Ibers. Fonament nacional > Articles i documents

Carles Camp. Una hipòtesi ibèrica sobre l’origen del mot almogàver

Als almogàvers, el cos d’exèrcit català més famós de l’Edat Mitjana, se’ls considera el precedent més antic del que, més endavant, es coneixerà com a infanteria lleugera.

Les primeres notícies que se’n tenen apareixen a les cròniques de la conquesta de Saragossa de 1118, on se’ls esmenta com a forces militars al servei d’Alfons I d’Aragó. Els tornem a trobar el 1177 com a forces mercenàries de l’exèrcit que Alfons I de Catalunya envia en ajuda del rei Alfons VII de Castella per a la conquesta de Conca. I, des de la conquesta de Mallorca el 1229, apareixen regularment en les diverses campanyes dels reis catalans fins als temps d’Alfons IV el Magnànim.

No hi ha consens, però, sobre l’origen dels almogàvers. S’atribueix a l’àrab l’origen del vocabulari relacionat amb ells. Així, al que guiava una incursió se li deia ‘adalí’, de l’àrab ‘al-dalla’, que vol dir ‘guia’ o ‘el que ensenya el camí’. Al que guiava una incursió se l’anomenava ‘almogaten’ que provindria de ‘al-mucadden’ que vol dir ‘el capità’, o ‘el que dirigeix’. També se li atribueix un origen àrab a la mateixa paraula ‘almogàver’, que vindria de l’àrab ‘al-mogauar’, que vol dir ‘els que provoquen algarades’. La hipòtesi de l’origen àrab d’aquests mots fa concloure a molts historiadors que els almogàvers eren d’origen andalusí.

Això es contradiu, però, amb el fet que, des de la conquesta de Saragossa a l’Aragó, al costat de Catalunya, sempre se’ls troba vinculats als reis catalans i que el català era el seu idioma. Tot plegat indicaria que el seu origen l’hauríem de situar a les zones pobres del Pirineu on, de bon començament, s’haurien dedicat a fer incursions de saqueig pels territoris musulmans veïns i que, quan els hauria convingut, s’haurien llogat com a tropes mercenàries.

Al segle XII, un cop conquerits els regnes musulmans d’Aragó per Alfons I d’Aragó i els de Catalunya per Ramon Berenguer IV, aquesta lucrativa activitat els era més difícil de realitzar. Va ser a partir del segle XIII quan ja es dedicaren, de forma exclusiva, a l’activitat guerrera com a mercenaris.

Quan els territoris musulmans els eren propers, els almogàvers ho tenien fàcil. Passaven la frontera dels comtats catalans cap als territoris musulmans, feien els seus saquejos i, si els empaitaven, tornaven a travessar la frontera del comtat on als perseguidors, obligats a entrar en territori enemic, se’ls feia difícil encalçar-los. El seu contacte amb els musulmans podria explicar el suposat origen àrab del mot almogàver i del vocabulari amb ells relacionat.

Tanmateix, en aquest mateix fet de travessar les fronteres amb tanta facilitat podríem trobar una explicació alternativa a l’etimologia àrab més comunament acceptada del mot ‘almogàver’.

Hem de tenir en compte que la llengua ibera va continuar sent parlada durant molt de temps després de la desaparició de l’imperi romà, sembla que fins ben entrat el segle X i hi ha qui afirma que, fins i tot, força més tard. Només cal observar la toponímia de comarques com el Pallars i la Cerdanya on els noms ibers hi són abundants.

Faré servir la hipòtesi que l’eusquera és un derivat o fill de la llengua ibera. Ho demostraria no tan sols la toponímia que no trobem només al Pirineu, sinó a d’altres llocs de Catalunya, així com en algunes paraules del català actual.

Doncs bé, en eusquera ‘frontera’ és muga i ‘sense’ és gaber. Així, un muga gaber podria voler dir un ‘sense frontera’, una persona que no té en compte ni respecta les fronteres. Les seves víctimes musulmanes hi haurien afegit l’article al-, que fa definit el nom que precedeix.

D’aquesta manera tindríem un iberisme arabitzat al-muga gaber “l’almogàver”, “el que no té o no respecta fronteres” que, amb tota naturalitat, hauria estat adoptat pel català de l’època.

Crec que és més coherent aquest origen, que descriu l’activitat primigènia de l’almogàver, que no pas la tradicional “‘qui fa algarades”, ja que algarada prové d’algara de l’àrab hispànic “tropa de a caballo que salía a correr y saquear la tierra del enemiga”[i] que al meu entendre seria un xic forçat, ja que els almogàvers, com hem dit al principi, eren una tropa d’infanteria

Carles Camp

09/10/2015

[i] http://lema.rae.es/drae/srv/search?id=6WYlQh7hdDXX2PIEzuGr#1_1

Carles Camp. Una hipòtesi ibèrica sobre l’origen del mot almogàver

Política de cookies