Memòria històrica > Articles i documents

Daniel Ibànyez. La veritat històrica, els cronistes de la corona i les cartes de relació

Actualment, i potser amb més intensitat a Catalunya, i pel que fa als fets esdevinguts en els segles XIV, XV I XVI, ens trobem amb dues línies de recerca històrica.

Una, és l’oficial, la sostinguda pels erudits, el llicenciats i els doctorats en història a les universitats de tot l’estat espanyol, les catalanes incloses. L’altra, és la no oficial, la no acceptada, la sostinguda per una sèrie de professionals d’altres disciplines del coneixement, aficionats a la lectura dels seus relats històrics, i que han donat la nostra interpretació d’aquests fets.

El primer grup, l’erudit, basa la seva recerca exclusivament en els relats històrics continguts en documents dels arxius oficials de la història de Espanya. Aquests investigadors escriuen articles i llibres on transcriuen, fil par randa, el que diu el document en qüestió, afegint-hi una mica de literatura pròpia. En les seves obres, aquests erudits no analitzen si allò que estan relatant té alguna versemblança. No qüestionen, gens ni mica, si el que es diu en el document pot haver succeït així, o és fruit de la imaginació del cronista reial de torn. No tenen ni manifesten cap mena d’esperit crític.

Per exemple, he llegit un parell de biografies del famós “extremeny” Hernán Cortés i n’he consultat fins a vuit més. Aquestes biografies, elaborades per l’esmentat grup d’erudits oficials, son còpies les unes de les altres; només es diferencien en la part novel·lesca i creativa més o menys fantasiosa i/o inversemblant que cada autor ha volgut afegir com a ostentació de la seva prolífica creativitat. Són un bon exemple de com es pot concentrar en un sol relat històric la màxima quantitat possible de bestieses i d’inversemblances. És a dir, que el fill d’un pagès pobre d’Extremadura, que només havia estudiat dos anys en tota la seva vida, esdevingués un gran jurista, que dominés la llengua llatina, fos un gran expert en armes tant a peu com a cavall (un cavall que no podia tenir perquè era massa pobre), arribés a ostentar els càrrecs catalans de governador i capità general i aspirés a ser virrei, un càrrec reservat en aquell moment a membres de l’alta noblesa catalana o aragonesa pròxims a la família reial resulta, com a mínim, inversemblant.

En canvi, els del segon grup, el no considerat pels erudits, davant de tota aquesta sèrie d’incongruències, intentem anar més enllà, analitzant a fons els continguts per intentar trobar explicacions més versemblants que, cas de publicar-les –especialment en el meu cas-, tenim cura de qualificar com a hipòtesis de treball.

El professor Francesc Xavier Hernández Cardona, afirma a “En defensa de la història de Catalunya”:

“Tot plegat fa que la història de Catalunya pugui ser percebuda com una mena d'ufologia, i això, òbviament és perjudicial pel país que necessita una història de qualitat. Particularment preocupant és que aquests ufòlegs historicistes comptin, cada vegada més, amb el suport d'entorns polítics. En aquest sentit la presència, fa pocs dies, de Carod Rovira i Josep Rull en la presentació d'un treball del Sr. Bilbeny a la Casa d'Amèrica és vergonyosa. Srs. polítics estem parlant de ciència... i això exigeix rigor.”

Vet aquí una altra trista mostra d’autoodi. És ‘història de qualitat’ defensar que Catalunya està en decadència des del segle XV fins la invasió borbònica, malgrat les aclaparadores i definitives proves que evidencien que això no és veritat?

Què volem dir quan parlem de ‘ciència’ ?

Podríem tenir per bona aquesta definició:

“La ciència (del llatí scientĭa ‘coneixement’) és el conjunt ordenat de coneixements estructurats sistemàticament. La ciència és el coneixement que s'obté mitjançant l'observació de patrons regulars, de raonaments i d'experimentació en àmbits específics, a partir dels quals es generen preguntes, es construeixen hipòtesis, es dedueixen principis i s'elaboren lleis generals i sistemes organitzats per mitjà d'un mètode basat en l’observació de la realitat mesurada i observada rigorosament i de la experimentació.

La ciència considera i té com a fonament diferents fets, que han de ser objectius i observables.

Per a això cal establir prèviament uns criteris de debò i assegurar-ne la correcció permanent de les observacions i resultats.”

La ciència es basa en l’observació. La història no pot ser observada i molt menys encara reproduïda en laboratori, no pot repetir els fets per obtenir una conclusió científica objectivament contrastable. De resultes, la història no es una ciència experimental. És una ciència basada en l’anàlisi i estudi rigorós documental i arqueològic, és a dir, en l’anàlisi i estudi rigorós dels objectes que ens arriben del temps i de l’època estudiada.

El professor J. A Thomson[i] a Introducción a la ciencia fa una descripció d’allò que confereix caràcter científic. Veiem que, en diversos aspectes, no té res a veure amb les actituds de determinats historiadors acadèmics:

-Passió pels fets.

-Cautela en els judicis.

-Claredat de visió.

-Sentit d’interrelació de les coses.

Tornem al cas que ens ocupa, l’Hernán Cortés, i la seva invasió de Mèxic:

“Para atacar Tenochtitlan, Cortés mandó construir 13 bergantines en San Buenaventura Atempan, los cuales fueron probados a principios de 1521 en una represa hecha para tal propósito en el río Zahuapan, y después separados en piezas para trasladarlos por vía terrestre hasta Texcoco.

El bergantín es una embarcación de dos palos, el mayor y el triquete con bauprés y velas cuadradas. Por vela mayor tiene una gran cangreja y, a veces, otra mayor redonda.

El bergantín apareció a mediados del siglo XVI y se empleó de forma generalizada hasta el siglo XX.

En una de les biografies de Cortés se’ns diu que els bergantins tenien 12 m d’eslora.

El ‘viatge’ dels bergantins hauria estat el següent:

San Buenaventura Atempan (2262m d’altura) -> pas muntanyós (a 60km i 2.800 m d’altura) -> Llac Texcoco (a 50km i 2.300m d’altura).

Segons Enrique Othero, director de l’Escola de Carpinteria de Ribera de Vigo, la construcció dels bergantins, tal i com ho expliquen els documents i cròniques que ens han arribat, resulta del tot impossible, donats els mitjans de què disposava Cortés a Mèxic en aquell temps. El transport d’una càrrega com aquesta resulta del tot impossible i més haver de tornar a muntar els 13 bergantins en les proximitats del llac i a la vista dels enemics.

El cronista Bernal Diaz del Castillo ens informa que Cortés va construir dues petites embarcacions i unes balses amb troncs lligats amb cordes.

Una faula molt coneguda i utilitzada com exemple és que Cortés va cremar les naus. Aquest fet es totalment fals. L’historiador que llegeixi aquest relat de ciència ficció, el publiqui o citi en una conferència, no te ni passió pels fets, ni cautela en els judicis, ni claredat de visió ni sentit d’interrelació de les coses; no te res de científic.

Com és possible tanta i tan sistemàtica falsificació documental? La voluntat reial

Un professor d’història em comentava que totes les cartes dipositades a l’Arxiu de Simancas entre Felip II i la seva germana Joana d’Àustria que havia vist sobre el retir del seu pare Carles I parlaven de Yuste. Aquestes cartes demostrarien, sense dubte, que Carles I es va retirar i va morir a Yuste.

La meva pregunta va ser, “qui va escriure la primera carta que parlava del retir a Yuste?”.

Potser podrem trobar-hi la resposta en el llibre de Richard L. Kagan, El rey recatado, Felipe II, la historia y los cronistes del rey”[ii] d’on podrem intuir com han estat escrits els documents.

En el cas del retir i mort de l’emperador, en què m’he especialitat, he arribat a la conclusió que els documents que parlen d’aquest fets no han estat retocats posteriorment a la seva edició. No, no s’han retocat. Ja es van escriure canviant La Murtra per Yuste des de el primer moment.

Llibre (iii). Pàg 35. Podem llegir:

“Cronista del rey era el titulo que se daba a aquellos historiadores que los reyes de Castilla, a partir del siglo XV, designaban como historiadores “oficiales” y que por consiguiente quedaban encargados de escribir el relato autorizado de sus obras y azañas.”

Des de 1565, Felip II tenia al seu servei com a cronistes oficials: Ambrosio de Morales, Juan Cristobal Calvete, Fray Bernardo de Fresneda, Juan Ginés de Sepulveda, Luís Cabrera de Cordoba, Fray José Sigüenza, Fray Prudencio de Sandoval i un llarg etc. Tots aquest cronistes, a sou, van escriure per a la posteritat tot el que Felip II volia que s’expliqués i res mes.

En resum: no va caldre falsificar ni manipular molts dels documents que es van emetre des de la cort reial, perquè ja estaven manipulats i donaven versions falses dels fets des del moment en què van ser escrits amb una intencionalitat política concreta: ‘demostrar’ que Castella era el gran factòtum de l’imperi hispànic.

El llibre d’en Kagan també ens parla de les cartes de relació del mateix Felip II.

Les cartes de relació del rei contenien relats que al rei l’interessava explicar, segons la seva versió. El mateix rei podia escriure a sa germana dient-li, que el seu pare ja estava retirat a Yuste i sa germana Joana acceptar-ho tan contenta.

En el llibre de Jordi Boireu Juan[iii], podem llegir: ... des de Brussel·les ja se sabia: que el traspàs de poders en els territoris catalano-aragonesos no seria gens fàcil.

“A més de la carta dirigida a Felip, el mateix 13 de juny de 1556, la princesa Joana n’escriví una altra al seu pare perquè ell i Felip tornessin junts als regnes peninsulars, Joana envià al seu nebot Fadrique Enríquez, als Països Baixos perquè exposes personalment a Felip la gravetat dels fets.

El sobirà des de Brussel·les es dóna per informat de la situació dels territoris catalano-aragonesos.”

El 13 de setembre de 1556, la princesa Joana torna a demanar al seu germà que es presenti a la península el mes aviat possible, ja que la situació estava empitjorant. Noti’s en aquesta carta, que solament reclama la presencia de Felip i no fa menció al seu pare, el que ens pot suggerir: que Carles I ja era aquí.

Si no es notificava l’abdicació de forma oficial als territoris catalans, l’emperador continuava com a sobirà legal i reconegut a la Corona d’Aragó.

Carles I va assistir a la dieta de Ratisbona[iv]. Va viatjar a Itàlia, via Milà, es va embarcar a Gènova i va arribar a Barcelona. Recordem que encara era sobirà dels territoris catalanoaragonesos, que eren els únics territoris que li quedaven.

Es va establir a Sant Jeroni de la Murtra tot esperant l’ arribada del seu fill Felip. Recordem: Llibre de Antoni Rovira i Virgili [v] “A Catalunya – Aragó seguí tenint-se per comte - rei a Carles I, en nom del qual eren expedits els documents oficials”.

Felip II no vindrà a Barcelona durant la resta de la vida del seu pare. Carles I romandrà a La Murtra esperant l’ arribada del seu fill per fer, com ja he dit, el traspàs de poder.

Carles I mor a Badalona, com a resident del monestir, no retirat, sinó establert.

Felip II, no digereix el fet que el seu pare respecti el dret català i s’estigui a Barcelona esperant-lo. Aquest fet li desperta la seva paranoia, religiosa i esquizofrènica que el va caracteritzar tota la seva repugnant vida d’assassí compulsiu. Com a revenja, Felip desencadena una estratègia de desprestigi i persecució de tot el que és català. Felip ordena als seus cronistes, i ell mateix col·labora en les seves cartes de relació, esborrar el nostre rastre de la historia de la Península Iberica.

Estic preparant un article que titularé: “Felip II el rei assassí” on presento una àmplia relació dels seus assassinats.

Inspirat en la decapitació del comte d’Egmont ordenada per Felip II, Johan Wolfgang von Goethe, l’any 1788, va escriure un llibret queLudwig van Beethoven musicaria amb el títol de: Egmont, Op 84, un conjunt de deu peces.Don Carlos és una obra de Giuseppe Verdi, sobre un llibert de Joseph Méry i Camille du Locle, basat en el drama de la condemna a mort del príncep Carles d’Àustria per part de Felip II.

Daniel Ibànyez.

Badalona, 21 de juny de 2016.

[i] J. A. THOMSON, Introducción a la ciencia. Editorial LABOR, Barcelona 1934. Capítol I.

[ii] RICHARD L. KAGAN, El rei recatado. Secretariado de publicaciones e intercambio editorial, UNIVERSIDAD DE VALLADOLID. 2004.

[iii] JORDI BOIREU JUAN, Institucions i conflictes a la Catalunya Moderna. Rafael Dalmau, Editors, Capítol I.

[iv] Carta en una carpeta de María Tudor, Francesc Garrido.

[v] ANTONI ROVIRA I VIRGILI, Història de Catalunya, Editorial la Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao 1978, Volum VII, Pàg. 609.

Daniel Ibànyez. La veritat històrica, els cronistes de la corona i les cartes de relació

Política de cookies