Carles Camp.La independència de facto per desobediència: un precedent

Aquests dies de febrer del 2016, vivim una escalada de tensió entre el govern català i espanyol. Mentre el primer vol complir el mandat electoral de dur Catalunya a la independència, el segon hi està posant tota la força, en el sentit literal de la paraula, per mirar d’impedir-ho, atesa la seva demostrada nul·la capacitat de diàleg o de negociació. Pretén imposar lleis i sentències judicials, utilitza els tribunals de forma barroera i agressiva, bloqueja al màxim les accions de la Generalitat a l’exterior i, entre d’altres mètodes coercitius, els seus mitjans de comunicació col·laboren entusiàsticament en aquesta guerra bruta.

Mentrestant, el govern català va tirant endavant, fins que arribarà un dia que haurà de desobeir descaradament el govern espanyol, els seus tribunals i les seves lleis espanyoles. I, si l’estat espanyol no pot fer res per impedir-ho, per imposar la seva legalitat en territori català, aquest serà el moment en què de facto Catalunya començarà a ser un país independent. No seria la primera vegada que això passés en la història del nostre país, ja hi ha un precedent.

L’any 985, Barcelona, el Baix Llobregat i gairebé tot el Vallès patiren l’atac salvatge del dictador de Còrdova conegut com Al-Mansur en un seguit razzies que castigaren els diferents regnes cristians peninsulars. Catalunya no va ser l’única que les va patir, però sí on van ser més virulentes.

Malgrat els esforços diplomàtics del comte de Barcelona Borrell II per mantenir bones relacions amb al califat de Còrdova, l’arribada al poder d’Al Mansur va fer que els andalusins abusessin de la seva força robant i depredant tant com van poder. La documentació de l’època és plena de referències a destruccions, incendis, robatoris i raptes en massa per esclavitzar o exigir-ne rescats.

Borrell, veient fracassada la seva política d’acostament a Còrdova, de cercar legitimat a Roma i d’allunyament del seu senyor el rei dels francs, es va veure obligat a canviar radicalment de política. Així, ho explica Ramon d’Abadal: “el comte reprèn de seguida la relació amb el regne veí, torna a voler recordar que el rei franc és el seu rei i voldrà novament recolzar-se sota el seu domini i protecció.” El missatge fou enviat al rei franc Lotari mitjançant una important delegació de nobles catalans liderada per Odó, abat de Sant Cugat, el gener de 986. Aquesta ambaixada va proposar jurar fidelitat al rei Lotari a canvi d’ajut i protecció en les difícils circumstàncies en què es trobaven en aquells moments els comtats catalans.

Lotari va morir el 2 de març de 986 i fou succeït pel seu fill Lluís. Borrell, que el 4 d’abril següent es declarava públicament “sota les ordres del magne imperi del nostre rei Lluís” seguia esperant una resposta positiva i la necessària ajuda davant de l’amenaça andalusí, malgrat que el seu amic personal Gerbert abat d’Orlhac, el va advertir “al nostre entendre, és molt més probable que no es faci”, quan Borrell li va demanar la seva opinió sobre si, efectivament, considerava que l’ajut franc arribaria.

Lluís morí el maig de 987 i fou succeït en el tron pel fins llavors duc de França Hug Capet. La regència del canvi de dinastia fou duta per Gerbert, que després seria secretari personal del nou rei. Aquesta circumstància va donar esperances a Borrell de rebre l’ajut demanat, ajut que va tornar a demanar per escrit a Hug. Aquest va signar una carta que se sap redactada per Gerbert, adreçada a Borrell. S’hi exigia a Borrell que, si volia efectivament rebre ajuda d’Hug, el comte havia d’enviar, abans de Pasqua d’aquell any 988, uns delegats que asseguressin formalment la fidelitat del comte de Barcelona al rei dels francs. Era la condició sine qua non.

En primera instància, Hug reclamava la presència d’uns apoderats per renovar la fidelitat abans de Pasqua. Després, va exigir la presència personal de Borrell per jurar-li fidelitat al campament reial, que llavors era a Aquitània, i on, probablement, el comte hauria sigut retingut. Si no es passava per tot això no li enviava l’ajut.

Però el 988 ja no era el 985. Al-Mansur ja veia que no podia treure més botí dels comtats catalans, que no fos els rescats dels captius de les razzies ja fetes, i va fixar la seva atenció cap els regnes de Castella i Lleó. El perill ja havia passat, i Borrell ja no necessitava ajut del seu recelós rei.

Borrell ni va enviar els delegats exigits, ni va anar ell a Aquitània. Hug, en condicions normals, hauria enviat un exèrcit a Barcelona per desposseir el vassall rebel i desobedient i empresonar-lo o potser quelcom pitjor.

El rei dels francs no va fer res, no va poder. Hug va haver de sufocar una revolta d’un pretendent al tron, el germà de Lotari, Carles de Lorena. Però, un cop sufocada la revolta el 991, ni Hug ni cap dels seus successors no van fer ni tant sols l’intent de fer tornar a la cleda al vassall rebel.

L’acte de desobediència del comte de Barcelona Borrell II, mai va ser reprimit ni castigat. A partir de llavors, ell i els seus descendents van actuar com a sobirans dels comtats catalans, de forma absolutament independent i aquest acte de desobediència, que el rei franc no va poder evitar, és considerat com el naixement de Catalunya com a estat independent.

La història es pot repetir

Carles Camp

2/02/2016

Font:

d’Abadal, Ramon, Els Primers Comtes Catalans, Edicions Vicens-Vives, S.A., Història de Catalunya, Biografies catalanes, Volum 1, 3a edició, Barcelona, 1980, p. 339-358.

Carles Camp.La independència de facto per desobediència: un precedent

Política de cookies