Bartomeu Mestre La molt misteriosa (i gens investigada) mort de Cambó (Part II)

La notícia a la premsa
 
L’endemà de la mort, dia 1 de maig, la premsa espanyola va dedicar una gran atenció a la mort del polític i financer. L’ABC, amb crida de portada, va omplir la pàgina 9 amb algunes referències concretes que no coincideixen amb el relat minuciós de la filla del mort. Així, per exemple, diu que “No obstante la intervención quirúrgica que se le practicó para evitarle la peritonitis, esta se produjo”. Quina era la font que informava d’una operació que no es va arribar a fer mai? El diari, però, detecta contradiccions informatives i continua: “Según otros despachos, la enfermedad que causó la muerte del sr. Cambó fue la fiebre tifoidea”. I, en el diari de l’endemà, com a ampliació de la notícia, informa que “la muerte sobrevino a causa de septicemia”. Ben cert que, tot plegat (peritonitis, tifus i septicèmia), pot tenir un lligam. Allò que sobta és que l’única font informativa possible és la família i, en canvi, s’apuntaven diverses possibilitats.
 
Altres aspectes informatius de l’ABC brinden, sobretot de cara al futur, aspectes interessants. Diu de Cambó que “Su vida social se redujo. Últimamente solo aceptaba invitaciones de la Embajada de España. Recientemente se le vió en el vino de honor al exministro D. Demetrio Carceller. Este fue su último acto público.” (4) Afegeix que el dia que va morir havia d’embarcar en el vapor Juan de Garay, quan el cert és que en el vaixell només havien d’embarcar les maletes, perquè ell, la dona i la filla farien el viatge en avió. Massa imprecisions i molta de confussió, tot plegat.
 
Molt més sorprenent resulta la informació publicada dia 1 de maig a La Vanguardia. Diu que “la muerte fue producida por una fiebre tifoidea a consecuencia de injerir (sic) agua en malas condiciones que usó después de un dentífrico, sobreviniendo la peritonitis.” La cosa resulta, si no extravagant, almenys curiosa. Més endavant, afegeix: “Últimamente se registró un foco infeccioso en las vías digestivas y los cinco médicos que le asisten aconsejaron a sus familiares una intervención quirúrgica para salvar el peligro de una peritonitis”. De nou es parla d’una operació que mai no es va fer. La part més interessant de la notícia és quan el diari aporta la dada que, el mateix dia de la mort, Narcís de Carreras, apoderat general de Cambó a Espanya, agafava l’avió de Madrid cap a Buenos Aires perquè el malalt l’havia reclamat amb urgència. (5)
 
La revista Destino, núm. 511 de 3 de maig, bastida d’antics col·laboradors de Cambó, li dedica l’editorial en portada, destacant-ne el seu immens patriotisme espanyol i la generosa donació al Museu del Prado dels quadres de Boticelli. La revista atribuirà la mort a una diverticulitis. (6) En allò que coincideix tota la premsa és en destacar la gran quantitat de misses que es fan, arreu de Catalunya, per l’ànima del magnat, i en una llarga llista d’articles hagiogràfics. Entre d’altres: Carlos Sentís (diu que va ser el darrer profeta), Agustín G. de Amezua (que enalteix l’espanyolsime) o José María Pemán (que recorda que Cambó va augurar “la solución de Dios” per acabar amb el comunisme si Rússia guanyava la guerra a Alemanya).
 
Dues coincidències curioses en el temps
 
Dia 9 de juny arribava Eva Duarte a Madrid, convidada per Franco. La dona de Perón va rebre honors de cap d’estat al llarg de la seva llarga visita, objecte d’una inusual aclamació popular animada, des dels mitjans de comunicació, en obediència als poders públics. Va ser una exhibició folklòrica del franquisme i del peronisme. Durant més de dues setmanes, la volta peninsular d’Evita, no deixà res per verd: Madrid, Granada, Sevilla, Sant Jaume de Galícia, Toledo (amb aturada patriòtica a l’Alcázar) i, per acabar, amb missa a la Catedral, teatre a Montjuïc (“El sueño de una noche de verano”) i revetlla de Sant Joan, del 24 al 26 de juny estada a Barcelona, d’on partiria cap a Roma a besar l’anell del Papa. No hi va haver cap pregunta de cap periodista sobre la recent mort de Cambó, tot i la relació personal d’aquest amb Perón, i la notable absència al sopar de gala ja que, en el cas d’haver arribat a fer el viatge, Cambó hauria estat a Barcelona per Sant Joan.
 
La setmana següent, dia 15 de juny de 1947 arribava a Barcelona el transatlàntic Cabo de la Buena Esperanza. Entre d’altres passatgers, desembarcava el qui havia estat fins a finals d’abril l’ambaixador espanyol a l’Argentina: el Conde de Bulnes. Assegurà que tornava amb la satisfacció d’haver fet els deures. Just abans d’embarcar a Buenos Aires, havia rebut personalment de Perón la “Gran Cruz del Libertador”. Dia 17, a La Vanguardia, en relació a la mort de Cambó, negà que la causa de la mort fos una mala reacció a la vacuna, sinó que estava molt feble i el cor li va fallar. Es va especular sobre la coincidència entre la mort de Cambó i el canvi d’ambaixador espanyol. Fins i tot, es va dir si, en aquell viatge i aprofitant la immunitat diplomàtica, Bulnes hauria transportat a Barcelona, sense declarar, alguns objectes d’art de la col·lecció Cambó. Els qui ho pensaven no feren altra cosa que pronosticar amb encert allò que passaria, perquè set anys després va ser un altre ambaixador el que faria el trasllat il·legal i clandestí: Manuel Aznar, avi del qui mig segle després seria president del govern espanyol. (7)
 
L’herència
 
La darreria de 1947, mig any després de la mort de Cambó, en els seus cercles de Suïssa i Barcelona comença a circular el possible conflicte d’interessos que, com era de preveure, havia de generar l’aplicació del testament. Es parla d’un desencontre manifest entre la vídua i un dels marmessors. Apareixen alguns breus a la premsa, amb petites insinuacions. Destino anuncia de manera ostentosa que, en el número extraordinari de Nadal, publicarà el testament de Cambó. Efectivament, en el número 541 de dia 20 desembre de 1947, dedica dues pàgines al tema, sota el títol “El Testamento de Cambó. Las cláusulas sociales más interesantes.” Amb una llarga entrada que fa ostentació del sentit de la responsabilitat que manté la publicació i del respecte a les persones afectades i a la intimitat del document, aporta el catàleg complet de la pinacoteca, separada en dos blocs: la pintura clàssica i la d’autors contemporanis. Aquesta darrera, a la qual hi havia moltes d’obres de Sert i d’Anglada Camarassa, no entrava dins de l’apartat social del testament. De les obres que sí apareixen descrites, exclou les que Cambó va regalar al Museu del Prado. De la resta, la gran majoria de la col·lecció personal, es detalla la relació d’autors i títols, en funció de la localització: a Buenos Aires, Montreaux i Barcelona. Excepte els nou quadres que té la vídua a Argentina, la resta de tema religiós. El testament convida a la filla a escollir-ne un sol quadre. Els altres, tots junts, han d’anar cedits amb determinades condicions a un Museu, preferentment de Barcelona. Els marmessors establerts en el testament són: Narcís de Carreras, Jesús Cambó (resident a Argentina i cosí del difunt), Josep Maria Trias de Bes, Josep Maria Casabó Torres i Evarist Arnús. Com a assessors, s’havia de consultar l’opinió de Lluís Duran i Joan Ventosa.
 
Definida la pinacoteca, es revalida el patrocini de les entitats culturals: la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Monumenta Catalonia i la Fundació Cambó de la Sorbona. A aquestes, ja existents, Cambó vol que se n’afegeixin dues més a constituir. Una, orientada a completar la formació humanista de persones amb pocs recursos, l’altra destinada a fomentar formacions sacerdotals. Per acabar, exposa un conjunt de donatius: vuit milions de pessetes a beneficència i ajuts concrets a les parròquies de Besalú i de Verges. La revista explicita que Helena és l’hereva universal, però insisteixen que no poden ampliar més la informació, la qual esquiva les propietats, mobiliàries i immobiliàries, i no parla de la fortuna de Cambó, forjada bàsicament gràcies a l’impuls a la Banca Arnús i, posteriorment, a les inversions en indústries elèctriques en expansió, a partir de 1921 quan comprà, amb informació privilegiada i oportunisme, la companyia d’electricitat alemanya Trasatlàntica.
 
L’esqueix familiar
 
El 23 de desembre de 1948, procedents de Buenos Aires i amb escales a Lisboa i Madrid, arriben a Barcelona Mercè Mallol i la seva filla Helena. La vídua de Cambó contracta l’advocat Ramon Guardans per procedir a la defensa dels seus interessos. Se fan públiques les divergències de la vídua amb Narcís de Carreras. Tot i això, amb motiu de l’aniversari de la mort de Cambó, tant a l’abril de 1949 com al de 1950, se fan misses a l’església dels Caputxins amb l’assistència de la família i dels marmessors. El litigi cada vegada és fa més evident i Mercè Mallol decideix impugnar el testament i reclamar la legítima part que, segons la legislació argentina, li correspon. El novembre de 1949, la premsa se’n fa ressò: “Aún no se ha hecho la valoración de la fortuna, pero posee en Argentina títulos por valor de más de tres millones de pesos y la residencia de la avenida Alvear con sus obras de arte de más de millón y medio. Dice el fiscal que la voluntad del señor Cambó contraviene las disposiciones del código civil argentino en cuanto a la legítima de los herederos forzosos y debe ceder ante las leyes argentinas.” (ABC, 8-XI-1949)
 
A la sessió del 22 de juny de 1950 del ple de la Diputació de Barcelona, un diputat reclama informació sobre l’endarreriment en pagar les subvencions del llegat Cambó destinades a la Casa de la Caritat i a la de la Maternitat. El president li respon que són dos milions de pessetes per a cada una de les institucions, però que els marmessors han advertit que la testamentaria en curs serà molt llarga i laboriosa. (8) També informa que va encarregar un dictamen jurídic que conclou que el llegat és exigible i que l’ha transferit als marmessors com a reclamació. Tot plegat, provoca que en els ambients polítics i socials de la ciutat es comenti el conflicte i es generi inquietud entre les institucions beneficiàries del llegat. El 23 de juny de 1950, l’endemà mateix d’aquella sessió, després d’un any i mig a Barcelona, Mercè i Helena tornen anar a viure a Buenos Aires, on el plet quant a la part substancial de l’herència continua el seu curs judicial. Això no impedeix que dia 9 de desembre de 1950 el llegat artístic dipositat a Suïssa, en atenció a la part no paralitzada del testament, arribi a Barcelona, on l’ajuntament se’n fa càrrec.
 
Ja a Buenos Aires es produirà l’esqueix familiar. La demanda de Mercè Mallol, per raons elementals de procediment i en reclamació del que estimava just, s’havia d’adreçar contra la declaració del testament que designava la seva filla, com a hereva universal. Era un requisit judicial imprescindible per a continuar amb la reclamació judicial. Qualque divergència molt important degué passar entre la filla i la mare, o entre aquesta i l’advocat contractat, que incidiria negativament en l’harmonia familiar. Què va passar? Quin canvi de relació personal va provocar que Guardans passàs de defensar sa mare a defensar la persona contra qui la seva clienta havia d’exercitar la demanda? El canvi ultrapassava la deontologia professional i s’endinsava en el camp de la relació sentimental? El fet cert és que Ramon Guardans es va casar amb Helena Cambó l’octubre de 1951 a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires i ambdós tornaren cap a Barcelona. Nou mesos després, el juliol de 1952, va néixer Francesc, apadrinat per Teresa Vallès, la mare de Ramon, i per Narcís de Carreras, precisament la persona amb qui la vídua de Cambó mantenia les grans diferències. L’esqueix familiar era de gran magnitud. De fet, Mercè no assistiria al naixement de cap dels catorze néts que tindria de la seva única filla i va continuar a Buenos Aires, fins ja entrats els anys 70, quan va decidir anar a viure a Madrid. En canvi, Guardans i Carreras coincidirien en multitud de societats i empreses; carn i ungla.
 
La sentència
 
Ramon Guardans, a partir del matrimoni amb Helena, es farà càrrec de l’administració i la gestió de tot el conjunt d’empreses de Cambó, incloses les de tipus cultural. També esdevindrà el més aferrissat defensor de la seva memòria o, millor dit, de la bona memòria, sense tolerar la més mínima crítica als greus errors, polítics i humans, a les contradiccions i a la doble moral. Es pot dir que Cambó esdevindrà patrimoni exclusiu de Guardans. Com a primera acció encarrega a Jesús Pabón, historiador i un dels marmessors designats, una extensa i hagiogràfica biografia del sogre que, a les més de mil pàgines, no esmenta ni una vegada el nom de la vídua. La censura imposada va més enllà d’un escàndol domèstic. El llibre apareix l’any 1952 i coincideix amb una altra biografia de Cambó, en la mateixa línia laudatòria, escrita per Maximiano García Venero. Arran de la presentació, quan un periodista li fa esment al conflicte que hi ha amb els nou quadres dipositats a la casa de Buenos Aires, Venero respon: “Esto es una incidencia del pleito sucesorio entre doña Mercedes Maillol y su hija Helena Cambó que ha tenido una insospechada repercusión nacional.” (ABC, 5-IX-1952).
 
El Diario de Barcelona (4-XI-1952) ja havia destapat les desavinences. Narcís de Carreras declarava: “Para mi es muy desagradable hablar de la actitud que haya podido tomar la viuda de Cambó en este tema. Tanto la hija como el yerno están en completo acuerdo con los albaceas. Estamos muy satisfechos de la actitud adoptada por el gobierno español, interpretada por el embajador, señor Aznar.” La Vanguardia afegeix que els problemes deriven, d’una banda, que els països on Cambó tenia propietats (bàsicament Argentina, Alemanya, Suïssa i Espanya) es disputaven els substanciosos drets de successió i, d’altra banda, al desacord de la vídua amb els marmessors.
 
A la fi, arriba la sentència definitiva que ha de tancar el plet. El setembre de 1953, la premsa informa que la Cámara Nacional de Apelaciones de Argentina ha donat la raó a la demanda interposada per Mercè Mallol en la reclamació de la seva legitima part. A tot això, han passat més de sis anys d’ençà de la mort de Cambó, i el retard en la resolució ha fet que Helena, tot i no tenir encara els 25 anys, com a edat mínima establerta en el testament, sí que ja compleix amb la curiosa condició alternativa d’estar casada i amb un fill d’un any, amb la qual cosa està en situació d’assumir la disponibilitat del que li correspon, com a hereva universal, sense la dependència de sa mare ni dels marmessors. Arran del desenllaç judicial, apareixen a la premsa diverses valoracions de la fortuna de Cambó, la qual havia estat estimada a la reclamació efectuada per la vídua en 225 milions de pessetes. L’altra part en litigi, replica amb l’aportació d’una estimació pericial que, amb data valor del 28 de maig de 1954, estableix la fortuna en la meitat; exactament 112.595.330,41 pessetes. Es tancarà definitivament el contenciós material, però no el que ha afectat la relació afectiva entre mare i filla. Un any després la ruptura i l’allunyament es farà ben evident de manera pública.
 
Dia 13 d’octubre de 1955, Franco inaugura l’exposició del llegat pictòric de Cambó al Tinell de Barcelona. Hi són presents totes les autoritats militars i religioses. A més de Narcís de Carreras i Josep Maria Trias de Bes, dos dels marmessors, de part de la família només hi ha Helena Cambó i el seu espòs. L’absència de la vídua és significativa i comentada. Ramon Guardans farà un abarrocat discurs d’exaltació fent bandera de l’espanyolisme del seu sogre. Acabà la intervenció explicant que l’endemà d’haver comprat els Boticelli, li oferiren un import superior de recompra i ell va respondre: “Ya no son míos. ¡Son de España!”. Efectivament, les va donar al Museu del Prado l’any 1941, a plena consciència de la dictadura militar (9).
 
La recuperació dels quadres d’Argentina
 
Tal com estava definit en el testament i com s’havia ben detallat a l’inventari publicat a Destino, romanien pendents d’incorporar al llegat destinat a Barcelona els nou quadres que romanien al pis de la vídua. El govern argentí els va declarar intransferibles amb un decret de Perón, tot i admetre que Cambó havia notificat en el seu dia, quan els va dur d’Europa a Argentina, la temporalitat de l’estada a Buenos Aires i havia pagat els imposts corresponents. De res no serviren les aproximacions diplomàtiques ni la bona relació entre Franco i Perón. L’ambaixada espanyola va tramar un pla de robatori i evasió que, en destapar-se, va provocar un greu incident que acabà amb la substitució forçada de l’ambaixador. (10)
 
L’estiu de 1952 la premsa argentina, arran del plet familiar, ja s’havia fet ressò de la situació dels nou quadres i havia alertat l’opinió pública, radicalment contrària a permetre la sortida de les obres. L’article 36 de la Constitució argentina, referit al patrimoni artístic, prohibia la sortida d’obres d’art del país. Consultada l’opinió de l’ambaixador, Manuel Aznar, va declarar: “Hallándose el testamento del señor Cambó en trámite judicial, tan complicado como lamentable, no veo la conveniencia de trasladar el tema al comentario periodístico.” (ABC, 3-IX-1952) Els nou quadres (de Rubens, Tiziano, Tintoreto, Gainsborough, Corregio, Dil Piombo, Benjamin Cuip, Quentin La Tour i Goya) continuaven dipositats al pis del carrer Alvear de Mercè Mallol.
 
S’havia especulat molt amb la procedència d’una part de la pinacoteca de Cambó. Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units, en un informe de juny de 1945, havien recomanat investigar Cambó, com a sospitós d’haver comprat quadres confiscats pels nazis als jueus i venuts a la galeria Fisher de Suïssa. L’anàlisi de les dates de les compres no desmenteix la dubtosa procedència d’alguna peça, però seria un fet excepcional ja que el gruix de la col·lecció s’havia comprat els anys 20 i 30. Així i tot, se sap que algunes obres comprades per Cambó resultaren falses (la Verge amb infant de Filipo Lipi i L’àngel músic de Mezzolo da Forli són dues de les obres que el Museu del Prado va rebutjar per manca de verificació).

 

NOTES

4) Concretament el dinar al qual assistí Cambó, en homenatge a qui havia estat ministre espanyol d’Indústria i Comerç, va ser dia 11 de març al Jockey Club de Buenos Aires. (*)
 
(5) Només arribaria a temps del funeral, però va quedar fent gestions a Buenos Aires tot un mes i no va tornar a Barcelona fins dia 31 de maig.
 
(6) Després d’analitzar les descripcions dels símptomes i veure que, en cap cas, no eren coherents amb les causes de la mort anunciades, he fet algunes consultes mèdiques. M’he circumscrit a la descripció dels símptomes del procés de la malaltia i als diversos diagnòstics apareguts a la premsa. Segons les opinions rebudes, atenent la simptomatologia descrita, cal descartar totes les causes publicades: la septicèmia, la peritonitis i la diverticulitis. Les tres brinden aspectes clars, perfectament coneguts fa més d’un segle, que els metges haurien observat. Ni ells, ni els familiars que descriuen l’evolució del malalt no s’hi refereixen a cap moment. En concret, la septicèmia, de procedència bacteriana, provoca calfreds, febres molt altes, deliris, vòmits, respiració accelerada, freqüència cardíaca molt intensa i molt ràpida i apareixen taques vermelles a la pell. D’altra banda, la septicèmia es precipita en poques hores i no va ser el cas. Quant a la peritonitis, és una inflamació aguda de la membrana del peritoneu que genera un traumatisme directe a l’abdomen. Es manifesta amb forts dolors a la panxa, vòmits, taquicàrdia i una set insaciable. Tampoc no va ser el cas. Finalment, la diverticulitis prové de la inflamació d’unes petites bosses que hi ha al colon, molt freqüent en persones d’edat, que restreny i provoca dolors abdominals intensos. Ni un dels tres diagnòstics publicats presenta cap dels símptomes que va patir Cambó. Aleshores? Podria ser la vacuna contra la febre groga? De fet, la febre groga, de procedència vírica, sí que provoca hemorràgies i vòmits negres. No obstant, el primer dels símptomes és la icterícia, manifestada de manera cridanera amb un canvi radical del color de la pell i, significativament, dels ulls que tornen grocs (d’aquí el nom d’aquestes febres). Com així no hi ha cap esment a tal possibilitat de part dels metges, coneixedors de la vacunació recent del malalt? Quines altres situacions generen hemorràgies digestives? L’hèrnia de l’hiatus, les úlceres gàstriques, els tumors… No sembla cap d’aquestes la causa de la mort. Qualque possible causa més? L’enverinament! El remei per a aquest, a la primera meitat del segle XX, era la succió gàstrica mitjançant sonda. De fet, eren habituals aleshores i coneguts com a rentat d’estómac. No es va intuir tal possibilitat? Llàstima de no haver tingut en compte, en el diari personal del malalt, la referència abans esmentada als bolets que ell recollia i menjava tot i que la gent del país els considerava verinosos.
 
(7) “Para embarcar los cuadros de Rubens, Tintoretto, Tiziano y Gainsborough, el embajador de España, Manuel Aznar, organizó una operación secreta que le costó el cargo cuando fue descubierta por el gobierno argentino.” Rogelio García Lupo (Clarín, 31-VIII-1997). Vg. també la nota 10.
 
(8) De fet, el Pavelló Cambó de la Casa de la Maternitat no s’inaugurà fins el juny de 1957.
 
(9) Resulta d’interès, sobretot dels futurs periodistes i comunicadors, fixar-se en el llenguatge de la premsa franquista. Amb dos fragments d’aquell acte, com a exemple, n’hi ha prou: “Sus excelencias recorrieron detenidamente la exposición. Admirando los lienzos, sobre varios de los cuadros expresó el Caudillo su opinión con inteligentísimos comentarios e interesándose por los mismos con palabras de experto conocedor y amante del tema con clarísimo criterio.” (La Vanguardia, 14-X-1955) “El hecho de que el Caudillo quisiera honrar con su presencia demuestra hasta que punto interesan a su Excelencia los acontecimientos artísticos y como desea resaltar actos que, como este, constituyen un ejemplo de alto sentido patriótico. Don Francisco Cambó, el de la España Grande, quiso anudar su aspiración de grandeza con este legado a Barcelona y el importantísimo al Museo del Prado de Madrid, fundiendo las dos generosidades en una voluntad de amor y perpétuo servicio al patrimonio artístico de la Patria.” (ABC, 14-X-1955) El to del discurs de Guardans, exposat a ambdós diaris, no desmereix gens d’aquest estil pretensiós, hagiogràfic, ampul·lós, enramellat i ignominiós, conegut popularment com “el llenguatge del NO-DO”, fent esment al noticiari franquista imposat obligatòriament als cinemes.
 
(10) L’evasió dels quadres, sota el paraigües de la immunitat diplomàtica de l’ambaixador Aznar, la detallà Juan Carlos Losada a La Aventura de la Història, núm. 157. Vg. també la nota 7.