Memòria històrica > Cap a la independència de Catalunya

Marc Santasusana: «Macià i la CNT eren els únics decidits a enfrontar-se a Primo de Rivera»

Entrevista d’Isaac Meler

Marc Santasusana (Barcelona, 1980) és historiador. Parlar amb ell és obrir un llibre amb dates i fets clars, apuntats amb rigor. Es va doctorar el 2013 amb una tesi dedicada a Pere Curtiada, un dirigent obrer considerat el primer regidor independentista i socialista català a Sitges. Quan la CNT cridà independència (Editorial Base) és el resultat de la seva darrera investigació i s'ha convertit en un llibre que ha sacsejat moltes consciències donant una nova lectura a la relació entre els "cenetistes" i els independentistes.

- Comencem pel final. Expliques que Francesc Macià acaba posant en marxa el complot de Prats de Molló com una fugida endavant. Per què?

- Al llarg de tota la dictadura de Primo de Rivera, Macià va variant les seves estratègies. Estat Català i l'oposició democràtica no tenen altra manera de canviar les coses que llençar-se a la insurrecció armada. Macià entén que només amb les forces independentistes del moment no és suficient i assaja diverses aliances. L'any 24 intenta una aliança àmplia que agafa les forces catalanistes moderades i el republicanisme burgès espanyol. Aleshores es veu que aquests no estan per la feina i passa a entendre's amb la CNT.

- Aquesta aliança és la bona?

- El finançament havia de venir d'industrials i banquers estrangers però desapareixen. Més tard s'incorporen aliances de l'estat espanyol, amb el Partit Comunista. Això el porta a Rússia a reunir-se amb Nikolái Bujarin pel finançament. Tot falla i a principis de 1926 veu que la infraestructura muntada des de França per forjar un exèrcit que alliberés Catalunya se'n pot anar en orris perquè les autoritats franceses cada cop estan més a sobre. L'única possibilitat era llançar-se a l'acció encara que fos amb poques possibilitats d'èxit.

- Va ser un moviment intel·ligent?

- Macià l'encerta perquè si hagués estat uns mesos sense tirar endavant l'acció li haurien desarticulat la infraestructura que havia construït. Passa a l'acció, no hi ha morts, no hi ha massa empresonats i acaba aconseguint uns efectes propagandístics per a l'independentisme que mai s'havien donat. Els fets de Prats de Molló és la vegada que l'independentisme té més repercussió arreu del món.

- El seu èxit es limita a "propaganda"?

- A part de difondre el fet nacional, s'erigeix en el líder de l'oposició. Quan hi ha les primeres eleccions, tothom es pensava que guanyaria Acció Catalana, un partit catalanista més moderat socialment que Estat Català, no declaradament independentista i centrista. A més, tenien la intel·lectualitat, gent molt vàlida i formada per governar però la gent va decidir que votava qui havia plantat cara a la dictadura amb totes les seves forces, aquest era Macià.

- I ERC guanya les eleccions...

- Ell havia pensat tota la vida que arribaria a formar una república catalana amb la força dels fusells de la CNT, però veu que no, que hi arriba pels seus vots. Si tota aquesta gent va confiar, més que en Esquerra Republicana, en el projecte que representava Macià, és perquè havien vist que era una persona disposada a tot per la llibertat del seu poble.

- Em podries fer un "qui és qui" d'aquesta època?

- Això ens porta a entendre perquè la dictadura Primo de Rivera és un període que s'ha estudiat poc. És un episodi incòmode. El socialisme pren una posició col·laboracionista: el PSOE és l'únic partit, si bé no plenament legal, tolerat pel règim més enllà de la Unió Patriòtica impulsada pel propi Rivera el 1925. I la UGT participava activament en les institucions laborals de la dictadura. D'altra banda, el moviment comunista a Catalunya va arribar molt tard i no representava un força real. Finalment, el republicanisme burgès de l'estat, si bé s'oposava a la dictadura, basava la seva activitat en propaganda des de l'estranger... Macià i CNT s'acaben trobant com els únics decidits de veritat a enfrontar-se al règim de Primo de Rivera. Es van convertir en aliats preferents.

- La materialització de la seva entesa és el CALA, una entitat en la qual tu poses molt d'èmfasi.

- Del CALA –sigles del Comitè d'Acció de la Lliure Aliança- se n'havia parlat realment molt poc. N'hi ha mencions a la historiografia i en biografies escrites des de l'exili a les quals se'ls ha prestat molt poc interès. Arriben a parlar d'aquest organisme i durant els anys 50 se'n fa un llibre a Mèxic on es publica el manifest i allà es diu que la CNT l'havia signat. Ara bé, no hi havien els documents reproduïts, per tant calia fe per creure-ho.

- Tot i això, apuntes que aquest comitè té una rellevància molt important en l'aliança Macià-CNT, oi?

- Sí, des de la historiografia s'ha fet una anàlisi equivocada. El primer estudi seriós d'Estat Català és de finals dels 70, fet per Enric Ucelay Da-Cal. Quan el va escriure no hi havia tantes fonts disponibles com avui i confon el Comitè de la Lliure Aliança amb el posterior Comitè Revolucionari de París, que és el que es forma quan Macià assaja un pacte amb el Partit Comunista. Aquest perd el plantejament independentista del CALA, cosa que es pot trobar en el seu manifest. Jo hi vaig arribar a partir del llibre de l'exili dels anys 50 on es parlava de la possibilitat que la CNT hagués donat suport a un alçament independentista.

- Aquest va ser el punt de partida de la teva investigació?

- No quadraven les biografies d'exili amb la historiografia i vaig entendre que l'única possibilitat d'aclarir-ho tot era buscar en fonts primàries.

- On?

- Al fons Macià de l'Arxiu Nacional de Catalunya. Aquesta documentació la va tenir el propi Macià fins als fets de Prats de Molló. Aleshores la policia de França li va confiscar però més tard l'estat francès li va tornar quan ja es president de la Generalitat en motiu d'un premi que li va atorgar. Aquest arxiu acaba en una finca familiar de Macià fins a la Guerra Civil. Amb l'avenç de les tropes franquistes ho porten a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya. Quan entren els franquistes no ho troben perquè el director de la biblioteca havia estat valencianista i ho va amagar. En jubilar-se, s'ho endú a la Diputació i allà queda amagat fins els anys 80. Quan Ucelay Da-Cal escriu la seva tesi, encara no havia aparegut.

- El fons en si mateix té una bona història!

- És enorme. Hi ha una quantitat ingent de documents i la majoria estan a màquina, no és el cas dels de la època de la dictadura de Primo de Rivera. Estan a mà. Entre ells vaig trobar una llibreta on hi deia "Actes del Comitè Cala" amb els manifestos, les actes de les reunions, les cartes que s'enviava Macià amb el Comitè Nacional de la CNT i fins i tot els llibres de comptes, on es demostra qui assistia a través dels viatges pagats.

- Un dels elements que encara segueix sent un misteri, com tu assenyales en el llibre, és el qui i el per què del interès inicial de finançar el CALA. Pots donar alguna pista?

- Macià entra en contacte amb els possibles financers a través de sindicalistes occitans. Aquests possibles financers són un grup d'industrials i un grup de banquers que pretenen invertir en Catalunya com podien invertir en una altra cosa. No representen cap ideologia, no tenen simpatia per la independència ni cap reivindicació esquerres.

- I doncs?

- Per a ells és una inversió com les que hem vist en els últims anys: grans especuladors mundials que no especulen amb accions d'empreses, sinó amb països, apostant contra les seves economies. Justament, pacten amb el CALA el finançament d'un exèrcit de 10.000 homes a canvi del retorn de la inversió però també a canvi de saber quan es produirà la insurrecció i, per tant, Espanya s'enfonsarà. L'objectiu podia ser especular contra la pesseta o comprar accions del que fos. Això no s'acaba concretant perquè hi ha un grup que trenca amb Macià.

- Per què?

- Sembla ser que la causa és que polítics no independentistes ni sindicalistes haurien plantejat que Macià era un boig i un il·luminat i que invertir en aquesta aventura era llençar els diners. Tot plegat és el que intento aclarir en un dels episodis del llibre. Va ser Macià que va desconfiar d'ells perquè potser els interessava treure més diners venent-los a la dictadura? Realment van ser els banquers que es van fer enrere? Eren espies que estaven prenent-li el pèl? Hi ha línies d'investigació per continuar treballant.

- Un altre perfil interessant que apareix al llibre és del de Carrasco i Formiguera. Què me'n pots dir?

- És una de les coses que més ha cridat l'atenció. Va participar en l'organització del complot. Ell era el membre més destacat de la Unió Democràtica dels anys 30, tot i que no n'és fundador. Se sabia que en els anys anteriors havia estat dirigent d'Estat Català. Ara, gràcies a les actes de reunions consultades es veu com Macià crida Carrasco i Formiguera. No només és decididament independentista, sinó que serà una de les peces clau en organitzar l'exèrcit. Ara resulta que aquesta figura tant reivindicada des d'Unió i darrerament des de Demòcrates de Catalunya era un independentista disposat a agafar les armes i organitzar un alçament independentista...

- Segur que amb aquesta història que expliques es poden fer molts paral·lelismes amb l'actualitat. Quin en fas?

- El paral·lelisme fàcil o evident és l'entesa entre l'independentisme d'esquerres, que podria ser representat per la CUP, i el moviment llibertari que, més que representat per la CNT, ara l'encarnen els moviments socials tipus l'okupació. Als anys 20, els únics que estaven disposats a plantar cara des del carrer, aleshores amb les armes, eren els independentistes i els anarquistes. Els socialistes s'havien venut al règim i els comunistes eren inexistents. Després de la Transició, socialistes i comunistes es van tornar a vendre al règim: el PSOE s'hi va integrar plenament i el Partit Comunista va renunciar a fins i tot a la república, la bandera republicana, la presa del poder i les mobilitzacions. Lluitant al carrer s'hi van tornar a quedar l'independentisme i l'anarquisme. És el paral·lelisme més evident.

Naciódigital 19/06/2016

Marc Santasusana: «Macià i la CNT eren els únics decidits a enfrontar-se a Primo de Rivera»

Política de cookies