Joaquim Albardea Historiadors romàntics?

Fa pocs dies EL PERIÓDICO es feia ressò de dos llibres (els autors, Jordi Canal i Roberto Fernández) que pretenen revisar la interpretació de la guerra de Successió a Catalunya. Si bé és cert que la commemoració oficial del Tricentenari va anar a remolc de l'agenda política sobiranista -alguns ja ens en vam queixar-, la utilització de la història en el costat espanyolista no ha sigut diferent. Només cal recordar el col·loqui de la FAES a Barcelona el 2014, on van participar Ricardo García Cárcel i Jordi Canal, que ara reclamen, ¡ves per on!, una història crítica amb el nacionalisme. O l'obra coordinada per Antonio Morales, 1714. Cataluña en la España del siglo XVIII, un llibre de combat en què, llevat algun treball seriós, sembla que l'objectiu principal sigui la desqualificació sistemàtica de determinats historiadors catalans amb l'argumentació més tronada a favor de l'absolutisme borbònic sense aportar proves que avalin les seves afirmacions.

 

De fet, aquest procediment ha sigut habitual en les crítiques dirigides al llibre de Josep Fontana La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, fins a l'extrem de titllar-lo de romàntic (Santos Juliá, el més bel·ligerant) quan Fontana, justament, és l'historiador menys romàntic de tots, el més rigorós i ben documentat, com posa en evidència el seu llibre, on no hi ha rastres d'elements essencialistes sinó tot al contrari.

 

No recordo, en canvi, tanta inquietud entre els historiadors davant el biaix essencialista de les dues obres de la Real Academia de la Historia, España. Reflexiones sobre el ser de España (1998) i España como nación (2000). «¿Què dirien a les Espanyes si a Catalunya publiquéssim un títol similar?», va escriure indignat Ernest Lluch?

 

Sovint aquests historiadors crítics fan recolzar els seus arguments en Jaume Vicens Vives, que l'any 1952, en ple auge del mite d'absolutisme, va escriure que la liquidació de les institucions el 1714 va beneficiar Catalunya. Però sempre obliden que el 1954, a Notícia de Catalunya, va concloure: «Tot va anar aigua avall el 1714. I així els catalans van conèixer l'Estat modern en les circumstàncies menys favorables: imposat per conquista, organitzat per mantenir-la, sense cap contacte amb la tradició del país ni amb la realitat d'aquell moment».

 

No hi ha, per tant, contradicció, com pressuposen alguns, entre els plantejaments historiogràfics del mestre i els del seu deixeble Josep Fontana, que, juntament amb Pedro Ruiz Torres, ha qüestionat a fons el mite d'absolutisme en el sentit modernitzador (és a dir, racionalitzador), tal com han fet historiadors anglosaxons, francesos i alemanys. Desgraciadament, aquesta revisió no ha tingut lloc a Espanya, on predomina el discurs del despotisme il·lustrat i les seves suposades virtuts reformistes que trobem en el llibre de Roberto Fernández Cataluña y el absolutismo borbónico (Premio Nacional de Historia, guardó amb clares connotacions polítiques). Fernández insisteix a atorgar a l'Estat un paper decisiu en les transformacions econòmiques de Catalunya i en el seu progrés. La justificació de fons de l'absolutisme borbònic és el que traspua l'obra, plena de vells arguments i poques novetats historiogràfiques. Per una altra part, que la burgesia s'acomodés al nou règim no treu que hi hagués dissidència política, molt clara a partir de 1740, davant la corrupció en municipis i corregiments, i la falta de mecanismes de participació política. Per això les autoritats borbòniques no van deixar d'expressar la seva desconfiança i temor a l'«amor a la llibertat dels catalans» i al seu caràcter «republicà».

 

Per últim, aquests historiadors rebutgen el terme Estat nació aplicat a la Catalunya medieval i en els segles moderns fins a 1714, i s'escandalitzen que Fontana l'utilitzi. No obstant, obliden que Pierre Vilar parla d'Estat nació i Estat català. També historiadors prestigiosos com Thomas N. Bisson o Manuel Sánchez. ¿Com hem de qualificar, doncs, aquell entramat institucional amb corts, govern, fiscalitat, moneda pròpia i deute públic? És clar que aquell concepte d'Estat no és el que tenim avui. I que aquell sistema representatiu, molt desenvolupat el 1714, que limitava el poder del rei i que es basava en la defensa de la llei i de la representació política, no era democràtic. Però això els historiadors ja ho sabem. Una altra cosa és que les institucions (per un costat i per un altre) utilitzin aquests termes de manera anacrònica amb fins polítics.

 

¿Que fa falta una història crítica? Segur. Però que ho sigui de veritat i que s'apliqui amb els mateixos paràmetres tant per a Catalunya com per a Espanya. I que es fonamenti en proves i no en retòrica que, a base de repetir-la, es converteix en veritat inqüestionable.

 

El Periodico 23/11/2015