Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-49 Hitos de nuestra historia: Planes de Desarrollo (Segona part)

Acabada la Segona Guerra Mundial es va restaurar la democràcia a Itàlia. Tot i que Itàlia va votar a favor de la no admissió d’Espanya a l’ONU, els italians van tenir la barra de seguir cobrant el deute que Franco s’havia compromès a pagar a Mussolini, la qual cosa implicava un reconeixement fàctic del règim franquista, contradient absolutament allò que havien votat a l’ONU. Cínicament, el govern italià va afirmar que una cosa era la política i, l’altra, l’economia quan el ministre d’Afers Estrangers italià, Alcide De Gaspieri va afirmar que “els deutes estan per sobre les ideologies”, i que aquests diners li anirien molt bé a Itàlia per reconstruir el país. El 30 de juny de 1954, ja se n’havien pagat 1.750 milions de lires, d’acord amb el calendari pactat amb el Duce, i els terminis del pagament es van complir absolutament tots. A Franco ja li anava bé, ja que això suposava la legitimació del seu règim. No li importava gens si el poble espanyol passava fam i misèria.

També van haver-hi diners per construir el monument a la victòria del feixisme: el Valle de los Caídos, escatimant recursos a la població que patia fam i emprant mà d’obra esclava: presoners de guerra de l’exèrcit republicà i altres enemigos de la Patria condemnats a treballs forçats pel règim. L’obra era tan faraònica que van haver d’escurçar un bon grapat de metres la basílica perquè sinó hagués sigut més gran que la de Sant Pere de Roma i, segons el dret canònic, no hauria pogut ser consagrada.

I parlant del tema religiós, és oportú recordar com Franco va fer-se posar a totes les monedes junt a la seva efígie com un cèsar romà la lapidària frase Francisco Franco Caudillo de España por la Gracia de Dios que, més que probablement, deu ser la blasfèmia més repetida de la Història.

Franco va sotmetre la població espanyola i catalana al règim de l’autarquia, que va significar tancar les fronteres a tota mena de comerç amb l’exterior i limitar-ne molt estrictament els viatges. Franco es va permetre la supèrbia, un cop expulsats de l’ONU, de pronunciar aquella frase tan espanyola, masculina i heroica: si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos (que feia referència a les sigles en anglès de l’ONU: United Nations Organisation). No li importava aquest no-reconeixement. Afirmava que Espanya se’n sortiria sola, aïllada del món, ja que, segons la versió oficial, el poble espanyol era autosuficient. L’altre acte de supèrbia va ser no voler reconèixer el deute exterior de la República i de qualsevol altre anterior contret per l’estat espanyol, abans del 1936, fet que encara ara [2015] repercuteix negativament en la confiança internacional en el deute emès per l’estat espanyol.

Durant l’autarquia, el control de divises era molt ferri, i s’establien per decret canvis oficials envers el dòlar i altres divises. Sortir de l’estat era molt complicat, calia un visat fet exprés, visat que algunes vegades era col·lectiu, és a dir, per a diverses persones alhora al mateix moment.

Es va anar al sistema de cupos, segons el qual a cada persona li pertocaven una limitada quantitat d’articles de consum. El ferri control de l’economia interna va fer néixer l’economia submergida a gran escala. Coneguda popularment com a estraperlo, és a dir, activitats econòmiques no permeses pel règim que es podien fer subornant funcionaris, única forma de guanyar-se la vida.

Aquest nefast sistema va dur al règim a la fallida el 1953, any en què el franquisme es va veure obligat, molt a contracor, a haver de negociar amb els Estats Units un rescat econòmic. Era la setzena fallida d’Espanya.

Els Estats Units i la resta de vencedors de la Segona Guerra Mundial també van tenir una actitud molt hipòcrita amb l’estat espanyol. Tothom donava per fet que, un cop derrotats Mussolini i Hitler, els aliats derrocarien els règims feixistes peninsulars (espanyol i portuguès) i restaurarien sengles repúbliques democràtiques.

Malauradament, el 1945 es va entrar molt ràpidament en un complex i nou context: el de la Guerra Freda. La força amb què va sorgir el Partit Comunista en la recentment restaurada democràcia italiana va fer témer als aliats l’efecte contagi a l’estat espanyol i a Portugal si també s’hi restaurava la democràcia. La Realpolitik es va imposar i Franco, l’amic de Hitler i Mussolini, va poder continuar al poder i, de retruc, Salazar a Portugal. Amb hipòcrita teatralitat van expulsar Espanya de l’ONU, com s’ha explicat més amunt, però no van fer res per acabar amb el règim quan en tingueren l’oportunitat.

Així doncs, Franco va aprofitar l’ocasió i va obtenir, en l’ambient de la Guerra Freda, el suport explícit dels Estats Units i un préstec de 1.000 milions de dòlars del FMI avalat per Washington, el 1953. L’únic que va tenir de bo aquest pacte és que els americans van obligar Franco a obrir les seves fronteres a les relacions comercials, la qual cosa va permetre les inversions estrangeres (l’entrada a l’estat espanyol de la Coca-Cola va ser-ne el buc insígnia), treballar amb canvis realistes amb el dòlar i la resta de divises i normalitzar les entrades i sortides a l’exterior.

El català Joan Sardà i Dexeus va ser l’economista encarregat de redactar per escrit la posada en pràctica dels esmentats acords, el conegut com a Plan Nacional de Estabilización Económica. D’aquesta manera, va començar el període marcat per la recuperació econòmica, tal i com explica García de Cortázar:

“La planificación de los tecnòcrates del Opus Dei traerá crecimiento económico y mayor integración en la economía mundial.”

Sí, més integració en l’economia mundial, però forçada, no volguda pel règim, que hauria continuat amb la seva autarquia. Si no era per raons polítiques ni l’estat espanyol ni cap ciutadà seu ni cap empresa seva podien obtenir crèdits del mercat internacional, que malfiava absolutament del règim franquista. Malgrat el canvi, els moviments de divises estaven estrictament vigilats i controlats, per la qual cosa el contraban de divises i els suborns necessaris per importar matèries primeres i maquinària continuaren durant molt més temps.

L’economia va continuar tan intervinguda com es va poder: hi havia monopoli pel que fa a la telefonia, el transport ferroviari i els carburants. Les aigües i l’electricitat estaven fortament controlades per l’estat que en fixava els preus. També tenien fixats els preus de venda molts productes de consum, molts dels quals no van ser liberalitzats fins la dècada dels 80.

Aquesta prosperitat va seguir el ritme del ressorgiment econòmic de l’Europa Occidental dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i va venir acompanyada per una enorme inflació. Els defensors del règim deien que l’alta inflació era la conseqüència lògica de l’alt creixement econòmic, ja que, una cosa porta implícita l’altra. Aquesta és una altra mitja veritat, ja que la inflació espanyola va ser molt exagerada pel creixement però també pel fet Franco no se sentia amb prou força moral per fer pagar impostos a la població; els que es pagaven eren irrisoris i sovint simbòlics i les despeses de l’estat s’havien de finançar fent anar la màquina d’imprimir diners.

Acaba el nostre historiador explicant que el desenvolupament econòmic:

“Además, ello motivó grandes cambios sociales en la siguiente dècada.”

El desenvolupament econòmic va provocar l’èxode massiu de milions de persones cap a altres zones de l’estat i cap a l’estranger, fugint de la misèria i del caciquisme que els impedia prosperar i que el règim no volia o no podia corregir

La impossibilitat de dur la revolució industrial a tot el que és el Regne de Castella va dur aquests territoris a un subdesenvolupament permanent. La seva població només tenia un recurs per a sortir de la misèria i tenir un futur per a ells mateixos i els seus fills: l’emigració. Durant segles l’emigració cap a Amèrica havia estat el seu únic recurs.

Exhaurida aquesta possibilitat, només quedaven els països desenvolupats d’Europa (França i Alemanya especialment ), les zones de l’estat on si s’havia fet la revolució industrial (els Països Catalans i el País Basc) i l’artificialment promocionada capital de l’estat, Madrid, on residia el centinela de Occidente, el padre de todos los españoles que vetllava fins a altes hores il·luminat per la lucetita de El Pardo.

Milions de persones van fugir del caciquisme medieval que els negava el pa i la sal i qualsevol possibilitat de futur. La industrialització i la urbanització de la societat hispànica van ser els desencadenants dels canvis socials esmentats, no pas la voluntat d’un règim que s’hauria mantingut en l’autarquia malgrat l’endarreriment material i moral que això hagués comportat.

Ras i curt: per aquest historiador nacionalista espanyol, l’única cosa que todo español debe saber dels anys de la dictadura feixista de Franco és la mentida que vint anys després de la guerra a Espanya s’estava com si no hagués passat res i que hi havia una gran prosperitat econòmica gràcies a un sistema de govern que cuidava de la prosperitat econòmica i del benestar material dels seus súbdits (ai!, volíem dir ciutadans). Que no hi hagués llibertat d’expressió, d’opinió, que no hi hagués premsa lliure, ni eleccions lliures, ni sindicats lliures, que la gent anés a la presó o fos torturada o afusellada, que se li apliqués el garrot vil simplement per una opinió o que es perseguís l’idioma català i altres idiomes no oficials semblen per a García de Cortázar qüestions banals, que no val la pena ni esmentar.

Carles Camp

2/10/2015

Carles Camp. ABC-49 Hitos de nuestra historia: Planes de Desarrollo (Segona part)

Política de cookies