Joan B. Culla. Rovira i Virgili i els indocumentats

Comencem per les presentacions. Si un llibre recent (J. Campabadal / F. Miralles, De Ciutadans a Ciudadanos, pàg. 22) qualifica el senyor José Domingo Domingo d’“auténtico Pepito Grillo del asociacionismo españolista en Cataluña”, és per una pila de bons motius. Impulsor des del 1992, vicepresident i president de l’Asociación por la Tolerancia, quan el març del 1998 hom donà a conèixer el naixement de Convivencia Cívica Catalana, Domingo hi comparegué assegut entre Alejo Vidal-Quadras i Francisco Caja, el primer i el segon líders de l’entitat anticatalanista.

Més endavant, el 2005-2006, va ser un dels responsables d’Iniciativa No Nacionalista, un conat de partit integrat després dins Ciutadans. I fou promotor d’Enmienda 6.1, una plataforma de lluita contra els continguts lingüístics del nou Estatut català, i d’una Asociación de Apoyo a Carmelo [González], el pare que va fer una vaga de fam d’un dia (?) per exigir l’escolarització de la seva filla en castellà. Cofundador de Ciutadans el 2006 i diputat per aquesta formació, el 2009 trencà amb Albert Rivera i, sense deixar l’escó, ordí un muntatge propi, Impulso Ciudadano. Des del 2014 és un dels homes forts de Societat Civil Catalana.

Amb aquest currículum d’erudit, d’estudiós sobre els nacionalismes en general i el català en particular, el senyor Domingo participa d’un temps ençà en les tertúlies d’ El matí de Catalunya Ràdio, demostrant de passada el caràcter excloent, totalitari i goebbelsià dels mitjans audiovisuals de la Generalitat. I el dia 14 de març, parlant sobre la catalanofòbia que Josep Maria Àlvarez confessà haver percebut durant la seva elecció com a secretari general de la UGT espanyola, José Domingo va dir que també hi havia hispanofòbia. I posà com a exemple d’hispanòfob l’historiador, periodista i polític Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949). Quan li vaig replicar que una tal acusació o es demostra amb proves o es retira, anuncià que aportaria les proves.

El dilluns següent, 21 de març, l’exdiputat Domingo presentà les “proves”. Es tractava d’un article de 10 pàgines publicat a la revista Aportes (núm. 84, 1/2014, pàgs. 183 a 192), titulat “El discurso de la hispanofobia: racismo y xenofobia en el nacionalismo catalán” i signat per un tal Francisco Martínez Hoyos. Com que un programa de ràdio no és el lloc per fer anàlisi ni crítica de textos, em prendré la llibertat d’explicar als lectors de l’ARA què diu i què “demostra” l’article esmentat.

En primer lloc, no conté cap cita primària de Rovira i Virgili. Tot just dues referències indirectes a l’autor tarragoní, de les quals no es pot deduir en absolut cap contingut hispanòfob. Per contra, el text de Martínez Hoyos sí que fa algun descobriment sensacional; per exemple, quan exemplifica la “concepción racista” del catalanisme en autors com “Domingo Martí i Julià, Bonaventura Riera, Joan Bardina o Domènec Martí i Julià”. Realment, creure que “Domingo” i “Domènec” Martí i Julià eren dos individus diferents demostra un coneixement insuperable de la història de Catalunya. Igual com parlar de “Torras i Bagés”. Al pobre bisbe ni tenir dedicada una estació de metro no li ha servit perquè li escriguin bé el nom...

Més en general, l’article que examino se sustenta sobre una trampa grollera. D’una banda, l’autor mateix admet (citant un historiador seriós, Joan-Lluís Marfany) que “el racisme impregna tots els nacionalismes de finals del XIX”. Però, dit això, espigola unes quantes frases d’autors actius des de finals del Vuit-cents fins al 1936 (Almirall, Casas-Carbó, el doctor Robert, Pompeu Gener, Josep A. Vandellós, etcètera), amb les seves conegudes referències a la “raça catalana”, al “murcianisme”, a la “decadència demogràfica del país”, a l’eugenèsia... i, completament descontextualitzades, les llegeix amb òptica del segle XXI. Amb aquestes peces, més aquella suadíssima i rectificadíssima frase de Jordi Pujol -del 1957!- sobre “l’home andalús”, n’hi ha més que suficient per desqualificar “ la idea de Cataluña como tierra de acogida ”, parlar de “los fanáticos de la identidad” i associar el nacionalisme català amb Le Pen.

Una anàlisi honesta hauria exigit posar de costat les expressions “racistes” o “xenòfobes” d’autors catalans amb les dels seus coetanis d’altres latituds. Sense anar més lluny, amb les dels regeneracionistes espanyols i els membres de la Generació del 98. ¿Era racista Joaquín Costa quan deia que “África empieza en los Pirineos”? ¿Era xenòfob Unamuno quan adreçava als europeus el despectiu “¡Que inventen ellos!”? ¿Ho era Antonio Machado quan -en un poema dedicat a Unamuno, precisament- al·ludia al “alma desalmada de su raza”? ¿Va ser racista la dictadura de Primo de Rivera, que, el 1928, convertí solemnement el 12 d’octubre en Día de la Raza?

No, naturalment. Però no podem jutjar amb criteris acadèmics seriosos un text que té el nivell de rigor i de ponderació d’una columna de La Razón. Tampoc no podem blasmar el nostre incansable Pepito Grillo. D’on no n’hi ha, no en raja.

Ara.cat 02/04/2016

Joan B. Culla. Rovira i Virgili i els indocumentats

Política de cookies