Carles Camp.ABC-50 Hitos: Constitución Española (1978). Ingreso en la UE (1985) (i 3)

Sobre la Constitució de 19778, en canvi, ens explica García de Cortázar:

 

 

Es presenta com un èxit la massiva aprovació de la Constitució del 1978 en referèndum, el 6 de desembre d’aquell any. El que s’oblida d’explicar és que no hi havia alternativa: o aquella constitució, o què? Ningú ho va explicar, donant com a fet implícit que l’alternativa era seguir com estàvem: amb les Leyes Fundamentales del Reino i la resta de legislació feixista.

 

Pel que fa a què cap grup dominant no va imposar res, això és fals. N’hi va haver un que sí que ho va fer: l’exèrcit. Va ser una constitució tutelada pels militars, que hi van introduir els articles que parlen de la indisoluble unidad de la Patria i similars i aquell que diu que l’exèrcit és el garant de la unidad nacional. La constitució que es va posar a votació es va escriure sota la remor de sabres i el text va haver de ser aprovat per l’exèrcit sota l’explícita amenaça d’un cop d’estat si els militars no donaven el vistiplau al text..

 

Les dictadures de Hitler i Mussolini van ser derrocades a la força. Alemanya i Itàlia van entrar en un procés democràtic desempallegant-se de tothom qui havia tingut part activa en el funcionament del nazisme o del feixisme. A partir de 1945, els aliats, liderats pels Estats Units, van començar el procés de desnazificació d’Alemanya i Àustria, fent tot el possible per apartar del poder i de qualsevol òrgan de decisió política tothom que hagués tingut a veure amb el nazisme. Molts van ser jutjats i condemnats i es va engegar el Procés de Nuremberg per depurar responsabilitats dels criminals de guerra nazis.

 

Més properes en l’espai i el temps, la dictadura militar grega i la feixista portuguesa, com s’ha explicat, van ser liquidades en sengles cops d’estat, que van suposar, en ambdós casos, la presó o exili pels mandataris d’aquests règims feixistes, amb judicis on es van depurar les responsabilitats dels criminals del feixisme i l’expulsió de l’administració pública de milers de funcionaris.

 

A Espanya no hi va haver ni hi ha hagut absolutament res de tot això. Les corts franquistes es van auto exculpar amb la Lei de Amnistía de 1977, a la qual sempre s’han acollit i s’acullen els governants espanyols cada vegada que algú demana justícia pels crims contra la humanitat comesos pel feixisme. Així, resten impunes desenes de milers d’assassinats, tortures, presons injustes, confiscacions i altres crims comesos per Franco i els seus sequaços. Aquesta llei és absolutament contrària al dret internacional, que no preveu cap mena ni d’amnistia ni de prescripció pels crims contra la humanitat pels quals molts antic mandataris franquistes, encara vius, haurien de retre comptes amb la justícia.

 

Emparant-se en aquesta macabra llei, tant el Partido Popular (PP) com el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) han bloquejat qualsevol intent d’investigació i de dur davant la justícia els criminals del franquisme, i això és perquè dins aquests dos partits n’hi ha un bon grapat que en sortirien rebent. No tant sols no hi ha hagut cap judici, sinó que ni tant sols hi hagut un acte de reparació de l’Estat espanyol cap a les víctimes del règim feixista. És més, molts d’ells, la meitat dels ministres franquistes que hi va haver entre 1970 i 1975, van tenir càrrecs en empreses que s’havien enriquit a costa dels monopolis i altres privilegis obtinguts durant la dictadura, que van durar molt més que la pròpia dictadura i que molts encara duren.

 

L’ONU ha fet un munt de severes advertències a l’Estat espanyol per aquesta oposició a la justícia i a la reparació de l’honor de les víctimes, però des de la Villa y Corte fan com si sentissin ploure. Va haver-hi un jutge que es va atrevir a investigar aquests crims, i l’únic condemnat i inhabilitat va ser ell mateix. Els familiars de les víctimes han hagut d’anar a l’Argentina per aconseguir que es processin alguns presumptes assassins i torturadors del franquisme, processament que troba tots els obstacles possibles per part de l’Estat espanyol.

 

La il·lusió de temps millors feia que la gent mirés cap a una altra banda quan ens restauraven novament la monarquia, amb un altre Borbó que Franco, per indicació dels Estats Units, ens havia encolomat. Era la Tercera Restauració Borbònica en 160 anys. Tres cops expulsats (1808, 1868, 1931), tres cops tornats a posar ( 1814, 1876, 1975 ). Un rei Borbó que va tenir el detall, destinat a catalans i a tots als ciutadans dels Països Catalans, de posar el nom de Felip al seu hereu, tot i seguint les indicacions del dictador feixista.

 

En seixanta anys, entre 1910 (Portugal) i el 1973 (Grècia), gairebé totes les monarquies del Mediterrani, tant del cantó europeu com de l’asiàtic o l’africà havien estat abolides. El 1975 només quedaven la monarquia marroquí, mantinguda per estranyes circumstàncies de la descolonització i de la Guerra Freda en una territori molt estratègic, la de Mònaco que podem considerar un exotisme i les del Vaticà i Andorra, de característiques, no cal dir-ho, especialíssimes. La Tercera Restauració Borbònica promoguda per un règim feixista a instàncies de la Casa Blanca era i és un absolut anacronisme.

 

Tampoc no hem d’oblidar del vodevil conegut com a ‘cop d’estat del 23 de febrer de 1981’, per les conseqüències que, a la pràctica, va tenir sobre Catalunya. És clar que es fa molt difícil de saber què va passar realment i per què. No es pot saber la veritat perquè tota la documentació relacionada amb aquest afer està classificada i no es podrà consultar en 50 anys, és a dir, fins el 2031. I ja es veurà llavors quants documents s’hauran salvat de la destrucció o de la desaparició. Segons Alfredo Grimaldos, el 1980 el general Armada va temptejar el PSOE a través de Múgica i Raventós, a casa d’Antoni Ciurana, llavors alcalde de Lleida sobre la conveniència d’un cop de mà de l’exèrcit per apartar Suárez del poder. El 21 de febrer del 1981, dos dies abans, el comandant Cortina del CESID va visitar l’ambaixador nord-americà perquè donés el seu vistiplau, cosa que, efectivament, va fer. Ja els anava bé als nord-americans desfer-se d’un Suárez i d’una UCD amb massa gent no vinculada al franquisme i que no els donava cap mostra de docilitat. El matí del 23, el sistema de control aeri nord-americà, a través de l’estació central de Torrejón de Ardoz (Madrid), va anular el Control de Emisiones Radioeléctricas espanyol, i els pilots dels Estats Units de les quatre bases “d’utilització conjunta” van romandre en estat d’alerta.

 

Després del tercermundista espectacle de policies disparant trets amb la seva arma reglamentària, interrompent una sessió d’un parlament democràticament escollit i una exhibició de tancs a València, tot va acabar, aparentment, només en un ensurt. La figura del rei va sortir reforçada dins i fora del país, ja que quedada demostrat que ell era l’únic que podia posar els militars a lloc. Immediatament, sa majestat va presidir una reunió que podríem qualificar de mafiosa, al fer-se a porta tancada i no donar entrada ni a CiU ni a PNB. S’hi va acordar l’alternança de partits, a imitació del decimonònic tàndem Cánovas-Sagasta i es va blindar la unitat de la seva Espanya. Aquests dos fets podrien explicar el per què de tot aquell circ. Com deien els romans: qui prodest ? (a qui beneficia?).

 

Conseqüencia directa i principal de l’intent de cop d’estat va ser la infame LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), més coneguda com a “café para todos” per la qual es va donar autonomia a totes les regions d’Espanya, fins i tot a moltes que mai l’havien demanat. La LOAPA va frenar, debilitar i aigualir el procés autonòmic que Catalunya anava seguint deixant A la pràctica, el concepte ‘nacionalitat’ recollita a la constitució va quedar en no res.

 

El procés autonòmic va començar a patir una regressió amb els governs de José María Aznar, i s’ha anat agreujant cada vegada més. Els poders de l’estat s’han penedit d’haver cedit poder a les autonomies, especialment a Catalunya, i ara el volen recuperar a base de legislar envaint competències (amb el govern Rajoy, a ritme d’una per setmana) o fent que el dòcil Tribunal Constitucional legisli a favor del govern central, i en les rares ocasions que ho ha fet en contra, simplement, el govern central l’ha desobeït.

 

En resum: la Tercera Restauració Borbònica, més coneguda com a Transició ha demostrat ser per als catalans una gran presa de pèl, una aixecada de camisa, una monumental estafa. És cert que a Catalunya la Constitució del 1978 el ‘sí’ va treure un 80 % . Això va ser així perquè, com diu García de Cortázar, hi havia una gran il·lusió, una gran esperança que el malson de les dictadures s’havia acabat, que venien temps de pau i llibertat. Fins i tot, s’ha de dir que, aleshores, els catalans es conformaven amb un simple estatut d’autonomia.

 

Quaranta anys després de la mort física del Generalísimo, les mentalitats a l’altiplà central no han canviat. Catalunya continua patint el mateix espoli fiscal de sempre, l’estat no hi inverteix, no se’ns permet tenir seleccions esportives pròpies perquè diuen que hi ha una llei del 1941 –feixista, per tant- que ho prohibeix. La llista d’agressions és molt llarga. L’estat fa anys que no para d’envair competències, de perseguir el nostre idioma, de maltractar-nos i d’humiliar-nos. Hi ha vigents més de dues-centes lleis, disposicions, reglaments i altres que donen primacia al castellà i el protegeixen en front del català a la mateixa Catalunya.

 

A Catalunya s’ha assentat el sentiment que la Transició, al capdavall, no va ser més que una ensarronada colossal. S’ha comprovat, a força de rebre que, en el fons, poques coses han canviat, i que s’ha aplicat aquell famós principi lampedusià de “fer que tot canviï per a que tot segueixi igual2. Al capdavall, manen els mateixos, o els seus fills, o els seus néts, nebots o gendres i tenen i mantenen la mentalitat falangista i feixista del règim. I això es nota.

 

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2005 el 28 de juny de 2010 que el deixava absolutament desnaturalitzat va ser la darrera humiliació que el poble català estava disposat a suportar. Va suposar el divorci definitiu amb l’estat espanyol i va significar el definitiu fracàs de la Transició a Catalunya.

 

Com a colofó d’aquest fracàs, la institució monàrquica representada pels Borbons ha caigut en el més gran dels descrèdits esquitxada per diversos escàndols i processos judicials que han obligat a Joan Carles I a abdicar a corre-cuita i fer proclamar rei d’Espanya el seu hereu. Tot i acompanyant-ho amb una sèrie de lleis exprés per ‘legalitzar’ el procés. Ningú ens ha explicat, ni ens explicarà, com Joan Carles de Borbó i Borbó, embolicat en un tèrbol tema de la mort del seu germà, que ha gaudit i a la pràctica encara gaudeix d’una absoluta immunitat i no ha de respondre de res en absolut, té una fortuna de 1.200 milions de dòlars segons la revista Forbes, que ningú ha negat ni, encara menys, explicat d’on ha sortit.

 

La proclamació del nou rei, Felip VI de Castella, el juny del 2014, vestit de militar amb la faixa de capità suprem de tots els exèrcits espanyols, desfilant per Madrid en un cotxe del dictador feixista Franco acompanyat d’una policia encarregada de fer desaparèixer dels carrers, balcons i finestres qualsevol escrit o símbol contrari a la seva sacra figura ja ho diu tot.

 

 

 

Carles Camp

17/11/2015