Francesc Roca. Obrers catalans a Xicago (1892)

El 1892, la Diputació de Barcelona, fent una de les funcions d' “estructura d'estat”, va finançar un viatge d'estudi a una comissió obrera catalana a l'Exposició Universal de Chicago. La comissió estava formada per tres treballadors de la indústria cotonera (Josep Blavia Daga, Pere Elias Canut i Esteve Vidal Ribas), dos de la indústria llanera (Francesc Giralt Serrà i Joan Mestres Pous) i dos comissionats agregats (Josep Pàmias Granell i Antoni Vallés Masferrer). La lectura de l'informe que va elaborar aquesta comissió és absolutament aconsellable, car és possible anar-ne traient idees i informacions d'un interès gens secundari.

 

Anem a pams. Els comissionats dirigiran la seva atenció a conèixer el grau de competitivitat de l'economia dels Estats Units . La conclusió a què arriben és diàfana: “Avui (1892) Nord-Amèrica pot ésser lliurecanvista en matèria de grans, de cotons i d'altres matèries primeres.” Ara bé, “no pot ser-ho en activitats transformadores, perquè encara és per sota d'anglesos, alemanys, belgues i francesos”. La conclusió és clara: li cal un proteccionisme calculat. Els obrers catalans a Chicago descobrien que la república més democràtica del món, i la més dinàmica econòmicament, era selectivament proteccionista. Protegia els sectors industrials en els quals les economies europees oferien productes millors. A part, en diferents punts de l'informe català es presentava (en general, elogiosament) el conjunt i alguns detalls dels “228 expositors espanyols de manufactures, màquines i electricitat”. Tot i que el llistó era molt alt, els comissionats descobrien l'alta qualitat d'alguns dels productes presentats i guardonats, que eren, en general, catalans. La comissió destacava: les catifes i els tapissos de la casa Sert, les panes de Güell, les teles d'estam de Ferrer i Vidal, la llenceria Tolrà, els filats de cànem i de lli de Marquès i Caralt, i de Godó, les holandes de Castañé i Masriera, els domassos de Fàbregas i Rafart, i de Serra, les llanes de Dalmau Sanromà, els hules de Rovira, els teixits de pita de Mas, les blondes de Fité. I, fora del món del tèxtil: els mosaics de Butsems, els mobles de Tayà, els cristalls gravats d'Amigó, les edicions de Montaner i Simon, Espasa, i Bastinos. Més els projectes de “l'enginyer Pere Garcia Fària”.

 

En resum: els obrers catalans de 1892 –i els de dècades següents- trobaven arguments per admirar la indústria catalana.

 

Les diputacions provincials espanyoles van ser un producte de les revolucions liberals del segle XIX. Van ser creades per les Corts reunides a la ciutat de Cadis el 1812, pels diputats del regne d'Espanya seguint el model dels departaments de la Revolució francesa. Van anar esdevenint progressivament, i en alguns casos (pocs, però significatius), el suport a iniciatives importants. Com el finançament d'un viatge a l'Exposició Universal de Chicago de 1892 que va fer la Diputació de Barcelona.

 

L’econòmic 8/11/2015