GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Armand Sanmamed. Espanya sense govern: estat de la qüestió

Armand Sanmamed. Espanya sense govern: estat de la qüestió


El fracàs de la investidura del candidat Mariano Rajoy ha evidenciat de manera definitiva la incapacitat del sistema de partits sorgits de la transició espanyola postfranquista per trobar una solució a la profunda crisi política en què es troba l’estat espanyol.
 
L’opinió pública en dóna la culpa a la incapacitat de polítics i partits. Les anàlisis polítiques se centren, principalment, en les possibles combinacions d’aliances que podrien desencallar la situació d’una manera, si no digna, com a mínim airosa. La desesperació d’uns i altres impedeix afrontar una reflexió una mica més afinada del per què s’ha arribat a aquesta situació.
 
El primer que cal considerar és que el sistema de partits que ha dirigit la vida política espanyola en els darrers anys va sorgir de l’anomenada transició postfranquista. Una situació d’emergència originada per la mort del general Franco i l’esclerosi del règim que havia construït durant gairebé 40 anys. Els poders fàctics –interns i externs- temien que es pogués obrir una caixa de pandora de resultats imprevisibles. No volien, de cap manera, que una bunquerització dels residus franquistes acabés produint un esclat incontrolat que posés en perill, per una banda, la unitat d’Espanya i els privilegis de la seva classe dirigent i, per l’altra, fes trontollar els equilibris geostratègics construïts durant la guerra freda, com havia passat a Portugal el 1975.
 
Tot i així, aquests poders fàctics sabien que calia una obertura política. Per tal d’aconseguir-la ,i alhora mantenir la situació sota control, resultava imprescindible bastir un sistema de partits hegemònics que no qüestionessin cap de les premisses sobre les quals s’havia d’erigir el nou estat espanyol (unitat territorial, monarquia, economia capitalista) i que s’anessin alternant en el poder, tal com havia succeït a finals del segle XIX amb el turnismo (sistema d’alternança bipartidista característic de la Restauració borbònica de 1875), creant el miratge d’un règim democràtic que homologués l’Espanya postfranquista amb les democràcies occidentals consolidades.
 
Amb aquest objectiu, primer de tot, amb guerra bruta o entrebancs de tota mena, es van neutralitzar, momentàniament o definitiva, els competidors indesitjables (partits carlins, anarquistes, independentistes) als quals se’ls creia capaços de posar en escac el sistema. Mentrestant, s’anaven creant ad hoc nous partits instrumentals com la UCD o Alianza Popular; o es modelaven d’antics, com el vell PSOE -operació Isidoro-, o el poderós Partit Comunista que, al cap i a la fi i malgrat tots els temors, no deixava de ser un partit d’ordre més.
 
Així, des de les primeres eleccions democràtiques, es va anar dibuixant un sistema bipartidista en aparença perfecte, però que es va trobar amb la dificultat d’haver metabolitzar dues anomalies polítiques que trencaven l’harmonia del disseny. Es tractava de CiU i el PNB, partits que canalitzaven, respectivament, les forces tel·lúriques de les nacions catalana i basca que el franquisme, havia aconseguit mantenir com a colònies internes però que, malgrat tots els seus esforços, no havia aconseguit anorrear. El sistema va saber integrar-los fent-los partícips de la corrupció i el clientelisme generalitzats, el que els italians han batejat com a consociativismo.
 
En definitiva, el sistema de partits espanyol va emergir com un instrument d’estat i no com un vehicle d’expressió de la força de la societat civil espanyola (ha existit mai una societat civil a Espanya?). No va sorgir de baix a dalt, sinó que va ser una creació més de les forces que, entre bambalines, controlen l’estat espanyol, com ho és la guàrdia civil, la universitat o la loteria nacional. Un instrument més per vetllar pel manteniment de la unitat d’Espanya i del seu ordre constitucional. Un instrument teledirigit per la classe dirigent espanyola d’encuny castellanocèntric que controla l’estat des de fa uns quants segles.
 
És, per tant, un enfocament simplista culpar els partits polítics i els seus representants del bloqueig polític espanyol actual. No els podem demanar que facin una funció per a la qual no han estat dissenyats. És evident que no van ser  dissenyats per trobar solucions a problemes polítics de gran nivell –com és l’encaix o no de Catalunya. Van ser dissenyats com a instruments de control -social, polític i territorial- d’una elit que es manté en un segon pla. Els polítics que els dirigeixen són mers funcionaris sense cap marge de maniobra, com ho són els funcionaris rasos d’una finestreta pública que només poden tramitar els expedients que els dirigeixen els ciutadans seguint els procediments que marca la llei i sense capacitat de decisió. En el fons, ni Mariano Rajoy, ni Albert Rivera ni Pedro Sánchez no poden transformar en decisions polítiques concretes els desitjos dels seus votants, perquè, en veritat, no són els seus representants. Són els executors de les polítiques del que anomenem darrerament “la casta”
 
Hauria calgut que la societat espanyola hagués fet esclatar el sistema de partits, com ho ha fet la societat catalana a Catalunya, com a primer pas per posar en dificultats la “casta. Un petit però gran pas que, malauradament, no s’ha arribat a produir. El manteniment dels partits d’estat, la potenciació d’un de nou (Ciutadans) i, a l’hora de la veritat, la pólvora mullada del conglomerat podemita són indicadors que el problema espanyol no se circumscriu a la seva classe política sinó que té unes arrels més profundes en una societat completament desestructurada pels efectes de segles de sotmetiment a règims totalitaris.
 
Si el col·lapse generalitzat de l’estat i les seves institucions, la corrupció sistèmica, les retallades de tot tipus de drets no han fet reaccionar la societat espanyola -com si que ho ha fet la catalana-, és molt improbable que res la faci reaccionar mai.
 
És aquesta la gran lliçó que n’hem d’extreure els catalans i actuar en conseqüència: si no volem acabar de la mateixa manera, no hem d’esperar a enfonsar-nos amb ells, hem de fer un pas –el pas!- decidit endavant.
 
Armand Sanmamed
13/09/2016


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici