Francesc Roca. Eiximenis, el primer

Un relativament breu tractat del gironí Francesc Eiximenis titulat Regiment de la cosa pública publicat a València el 1499 per l'impressor Cristòfol Cofman, d'origen alemany, és, probablement, el primer llibre d'economia publicat a les terres catalanes. Francesc Eiximenis, el seu autor, havia nascut a Girona, havia estudiat a les universitats de París, Cambridge, Oxford i Colònia, i s'havia doctorat a la universitat de Tolosa de Llenguadoc.

 

Segons Eiximenis, “la cosa pública és alguna comunitat de gents [...] sia regne, o ciutat, o vila, o castell, o qualsevol semblant comunitat”. Ara bé, cadascuna d'aquestes diverses comunitats no és homogènia car “deu ésser composta de diverses persones ajudants la una a l'altra segons llurs necessitats”. Tal com fan, al segle XXI, els manuals d'introducció a l'economia, Eiximenis fa una breu llista d'aquestes necessitats: “Havem mester moltes e diverses coses, així com menjar, beure, vestir e calçar, e les altres coses.” La satisfacció d'aquest cúmul de necessitats no pot ésser, és clar, individual/familiar. Cal que hi hagi el que en diem divisió del treball. De fet, “com les diverses necessitats requeren ajudes de oficis no eguals, apar que los hòmens no són eguals”. L'obligada desigualtat tècnica no significa que la desocupació (l'atur) sigui desitjable: “Cascú en la comunitat deu ésser ocupat [...], deu ésser profitós a aquella.”

L'economia, doncs, és la producció de béns i serveis per satisfer necessitats molt variades, realitzada per la gent dels diferents oficis/ocupacions. La feina de l'economista és analitzar la realitat de la satisfacció de necessitats, i donar consells: sobre el funcionament del conjunt, i sobre alguns detalls d'interès públic.

 

Eiximenis, com faran els economistes de l'escola clàssica, i com subratlla H.J. Chang, dedicarà uns quants capítols del seu tractat al treball productiu. Valora positivament tots els oficis i tots els sectors : “Tots quants són en la comunitat, grans e pocs, vells e jòvens, e pobres e rics, hòmens e fembres, clergues e seglars, senyors e vassalls.” Però l'ofici que considera central per al bon funcionament de l'economia és el de mercader, o comerciant. Segons Eiximenis, “los mercaders són vida de la terra on són, e són tresor de la cosa pública”. Fins i tot, arriba a escriure que, per al conjunt de la població, són més importants que els nobles. L'explicació és que “cavallers que viuen de rendes no curen de grans almoines, solament mercaders són grans almoiners e grans pares i frares de la cosa pública”. Al segle XXI, els equivalents dels cavallers del Renaixement segueixen sense pagar grans impostos, i les classes mitjanes són les que financen el sector públic. Per tant, segons Eiximenis, els governants han de donar suport a l'activitat comercial. Com ?: 1) Amb la defensa “per mar e per terra”; 2) reduint les càrregues fiscals: que els governants “se guarden de agreujar-los per lleudes [impostos] e peatges”; 3) fent atractiva la instal·lació de comerciants forasters al país: “los deuen acullir en llur terra així com a fills”; 4) evitant que els comerciants comprin títols de renda fixa: “deu ésser vedat comprar rendes e violaris [cens] a tothom que puga mercadejar”.

 

 

Ara, al mateix temps, Eiximenis és partidari de perseguir i foragitar els “regaters”, o revenedors, car considera que són “capital enemic de la cosa pública”, i els usurers, que “són mort dels mercaders”. De fet, Eiximenis és partidari de reduir el nombre dels que són a alguns oficis, car argumenta els mals que pot causar la multiplicació de “prínceps i regidors”, i de “juristes”. Arriba a escriure que “los mals regents destrueixen la cosa pública”. Proposa que hi hagi “pocs notaris i bons”, “pocs picaplets i bons” i “pocs saigs” [agutzils]. Al fons, la idea d'aquest destacat pensador europeu dels anys de la revolució industrial dels segles XIII-XIV és que “més val saviesa que armes”.

 

 

Francesc Eiximenis, abans que Joan Lluís Vives i Miquel de Giginta, es planteja el problema de la nova pobresa: la pobresa urbana. Eiximenis distingeix entre inútils i pobres. Els inútils són els que poden treballar i no ho fan, car pensa que pràcticament tothom pot fer una feina. L'objectiu és que “cascú en la comunitat deu ésser ocupat”. D'aquí ve la contundència de la idea que “los inútils deuen ésser gitats”. Ara, al mateix temps, Eiximenis proposa que la societat s'organitzi de forma que la pobresa es redueixi, i, mentrestant, “deuen ésser sostinguts los pobres”.

 

L’econòmic 4/10/2015