria, perquè així ho van decidir els socis en una assemblea celebrada entre el 1910 i el 1912 -segons les fonts consultades-. Només cal que el president, o qualsevol altre directiu, ens mostri les actes de l’esmentada assemblea per dissipar els dubtes d’incrèduls i maliciosos.

 

Mentrestant, em sembla important precisar que l’assemblea en qüestió seria de ratificació, no pas d’aprovació, d’uns colors que ja es feien servir amb anterioritat. Estic segur que el senyor Collet també podrà aportar testimonis que demostraran que, abans d’aquella assemblea, els socis ja eren conscients que duien els colors de tan insigne personatge. Personatge, per cert, que nacionalment contravenia els principis fundacionals del club, ja que, malgrat els grans serveis que havia prestat a la corona catalana, no era ni català ni espanyol.

 

En tot cas, aquesta és una polèmica d’alta escola bizantina i, com a tal, molt difícil d’escatir. Per tant, la deixarem per a millors plomes que aquesta que els escriu. El que, sens dubte, és indiscutible és el fet que el club va rebre, l’any 1912, la concessió de Reial per part d’un monarca tan demòcrata, tan liberal i tan amant de Catalunya i la seva història mil·lenària com Alfons XIII. Quins mèrits devia reunir un club com l’Espanyol per merèixer una aital distinció? Esportius no devien ser perquè fins aquell moment el palmarès del club es reduïa a una Copa Macaya i dos campionats de Catalunya. Potser, i reconec que novament em moc en el terreny de l’especulació més temerària, tindrien a veure amb la defensa aferrissada de l’espanyolitat de l’esport català. Una catalana espanyolitat de pedra picada que club i socis continuarien demostrant els anys posteriors a la recepció d’aquella distinció.

 

Sense la voluntat de ser exhaustiu, permetin-me exemplificar la coherència amb què determinats socis del club van continuar defensant l’esmentada espanyolitat de l’esport -i no només- català. A finals de 1923 (any de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera) neix La Peña Deportiva Ibérica, que camuflada com a penya animadora de l’Espanyol amaga un grupuscle espanyolista integrat per funcionaris de l’estat, ex pistolers del Sindicato Libre i ex militants de la organització La Traza. Tots ells supervisats i assessorats oficiosament per militars pertanyents a les guarnicions militars de Barcelona que durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es van distingir per promoure enfrontaments amb aficionats del Barça.

 

Batet Martínez, fill del general Batet i membre de la Peña, va anar personalment a proposar al Partit Radical de Lerroux una operació conjunta per ocupar el Palau de la Generalitat, quan Macià va proclamar la República Catalana el 1931.

 

Molts socis i aficionats de l’Espanyol es queixen que se’ls qüestioni la seva catalanitat, el seu catalanisme i, fins i tot, el seu independentisme (n’hi ha i n’he coneguts personalment). Crec que no es incompatible reunir a la vegada dos, tres o quatre d’aquestes condicions. Ara bé, a la vista del que he exposat fins ara, aquests socis i simpatitzants catalans, catalanistes i independentistes de l’Espanyol (de la resta, només puc elogiar-ne la coherència) també han de ser conscients que formen part d’un club en el camp del qual s’han cremat senyeres catalanes i que seguidors de l’Espanyol han mostrat el seu espanyolisme més intolerant arreu de Catalunya. Un dels darrers exemples, durant una semifinal de la Copa Catalunya contra el Llagostera, perquè aquest club va incorporar la estelada a la seva uniformitat.

 

Crec, des del més gran afecte envers aquests socis i simpatitzants, que abans de sentir-se vexats i insultats per determinades afirmacions referides a la història, el nom o els colors del seu club, els caldria una reflexió profunda i serena sobre la seva història centenària i sobre si hi ha algun fonament al recel que desperten en molts ciutadans d’aquest país.

 

Fins aleshores, em perdonaran si sempre que em trobo davant d’algun d’aquests casos no pugui evitar que em vingui al cap aquell famós diàleg entre Rick/Humphrey Bogart i el comissari Renault/Claude Rains de la mítica pel·lícula Casablanca i em provoqui un lleu somriure condescendent.

 

Renault: Per què dimonis va venir a Casablanca?

Rick: La meva salut, vaig venir a prendre les aigües

Renault: Les aigües? Quines aigües? Les del desert?

Rick: Bé, és que em van informar malament.

 

 

 

Armand Sanmamed

28/08/2015