Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp.ABC-50 Hitos : Constitución Española (1978). Ingreso en la UE (1985) (Segona Part)

Tot estava planificat i tot va sortir segons el previst, fins i tot, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Les bases del partit no la volien i, en efecte, el PSOE es va presentar a les eleccions amb el lema OTAN NO que els serveis secrets nord-americans van tolerar per després reconduir, amb tota mena de filigranes, segons els seus interessos.

Així doncs, un cop en el poder, el govern del PSOE va muntar un referèndum per ingressar en aquesta aliança militar. Un dels ministres socialistes, Javier Solana, que havia anat a mítings del PSOE contraris a l’ingrés, va acabar-ne sent secretari general. Potser el càrrec va ser un premi per la defecció del seu partit.

Alhora també calia tenir un partit amic en l’espectre polític conservador. Com explica Alfredo Grimaldos, després de diversos temptejos van promocionar i assessorar Fraga Iribarne, atès que Adolfo Suárez no semblava estar a l’alçada de les circumstàncies.

Calia preveure, però, el pitjor dels escenaris possibles: un esclat revolucionari quan morís el dictador. Per a aquest supòsit, es va organitzar l’Operació Diana, que posaria en pràctica l’article 37 de la Ley Orgánica del Estado, que atorgava a l’exèrcit el paper de garant de la integritat territorial i de l’ordenament legal. Val a dir que l’article 8 de la vigent constitució espanyola del 1978 és una còpia gairebé literal d’aquest article 37 de la LOE.

Segons el mateix autor, el règim va ser forçat a col·laborar amb els Estats Units permetent que el rei Hassan II del Marroc s’apoderés sense problemes de l’antic Sàhara espanyol, en un vergonyant i covard abandonament de la població nadiua a mans d’un monarca absolut. Això va passar mentre Franco agonitzava i amb el consentiment de tota la plana major del règim, amb el llavors encara príncep Joan Carles de Borbó com a cap d’estat oficiós. Els nord-americans recompensaven un valuós aliat que també ocupava una posició geoestratègica clau amb les riques mines de fosfat sahrauís, important font de finançament per al marroc i la seva família reial.

La llibertat de tot un poble i desenes de milers de persones condemnades a viure en campaments al desert per temps indefinit va ser la compensació que van pagar els capitostos del règim espanyol, amb el príncep al capdavant, als seus aliats marroquins per mantenir-se en el poder.

Un cop mort Franco, Arias Navarro va ser confirmat, en un primer moment, pel nou rei, però va ser destituït al cap de pocs mesos per indicacions dels serveis secrets nord-americans i substituït pel jove falangista reciclat Adolfo Suárez. El rei seguia, així, el consell del seu pare: ”els que han sigut fidels a Franco també ho seran a tu”. Suárez va fer redactar la Ley de la Reforma Política, que va significar la legalització del procés democràtic, conegut com apertura; procés durant el qual la censura va anar desapareixent gradualment i es van anar legalitzant partits polítics, sindicats i altres associacions.

Molts s’admiren que els procuradors franquistes, que constituïen aquell simulacre de parlament que eren les Cortes franquistes es fessin l’ harakiri s’autodisolguessin sabent molts d’ells que mai més recuperarien el seu escó. En realitat, el que va passar és que, des de feia temps, els serveis secrets espanyols anaven confeccionant l’Informe Jano, un dossier sobre cadascun dels 10.000 espanyols més influents entre els quals els esmentats procuradors, que feia especial èmfasi en els seus punts foscos. El 1977, fins els més tossuts van abaixar el cap davant del que els podria venir al damunt si no col·laboraven. O sia, que no hi ha cap motiu per a l’admiració, simplement van ser víctimes d’un xantatge llargament preparat.

Els diferents partits comunistes de l’estat, però, van trigar molt a ser legalitzats:, fins l’abril del 1977. Això va donar temps, tal i com estava previst amb el suport dels mitjans de comunicació, al PSOE i a Felipe González de fer-se la propaganda necessària per presentar-se davant de la societat espanyola i catalana com el gran referent de les esquerres. Quan el PCE i el PSUC van poder començar, lliurement i sense traves policials ni de cap mena, a fer-se conèixer ja van fer tard i van quedar reduïts a ser un partit que no comptava dins l’espectre polític espanyol.

La mort del dictador, el 20 de novembre de 1975, va donar moltes esperances als habitants de l’estat espanyol: s’havia acabat el malson i començava una nova època de llibertats. La Transició, però, continuava sent tutelada i Suárez sabia bé a qui devia el càrrec. En el context de l’any 1976 podia ser substituït com li havia passat a Arias Navarro. Per això, va engegar les eleccions constituents del 1977, que va guanyar, atès que el poble espanyol no volia ensurts i ell sabia inspirar confiança i dominava els mitjans de comunicació, especialment l’única emissora de televisió permesa, ja que ell havia estat director de RTVE. Al ser escollit pel poble el rei ja no el podia destituir com havia fet el seu predecessor.

D’aquest manera, es van convocar les eleccions del 1977, les primeres eleccions lliures des de la Segona República. El parlament escollit va redactar la constitució del 1978, aprovada en referèndum. Les dones van recuperar els seus drets, els homosexuals van deixar de ser perseguís. S’havien recuperat les llibertats de premsa, d’opinió, d’associació i tantes altres. És cert que arreu bullia l’esperança de temps millors.

Però és clar, el que es té al néixer no es deixa al créixer, i el nostre historiador ens regala aquesta perla:

“Ya no son españoles los que no pueden ser otra cosa, como ironizara Cánovas del Castillo, sino los ciudadanos plenamente libres que se gozan de hablar una comunidad de cultura semejante y de hablar un idioma hermoso reverdecido todos los días en las bocas de millones de personas.

Com que és segur que no es refereix a l’idioma català, cal suposar que es refereix a l’idioma castellà, més conegut com a ‘espanyol’, el que fa tres-cents anys que ens és imposat. El fet de no parlar el seu idioma habitualment, implica que els catalans no som espanyols. Tampoc som ciutadans plenament lliures, tal com s’ha vist des del setembre del 2012.

Arribar al 1978 no va ser fàcil. Aquest procés, conegut com a Transició, s’ha volgut presentar com un excel·lent model del pas d’una dictadura a una democràcia de forma pacífica. Les tensions van ser múltiples i les pors constants. Els 600 morts haguts entre el 1973 i el 1978 fan dubtar molt del suposat pacifisme de la Transició.

Continua el Sr. García de Cortázar:

“Los artifices de la Transición decidieron mirar al país desde las ilusiones comunes – libertad, paz, democràcia – para dar entrada a la primera Constitución pactada y no impuesta por el grupo dominante.”

De nou estem davant la fantasiosa construcció d’un altre mite: el d’una suposada i tranquil·la Transició política que ens va dur d’una dictadura a una democràcia d’una forma exemplar i modèlica. El problema, però, és que el pas des del franquisme a un sistema democràtic es va fer no com una ruptura i un recomençar en un règim de llibertats democràtiques com havia fet Portugal el 1974 i Grècia el 1968. La Transició va ser el pas del franquisme a un sistema amb formes democràtiques però des del franquisme, dirigit, tutelat i dut a terme pel règim franquista amb l’assessorament de la CIA, tal com s’ha explicat. No va haver-hi cap canvi profund, l’estructura de l’estat franquista es va mantenir en els seus aspectes jurídics i orgànics i els antics capitostos del règim i els seus familiars varen continuar gaudint de privilegis i prebendes en tots els aspectes de l’administració pública i les empreses vinculades a l’estat fins el dia d’avui [1].

Ho resumeix molt bé el professor Josep Fontana:

“Pensem habitualment en una constitució com en un instrument de renovació que trenca amb el passat i estableix les bases d’una nova època. Serien casos de la Constitució del 1812, que liquidava l’absolutisme, o la de 1931, que posava fi a la monarquia. Però la de 1978 no reunia aquestes condicions, perquè naixia d’un pacte amb el vell règim franquista, i no d’una victòria que hauria permès substituir-lo per un altre enterament nou ” [2].

[1] Lluc Salellas i Vilar, El franquisme que no marxa, Edicions Saldonar, Barcelona, 2015.

[2] Josep Fontana, La formació d’una identitat, Ed. Eumo, Barcelona, 1914

Carles Camp.ABC-50 Hitos : Constitución Española (1978). Ingreso en la UE (1985) (Segona Part)

Política de cookies