Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 Hitos: Constitución Española (1978). Ingreso en la UE (1985) (I)

El darrer dels hitos està dedicat a repassar els esdeveniments des de la mort de Franco el 1975 fins a l’octubre de 2012, moment en què García de Cortázar va començar la seva saga

Així ho rebla García de Cortázar:

“Un día España salió de los acantilados del franquismo y el ejercicio democrático eliminó las últimes sombras del pesimismo hispano.”

La realitat, però, és molt més fosca i enrevessada i no té res a veure amb l’embellida, idealitzada i magnificada Tercera Restauració Borbònica que se’ns ha venut, més coneguda per Transició.

Com he explicat en el capítol 49 d’aquesta sèrie, els Estats Units, per raons pragmàtiques dins el context de la Guerra Freda, van donar suport al règim feixista del general Franco. Ara bé, a Washington, tenien molt clar que el règim franquista no era sostenible a llarg termini. Sabien que un estat feixista a Europa Occidental no tenia futur i que, més tard o més d’hora, la democràcia havia de tornar a l’estat espanyol. Calia tenir controlat al màxim aquest futur inevitable pas.

Des de molt aviat, immediatament després de la Segona Guerra Mundial, els serveis secrets nord-americans van anar teixint una xarxa de relacions i d’assessorament dins l’exèrcit espanyol i, també, dins els estaments del règim franquista. Volien pilotar la transició cap a un règim democràtic, que tard o d’hora havia d’arribar. Calia tenir un govern dòcil en una zona estratègica. Espanya va formar part important de l’anomenada Operació Gladio, destinada a impedir que cap partit comunista o afí assolís el poder en cap país de l’Europa Occidental.

Els serveis secrets nord-americans, des dels anys 50, havien anat tutelant els serveis secrets espanyols perquè anessin tenint a punt una fornada de gent d’esquerres dòcils. Havien de ser gent preparada, jove, amb aspecte modern, no vinculada a ningú dels estaments potents del règim i que poguessin donar una bona imatge davant de la premsa, del públic i de la política internacional. Carlos Zayas, Joan Raventós, José Federico de Carvajal i Enrique Múgica en foren alguns.

Per garantir una transició pacífica van triar Joan Carles de Borbó com a successor del Generalísimo, tal com explica Alfredo Grimaldos [1]. Van engegar l’anomenada Operació Lolita, que tenia com a objectiu que Franco designés Joan Carles com a futur cap d’estat, alhora que el van a instruir, assessorar i dirigir sempre amb la col·laboració del règim, l’exèrcit i els serveis secrets espanyols.

L’any 1970, l’administració Nixon estava molt preocupada per la situació a la Península Ibèrica. El cos diplomàtic i els serveis secrets informaven la Casa Blanca del deteriorament físic del dictador. Començava a ser evident que el dictador no trigaria a morir. D’altra banda, també sabien que els partits amb més prestigi en la lluita antifranquista i per la democràcia eren els diversos partits comunistes: a Espanya, el Partido Comunista Español (PCE), el Partido Comunista Popular (PCP) i, a Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Segons Grimaldos, va ser el 1971 quan la CIA, en col·laboració amb els serveis secrets espanyols, van planificar la transició per controlar el que passava a Espanya, donada la gran importància geoestratègica de la Península Ibèrica.

A la veïna Portugal, on els Estats Units no havien pres cap precaució, els van donar la raó i van evidenciar com n’havien estat d’encertats en voler controlar els esdeveniments polítics espanyols. L’any 1974, el règim feixista portuguès, perpetuat, des de 1968 en la figura de Marcelo Caetano, successor del vell -i malalt- dictador Salazar, estava podrint-se per tot arreu. Un sistema corrupte i ineficient complicat per una sèrie d’inútils guerres colonials impossibles de guanyar que sagnaven al país tant humanament com econòmica.

La situació va esdevenir tan asfixiant que una part de l’exèrcit portuguès, amb el suport de la gran majoria de la societat civil, va enderrocar el règim el 25 d’abril de 1974 i va iniciar un procés revolucionari. Els dirigents de la dictadura van ser destituïts, empresonats o es van haver d’exiliar. Fins 4.000 funcionaris massa implicats amb el feixisme van ser absolutament apartats de l’administració pública. Però és clar, amb l’arribada de la democràcia va ressorgir, amb molta força, el Partit Comunista, fet no desitjat en el bàndol occidental de la Guerra Freda, liderat pels Estats Units. El perill, però, per la situació geoestratègica de Portugal, era relatiu.

Aquest no seria el cas del territori ocupat per l’estat espanyol a la Península Ibèrica, d’un gran valor estratègic: control de l’Estret de Gibraltar, domini de l’accés directe per terra a l’extrem del Mediterrani Occidental, les Balears com a punt estratègic, accés a l'Atlàntic des del Mediterrani i viceversa, etc. El contagi portuguès i el perill de l’hegemonia d’un partit comunista potent hauria sigut massa greu. Les precaucions preses pels nord-americans eren del tot necessàries i encertades en aquell context.

Els nord-americans es van trobar, però, amb un problema que podia interferir el seu desig de control de la transició cap a la democràcia. El problema tenia nom i cognoms: Luís Carrero Blanco, almirall a qui Franco havia cedit la presidència del govern de l’estat per raons de salut.

Carrero, un home molt matusser que tenia com a única qualitat haver-se sabut guanyar la confiança del caudillo i, sobretot, de la seva esposa doña Carmen Polo. La situació previsible era molt similar a la portuguesa. Un cop mort el dictador, l’hauria succeït Carrero Blanco amb tots els poders i amb el futur rei com a mera figura decorativa. La perpetuació del règim hauria fet augmentar la tensió social i política a l’estat espanyol i hauria pogut desembocar en una revolta que hauria instaurat una democràcia des de baix, fet taula rasa amb el franquisme i, fins i tot, proclamat una república.

Amb Carrero Blanco ostentant el poder la situació no estava controlada i calia neutralitzar el perill. Van solucionar el problema fent desaparèixer, en el sentit literal de la paraula, l’home que volia perpetuar el règim i dur-lo al desastre. Sembla que va ser ETA qui va fer la feina bruta, amb el vistiplau dels serveis secrets espanyols que seguien instruccions dels capitostos del règim i amb el coneixement dels serveis secrets americans, és a dir, de la Casa Blanca i amb l’aprovació personal del llavors secretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, encara que, segons Grimaldos, l’autoria d’aquest atemptat, perpetrat per cert a no massa distància de l’ambaixada nord-americana, mai va ser aclarida del tot.

El nomenament com a president del govern espanyol del gris i dèbil Arias Navarro permetria iniciar el reciclatge del règim que, tot i agafar una aparença de democràcia liberal, va mantenir les mateixes persones en les esferes del poder polític, econòmic, judicial i militar i, ara encara, els seus fills, nebots o néts.

El 1974, amb l’experiència de Portugal, Carrero Blanco fora del mapa i el dictador anant-se afeblint es va posar en marxa el pla previst consistent, com hem dit, en potenciar unes esquerres dòcils, el Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Es va prescindir absolutament del seu dirigent històric, exiliat, Rodolfo Llopis i, des dels serveis secrets espanyols instruïts per la CIA, es va posar al front d’aquest partit les persones que ja tenien a punt. Com explica Jaume Nolla[2], el setembre de 1974 Felipe González i Alfonso Guerra es van entrevistar amb dos membres dels serveis secrets espanyols, Andrés Casinello (posteriorment un dels cervells dels GAL) i José Martín Faura (futur cap de l’estat major de l’exèrcit de Terra). Es va decidir que aquest dos homes serien els dirigents del PSOE domesticat i els van proporcionar els passaports necessaris a ells i a qui convingués perquè poguessin sortir de l’estat sense problemes.

Així, es va arribar al Congrés de Suresmes, una població prop de París, on de l’11 al 13 d’octubre de 1974 un PSOE domesticat i mesell va triar González i Guerra com a números u i dos del partit, respectivament. Un ‘congrés’ molt curiós, per cert, on els policies i els periodistes hi foren més nombrosos que els militants pròpiament dits.

Tot plegat necessitava finançament. Calia dotar de recursos al partit i als seus dirigents en aquells anys de clandestinitat controlada, i també calia dotar les despeses que vindrien fins que el partit fos legalitzat, previsiblement en pocs anys, i hi haguessin eleccions que li permetrien tenir recursos. El finançament va venir des de la CIA i, per fer-ho bonic, van fer servir amb el coneixement dels serveis secrets espanyols, com a intermediari, un partit socialista europeu respectable, el Partit Socialdemòcrata Alemany i un home de prestigi com Willy Brandt perquè ‘apadrinessin’ políticament i econòmicament aquesta conxorxa de Felipe González i del seu PSOE.

[1] Alfredo Grimaldos, La CIA en España. Espionaje, intrigas y política al servicio de Washington, Ed. Debate, 2006

[2] Jaume Nolla, “Isidoros”, El Punt-Avui, 20 de setembre de 2015

Carles Camp. ABC-50 Hitos: Constitución Española (1978). Ingreso en la UE (1985) (I)

Política de cookies