Memòria històrica > Articles i documents

Francesc Artal. Farga Catalana

La farga catalana era un procediment innovador en l’obtenció de ferro i acer dolç a partir de mena (òxid de ferro, limonita o oligist) i carbó vegetal. Segons Jordi Maluquer de Motes, ja a la segona meitat del s.XII, i més endavant als segles XV i XVI, al Pirineu Oriental, s’anà introduint la tècnica d’utilitzar l’energia de l’aigua dels rius per a manxar més intensament el carbó i, a la vegada, moure martells més grossos, amb el que era possible d’augmentar molt la producció. L’aportació que es va fer a Catalunya consistí a perfeccionar les tècniques d’obtenció de ferro per mitjà de les fargues, fins al punt que el procediment de la farga catalana, ja molt estès als segles XVII i XVIII, serà utilitzat per tot Europa i fins i tot a Amèrica del Nord.

El procediment partia d’una farga de forma de piràmide truncada, més ampla per la part de dalt. La paret vertical d’enfront, era la més resistent i per on entrava l’aire a pressió que activava la combustió a través de la tovera. La paret de més aprop era l’única que estava inclinada, per tal de facilitar l’extracció del masser, o massa incandescent i mal·leable que havia d’ésser

martellejada per un mall o martinet d’uns 500 kg de pes, per tal d’eliminar les escòries i d’anar donant forma als diferents tamanys de barres. També era una novetat la forma de posar el carbó i el mineral: es col·locaven en sentit vertical (i no horitzontal, com anteriorment, que es posaven de manera alternada una capa de mineral i una de carbó), amb l’objectiu que el mineral recolzés sobre la paret inclinada de sortida.

La gran innovació consistia a la utilització de l’aigua per a obtenir aire a pressió per a activar el foc (abans s’utilitzaven manxes manuals fetes amb pells d’aimals) i per a subministrar l’energia necessària –a través de la força adquirida en caure per un desnivell− per a fer colpejar el gros martell. L’aigua era canalitzara des d’una resclosa a la farga, i es feia caure barrejada amb aire per unes conduccions verticals d’uns 7m d’alçada (el sistema de la trompa), de forma que l’aire a pressió activava el foc arribant a la farga per la tovera; i, per un altre costat, la força de l’aigua feia girar una roda dentada que feia bascular un o dos martinets.

De fargues antigues se’n té notícia ja al s.IX al Prinineu, però fou al s.XIV quan començaren a expandir-se, fins al moment no més enllà del s. XVI que es començà a introduir el nou procediment revolucionari de la farga catalana, que acabà per imposar-se per tot Europa fins al s.XIX. Al s.XVI, amb aquest procediment era possible d’obtenir uns 100 kg de massa de ferro amb 240 kg de mineral i 350 kg de llenya.

El fet d’introduir un nou sistema que permetia d’obtenir ferro i acer en grans quantitats va contribuir, a partir sobretot del s.XVI, a fer créixer la metal·lúrgica de l’època: per exemple eines per a l’agricultura, estris per a fusters, claus, objectes per a les cases (panys, reixes, baranes), cobertes de rodes, ferradures, ganivets, armes (espases, punyals, ballestes, puntes de fletxes, i, més endavant, fusells, escopetes i pistoles –cal recordar la importància de Ripoll com a centre de producció d’armes, fins a finals del s.XVIII−), tant a Catalunya, com a la peninsula Ibèrica, i els països europeus i territoris del Nord d’Amèrica.

Francesc Artal

08/09/2015

Francesc Artal. Farga Catalana

Política de cookies