Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-49 Hitos de nuestra historia: Planes de Desarrollo (Primera part)

Avui parlarem del desenvolupament d’una altra invenció de la historiografia oficial espanyola: que la Guerra d’Espanya va ser culpa de tots i que ja està oblidada. Al cap de pocs anys sembla que ‘aquí no ha passat res’, l’economia prospera i no s’ha de parlar de res més. Comença així el nostre historiador:

“Superada posguerra y recesión provocada por la autarquia, la España de Franco se sumerge en una ideología desarrollista”.

Així, García de Cortázar redueix tots els anys de la dictadura franquista: repressió política, pèrdua de llibertats i persecució del català i altres llengües a l’estat espanyol a l’aspecte purament econòmic i obvia tots els altres temes poc còmodes i desagradables de tractar. És clar que, com sempre s’ha defensat des del règim i es defensa encara ara, l’important és l’economia, que la gent es guanyi la vida, com si això fos incompatible amb la llibertat o aquesta tingui un paper secundari en la vida de la gent. És l’habitual truc de la mitja veritat.

Anem a pams. És temerari assegurar que, ja l’any 1959 –inici de la política d’estabilització i desarrollista- l’estat espanyol i els seus ciutadans ja havien ‘superat’ la postguerra. Com es pot superar una postguerra quan ni tan sols avui (2015) encara no s’ha superat la Guerra?

Cal recordar el fet que a tot l’estat hi van haver 540.000 morts a causa de la guerra (i 576.000 naixements de menys per la caiguda de la natalitat posterior), 50.000 assassinats en el bàndol republicà, gairebé tots provocats per grups d’incontrolats, 100.000 assassinats per Franco durant la guerra i 50.000 assassinats en els anys posteriors a la fi de la guerra. D’aquests a Catalunya moriren 38.000 homes, la majoria entre 18 i 37 anys, més de 5.500 en els covards i criminals bombardejos sobre la població civil, més de 8.500 en els també covards i criminals assassinats de catalans indefensos a la rereguarda republicana (clergues, empresaris, periodistes i polítics de dretes i comunistes i altre gent d’esquerres dissidents entre d’altres col·lectius que els anarquistes consideraven que s’havien d’eliminar per fer la seva revolució) i uns 4.000 assassinats pel règim franquista després de la guerra, persones que no havien comès cap crim i que, per tant, no havien sentit la necessitat de fugir.

S’ha de precisar que la gran majoria d’assassinats a la rereguarda republicana ho foren per grups d’incontrolats. Els del bàndol franquista van ser comesos, ordenats i executats des del seu govern.

S’ha de tenir en compte que, mentre els morts del bàndol nacional van rebre tots els honors i les seves famílies tota l’ajuda, socors i reconeixement possibles no va ser així en el cas dels morts del bàndol legítim, el republicà. La humiliació i falta de reconeixement a les seves famílies va arribar al punt de prohibir-los portar dol pels seus difunts.

El nombre d’exiliats de tot l’estat es calcula en prop de 500.000, dels quals un terç eren catalans. Inicialment van fugir un mig milió de catalans, la major part dels qual van tornar en els següents anys. Una bona part no va tornar mai, s’especula que uns 110.000. La gran majoria dels exiliats patiren les conseqüències de la mala acollida a França en els infames camps de concentració que improvisats al Rosselló, on molts hi van morir de misèria. El govern francès no volia problemes amb el seu nou veí del sud, per molt amic d’en Hitler que fos. Alguns supervivents d’aquests camps improvisats acabarien als camps d’extermini nazis, on molts perdrien la vida.

Les xifres donades són aproximades, sobretot pel que fa al nombre de morts, ja que bona part dels morts en combat o en els bombardejos no consten enlloc, com tampoc consten els ferits que van acabar morint i les morts provocades per les caresties i la misèria provocades durant i després de la Guerra de Liberación primer i de Ocupación després.

A banda, cal comptar-hi tots els patiments provocats a la població, tant físics com morals. La incertesa pels éssers estimats que se’n van i no tornen, i si tornen com tornen, la tortura dels bombardejos, violacions, assassinats, incendis, destrucció, fam. Alhora, també va haver-hi el xoc provocat per la brusca caiguda del nivell econòmic de les persones i de les famílies, llevat dels col·laboracionistes i fidels al règim instal·lats a Catalunya.

A això cal sumar-hi la pèrdua d’un munt de llibertats civils i de tota mena: es van acabar la llibertat d’expressió, de manifestació i d’opinió. La tortura i la presó es van convertir en habituals. Es van prohibir els partits polítics i els sindicats lliures i qualsevol mena d’associació que no estigués tutelada per l’estat o per la Falange. Es van prohibir els matrimonis civils i el divorci. Els homosexuals van ser perseguits i torturats.

La dona va passar a ser menor d’edat, sobretot la dona casada. La dona que es casava havia de plegar, obligatòriament, de qualsevol treball remunerat i havia de dedicar-se, per llei, només a sus labores: podia ser mestressa de casa i prou. Així va ser fins el 1962, tot i que van continuar tenint prohibits, una sèrie d’oficis com el de militar o jutge. Una dona casada, durant el franquisme, necessitava el permís exprés del seu marit per a obrir un compte bancari, treure’s el passaport o vendre’s una propietat seva.

El franquisme es va acarnissar en la llengua i en la cultura catalanes i en les no castellanes de l’estat. El català va ser rigorosament prohibit en qualsevol àmbit públic, des dels noms propis i geogràfics fins qualsevol paper oficial o qualsevol mitjà de comunicació, oral o escrit. Les multes que, després de la guerra s’imposaven per parlar català al carrer eren, en els anys després de la Guerra, de 25 pessetes, una xifra molt alta per a l’època. Es pegava als nens que parlaven català entre ells, fins i tot al pati. Anys més tard, el català va ser tolerat en actes folklòrics, certes obres de teatre i, no fou fins a partir del 1964, a la televisió i a la ràdio.

Suposar que tot això s’havia oblidat i superado només 20 anys després és un despropòsit i una aberració, per dir-ho suaument. És clar que, per al bàndol vencedor que és al que sembla que pertany García de Cortázar els mals de la Guerra d’Espanya sí que estaven ja superats, i encara molt abans.

Qualificar de recesión l’estat d’economia durant els anys posteriors a la Guerra és fer una afirmació que manifesta o una gran ignorància (cosa impossible en un historiador professional com és el cas) o una gran dosi de cinisme i de ganes de manipular la realitat, o tot plegat.

Les dades macroecònomiques diuen que l’economia espanyola va caure a la meitat dels seus nivells durant els tres anys de la Guerra i que no va ser fins 1954 quan va recuperar els nivells de 1936. No sabem com es van fer aquests càlculs, però dir que l’economia s’havia recuperat només quinze anys després és un despropòsit descomunal.

El 1939 l’estat espanyol estava en la més absoluta misèria. L’economia paralitzada, les comunicacions destruïdes o greument afectades i aïllada internacionalment. Tot plegat va provocar un absolut enfonsament de l’economia, un autèntic col·lapse de l’activitat econòmica. Un dels llocs on més es va notar va ser a Catalunya, que va passar a ser una societat pròspera i rica ( el nombre de vehicles, tant privats com de feina s’havia doblat durant el període 1931-1936, per exemple ), il·lusionada, alegre i optimista a ser una societat on la fam i la misèria s’hi instal·laren amb molta força, a un ensorrament material i moral enorme. Es va destruir tot el teixit productiu, els sistemes de comunicació terrestre ( carreteres i ferrocarrils ) i telefòniques o telegràfiques van quedar pràcticament inutilitzables.

El règim franquista, impassible davant del patiment de la població, va procedir a pagar als dictadors que li havien fet guanyar la guerra el cost de la seva imprescindible ajuda. Franco era un estómac agraït i va voler compensar els seus amics. Sense ells no ho hauria pas aconseguit.

Es va acordar que el deute amb Hitler era de 560 milions de marcs, una xifra prou alta. Com que Espanya no tenia diners ni reserves per pagar aquesta quantitat es va acordar pagar-ho en aliments. Així, mentre el poble espanyol i català patien fam, es morien de gana i de misèria, Franco va fer arribar al seu amic Adolf aliments per valor de 94 milions de pessetes-or el 1941, 84 milions el 1942 i 129 milions el 1943.

Per compensar la diferència, Franco li va enviar un reforç militar en homes a la invasió de Rússia, la coneguda com a División Azul, un cos d’exèrcit format per suposats voluntaris per donar un cos d’exèrcit de suport a Hitler. I dic ‘suposats’ perquè com que el nombre de voluntaris a Catalunya no era suficient, i per donar una imatge de cohesión nacional, que no es notés que Catalunya pràcticament no hi aportava voluntaris, es van obligar a molts soldats de lleva a allistar-se com a voluntaris forçats. La proporció de forçats és desconeguda, encara que s’especula que va ser al voltant de la meitat dels catalans que hi anaren.

Altra cosa era el deute amb Itàlia, que era molt més quantiós. El Duce aspirava a obtenir les Balears com a pagament, però Franco no en va voler ni parlar. El deute que reclamava Mussolini era de 8.300 milions de lires. Després de negociacions molt dures es va reduir el a 5.000 milions de lires, a pagar entre el 31 de desembre de 1942 i el 30 de juny de 1967.

Carles Camp

1/09/2015

Carles Camp. ABC-49 Hitos de nuestra historia: Planes de Desarrollo (Primera part)

Política de cookies