Bartomeu Mestre. La molt misteriosa ( i gens investigada) mort de Cambó (Part III)

 

 

La “bomba” que activà Josep Pla
 
Quan les aigües remogudes arran del plet familiar ja semblaven apaivagades, a la pàgina 17 de la revista Destino, el febrer de 1958, Josep Pla publicava “La muerte de Don Francisco Cambó”. Quasi onze anys després, rebentava el llarg silenci sobre una mort sospitosament obscura. Pla descrivia la destinació del viatge frustrat i el motiu: “Fue una de las decisiones más trascendentales tomadas por don Francisco en el curso de su vida. Esta decisión estaba relacionada con el futuro de su entera fortuna. La muerte la frustró, desgraciadamente, y digo desgraciadamente porque de no haberse roto la línea que el señor Cambó había trazado, muchos acontecimientos posteriores relacionados con su memoria no hubieran ocurrido. (…) Murió de una afección intestinal, de una afección de diverticolis. (…) El señor Cambó se vacunó contra el morbo en el hospital inglés de Buenos Aires, porque de otro modo no hubiera podido tomar el avión. Si esta vacuna, habiéndose producido estando ya atacado por la infección, contribuyó a la agravación de su estado, fué en la época objeto de muchos comentarios. De una manera fija y precisa, sin embargo, nadie lo supo decir. (…) Acompañado de uno de sus familiares más directos he visitado la tumba de don Francisco Cambó. (…) Ahora está por explicar el sentido del viaje de don Francisco Cambó a Suiza, que fué la última ilusión de su vida y que la muerte frustró de una manera definitiva. (…) El objeto del viaje del señor Cambó a Suiza consistía en crear una sociedad de tipo financiero a la cual hubiese sido vertida, en su totalidad, su fortuna, que en 1947 era todavía inmensa. Esta sociedad hubiera administrado la totalidad de esta fortuna y hubiera dado a don Francisco la renta de la misma. En el caso de muerte del fundador, una parte de esta fortuna hubiese ido a su esposa — hacía exactamente trece meses que el señor Cambó se habla casado — y otra parte hubiera sido atribuida a su hija. Todo el resto hubiera formado parte de la masa de una fundación que se hubiera, probablemente, llamado la Fundación Cambó, destinada a la conservación de las instituciones ya creadas y de otras que se hubieran promovido. La fundación Cambó, que hubiera tenido su centro en Montreux (Cantón de Vaux), Suiza, hubiera sido dirigida por un comité administrativo formado por las personas de más confianza del señor Cambó y un comité de intelectuales — o si se quiere de técnicos — que hubieran sugerido lo que en cada momento se hubiera podido hacer, teniendo en cuenta las rentas de la Fundación. Es muy posible que si la idea del señor Cambó se hubiera llevado a cabo y hubiera sido posible crear la Fundación de la que estoy hablando, se hubiera podido evitar una de las hecatombes judiciales de tipo familiar mayores que recuerda la historia entera de nuestro país. (…) Su plan era vastísimo y de un interés extraordinario. Es posible que no haya llegado todavía el momento de formularlo en toda su extensión. La fortuna del señor Cambó ha quedado, en los últimos años, bastante reducida. (…) La muerte de don Francisco frustró su mayor ilusión: dedicar la mayor parte de su fortuna a la cultura de nuestro país. Su viaje a Suiza — última etapa para su regreso definitivo a Barcelona — no tenía más que este objeto: crear la Fundación Cambó con todas las garantías internacionales que en estos casos se requieren. Su fallecimiento hizo abortar lo que constituyó la obsesión mayor de sus últimos años. Queda todavía una esperanza: su memoria, el palpito vital que su recuerdo ha dejado entre algunas personas.. Decir que yo pongo mi pluma — única cosa que tengo — a este servicio, es de una obviedad manifiesta.”
 
De l’article, destaca la intenció de Cambó de preveure la unificació de la seva fortuna, mitjançant una Fundació (que, òbviament, hauria afectat el testament), amb uns administradors de confiança. També esmenta els rumors que hi va haver arran de la mort per una afecció intestinal, sense aclarir. Qui era la seva font informativa? Tot fa pensar que la persona que l’acompanyà a visitar la tomba era la seva amiga de joventut Mercè Mallol, la vídua, i que la informació del que Cambó volia fer a Suïssa provenia de Joan Estelrich, amic personal de Pla, company seu a París en el servei d’intel·ligència franquista, director de la Fundació Bernat Metge i establert a Suïssa, com a administrador i gestor de moltes de les activitats de Cambó. Dissortadament, Estelrich moriria el juny d’aquell mateix any i, amb ell, gran part de les feines previstes durant l’estada a Suïssa del viatge que no es va fer mai.
 
La reacció irada de Ramon Guardans
 
En el número següent de la revista, es publica una rèplica que mal dissimula una resposta enfurismada de Ramon Guardans que ataca Pla i, sobretot, a les seves fonts informadores. Si tenim en compte la circumstància (reconeguda per ell mateix) que Guardans no només no va tractar mai, sinó que no va conèixer ni tan sols al qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sorprèn la seguretat i vehemència en les afirmacions i que s’hi refereixi, indistintament, com a “padre” o “padre político”. L’anàlisi del contingut de la resposta, lluny d’esvair incerteses, genera un gran dubte. Guardans posa l’accent en els nombrosos errors de detall que conté l’escrit de Pla: el nom de l’ambaixador espanyol en el moment de la mort de Cambó, el nom de la companyia aèria, el fet que, a la ruta prevista del viatge, no s’hagués de passar per Noruega i a la capacitat, en nombre d’assistents, de l’església del Pilar on es va fer el funeral. Quant al bessó relatiu a la possibilitat de canviar l’administració del llegat de Cambó i, per tant, d’afectar significativament el contingut de l’herència, la resposta de Guardans és maldestre, esquiva i sembla que convida al sentit de la màxima excusatio non petita, acusatio manifesta. Contrastar els dos escrits delata una indignació tan exagerada que genera sospites.
 
No serà aquesta la primera ni la darrera vegada que Guardans es reboti, com a gelós custodi de l’honorabilitat de la seva esposa, davant de qualsevol insinuació publicada. Ell ho expressa a l’encapçalament d’una altra manera: “No es esta la primera vez que me veo obligado a escribir en defensa de mi padre político”. Certament, no era la primera vegada. Només referint-nos a la mateixa revista Destino, he trobat que dia 19 de juny de 1954 ja replicà Carles Riba i que, dia 23 de març de 1957, atacà amb duresa, en una extens i abusiu article (“Quien es usted y de dónde saca todo esto?”), l’opinió de José F. de Golferichs(11), publicada com a simple “carta al director”, que qüestionava la generositat i l’altruisme de les fundacions. En aquest cas, atesa l’abusiva i desproporcionada resposta, la revista va permetre publicar una segona “carta al Director” (Destino , 20 d’abril de 1957) a Golferichs per, molt més educadament i respectuosament que Guardans, refermar la seva opinió.
 
No era, doncs, aquella rèplica a Pla, la primera. Tampoc no seria la darrera. Destaca un altre escrit enfurismat posterior (LA VANGUARDIA, 21-VIII-1973): “La edición de las obras de Cambó no incumbe a ninguna persona particular”. Rere tan sorprenent títol, Guardans fa una proclama patrimonialista no tant de l’obra escrita del qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sinó de l’exclusiu dret de la seva dona (d’ell mateix, com a gestor plenipotenciari) a decidir sobre l’edició o no i quan de les Memòries i de les Meditacions de Cambó. Adverteix i amenaça contra qualsevol publicació que no compti amb el seu vist-i-plau: “la edición de las obras de Cambó no es de la incumbencia de ninguna persona particular ni pueden ser objeto de la Institución Cultural Española de Buenos Aires ni de ninguna otra asociación u organismo. (…) Cualquier casa editorial barcelonesa que prepare la edición de las memorias obraría indebidamente y tendría que atenerse a las consecuencias de la conducta ilegal. (…) La propiedad de los escritos de Cambó pertenece exclusivamente a su hija, Doña Helena Cambó de Guardans.” És bo d’endevinar qui podia voler l’edició de les Memòries. Segurament la mateixa persona que, des d’Argentina, veia com ara la seva filla havia perdut el llinatge matern per la suplantació masclista i franquista de la dependència marital. El cas era esborrar definitivament del mapa la vídua de Cambó.
 
Sorprèn tant la contundència de les reaccions de Guardans com la immediatesa en les rèpliques. Gelós vigilant més dels drets de la seva esposa que no del bon nom de Cambó, rebat qualsevol insinuació que posi en qüestió el discurs oficial que, en un temps de màxima censura, s’ha anat elaborant, mentre s’han esvaït i silenciat els “comentarios” que referia Josep Pla. A què obeïen les filípiques? I, sobretot, al dictat de qui? És evident que algú li facilitava la informació i les dades per argumentar les respostes. Forçat havia de ser algú molt proper a Cambó per deixar anar la ploma de manera tan dogmàtica i amb tanta de contundència amenaçadora. Què pretenia aturar? Amagava qualque cosa? Potser secrets de família?
 
Qui podia voler la mort de Cambó?
 
L’anàlisi desapassionat i amb perspectiva d’alguns fets rellevants i, sobretot, l’existència de motius i interessos colossals, destapen que l’anunciat viatge de Cambó, per a determinats personatges, podia haver estat molt negatiu en el vessant social, polític i econòmic. Dit d’una altra manera, amb la mort de Cambó hi va haver persones molt beneficiades i, en algun cas, de manera ostentosa. Cal dir, d’immediat, que no sembla precisament el possible canvi de testament la clau dels grans beneficis que es derivaren de la mort del financer filantrop. El canvi de testament, al cap i a la fi, a qui més podia afectar era a la vídua i a la filla i, en menor mesura, al retall en els patrocinis d’algunes de les institucions culturals i socials. Hi va haver altres beneficis molt més sucosos. La mort de Cambó va ser especialment lucrativa per a dues persones: Franco i March. No hi pot haver el més petit dubte que, en fer-se públic el retorn de Cambó, ambdós se sentiren igualment incòmodes. Franco odiava tant Lluís Companys com Francesc Cambó.
 
Cal situar-nos just un any abans de la mort de Cambó. L’any 1946, el Comte de Barcelona, Joan de Borbó, cap de la Casa Reial espanyola i aspirant al tron com a cap d’estat, va abandonar Suïssa i es va establir a Portugal. Va ser aquell any quan es va produir la famosa conversa entre March i Franco. Aquest va ser alertat que el financer mallorquí mantenia contactes amb Joan de Borbó. La telefonada del dictador al contrabandista passaria a la història per curta i clara: “Tu a lo tuyo. Yo a lo mío.” March va entendre el significat de la frase com “tu als negocis i jo a la política”. Si volia continuar amb la gran permissivitat en la seva tèrbola activitat financera que Franco li conferia, havia d’abandonar qualsevol intervenció fora d’aquesta funció. Així ho va fer, des d’aleshores, en profit d’ambdós. Quant a Cambó, és bo d’endevinar que Franco també va ser informat que, en el curs del viatge a Europa, l’aturada a Portugal tenia per objecte entrevistar-se amb Joan de Borbó. Més d’una vegada, anys enrere, havien coincidit els vaixells Catalonia de Cambó i Giralda de Joan de Borbó. A aquell general Íssimo no li convenia gens l’encontre i, possiblement, no podia ser tan clar com ho havia estat l’any abans amb March. Les paraules, en aquest cas, serien insuficients.
 
La circumstància curiosa és que, tot i ser grans adversaris, Cambó i March varen mantenir grans similituds. Ambdós varen tenir, a diferents èpoques, Joan Estelrich com a home de confiança. Ambdós patrocinaren la insurrecció militar feixista. Ambdós volien, acabada la guerra, la restauració de la monarquia. Ambdós es dedicaven a la banca. Ambdós crearien fundacions culturals. Ambdós tindrien una vida familiar conflictiva. Ambdós mantindrien múltiples relacions femenines. Ambdós tenien pocs escrúpols en eliminar els adversaris. (12) Ambdós mantenien influència sobre amples sectors de la classe política franquista i sectors econòmics dominants. Ambdós prioritzarien les inversions en empreses elèctriques, generadores de grans beneficis… En aquest darrer punt concret, March tenia un gran obstacle per a les seves ambicions immediates. Cambó li feia tanta de nosa com quan va ser ministre de finances i el denominà “el darrer pirata de la Mediterrània”, o quan el va perseguir per les seves activitats de contraban que el durien a la presó.
 
El major pelotazo d’en Verga (febrer de 1948)
 
Des de 1945, Joan March estava estudiant i tramant una operació d’enginyeria financera que, de sortir bé, representaria beneficis milionaris. No era un home amb estudis, però sí molt perspicaç i gens escrupolós. Quan encara no havia passat un any d’ençà de la mort de Cambó, el febrer del 1948 March presentà una reclamació ben elaborada i amb una gran substància jurídica. La demanda faria història, perquè constitueix un dels atracaments legals més espectaculars del segle XX a Europa. Amb la complicitat dels tribunals franquistes i mitjançant testaferros, va instar la fallida de La Canadenca. Ho va fer als jutjats de Reus, amb l’excusa que per aquell municipi hi passava una línia d’alta tensió de la companyia, quan la realitat és que comptava amb la connivència corrupta del jutge d’aquell districte judicial i, sobretot, de l’empara absoluta de Franco.
 
El cas de La Canadenca, nom popular de la Barcelona Traction Light & Power Company Ltd, encara avui és objecte d’estudis i, a les universitats, es mostra com una de les més grans estafes judicials. La companyia, en plena expansió, havia suspès la liquidació d’interessos als accionistes per atendre les fortes inversions de creixement. No era la primera vegada que, amb altres avals menors, Cambó s’havia posat al capdavant per garantir el cobrament futur i, així, esvair qualsevol reclamació dels petits accionistes. El febrer de 1948, eliminat el protector, el camí es va fer llis i ample. La sentència abusiva, però tan efectiva que no serviren de res les impugnacions internacionals, va caure com un plom i March es va apoderar, per mig milió de lliures esterlines, d’una companyia que, pel cap prim, tenia béns que superaven els deu milions. De rebot, l’enfortiment i expansió de La Canadenca, ja en curs abans de la sentència, va fer desplomar els beneficis de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad) i de la SOFINA (Societé Financiere de Transports et d’Entreprises Industrielles), dues empreses del sector de les quals Cambó era soci majoritari. La catàstrofe econòmica va ser molt important. Hauria pogut passar això en vida seva? És del tot impossible. Per això, també sorprèn que els marmessors no estiguessin atents al cas i, quan reaccionaren, ja no hi havia res a fer.
 
Com a complement, cal afegir que potser la devaluació patida per les empreses elèctriques de Cambó va ser allò que s’anomena “justícia poètica”. De fet, sense tanta d’ostentació ni rellevància pública, ell havia comprat les accions de la CHADE en unes circumstàncies molt similars a les de March amb La Canadenca, enmig d’un gran escàndol financer de corrupció que va passar a Buenos Aires l’any 1930, derivat d’unes concessions arbitràries. Cambó aprofità l’ocasió de comprar barat i multiplicà la fortuna. Com ja s’ha dit i vist, els paral·lelismes entre els dos magnats eren molts i, paradoxalment, tot i les diferències ideològiques abismals beneficiaren per igual el centralisme espanyol. Ambdós foren oxigen del franquisme.
 
El retorn de Cambó
 
D’acord amb la darrera voluntat i les disposicions testamentàries, traslladat el cos des d’Argentina, dia 1 de juliol de 1976 es va procedir a enterrar Cambó en el cementiri Nou de Barcelona. El panteó està decorat amb un relleu de Subirachs que representen Sant Francesc d’Asís i Bernat Metge. Al mur de marbre hi ha la inscripció: “Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà”. Resumeix una de les seves intervencions a les Corts espanyoles: “No os hagáis ilusiones: pasará este Parlamento, desaparecerán los partidos que están aquí representados, caerán regímenes, y el hecho vivo de Catalunya subsistirá.”
 
LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ
 
La premsa es fa ressò de l’acte d’enterrament. El País diu que hi assistiren 400 persones i que, en dipositar el fèretre, hi posaren terra “de les quatre províncies” catalanes (13). La Vanguardia afirma que hi havia “milers de persones”, entre les quals relaciona l’alcalde de Barcelona i alguns polítics (Ventura Gassol, un dels seus adversaris, entre d’altres). Informa que es va cantar Els Segadors, El cant de la Senyera, El Virolai i L’emigrant. El fet més destacable és la insòlita i única coincidència en un acte públic de Mercè Mallol i Helena Cambó, mare i filla, presidint juntes la cerimònia. Aleshores havien passat gairebé trenta anys d’ençà de la mort de Cambó i un quart de segle d’ençà de l’esqueix familiar. No és cap reconciliació estable, sinó un fet esporàdic singular que no es repetirà en altres actes públics futurs.

 

11) Possiblement fill de Macari Golferichs, propietari de la casa modernista del mateix nom a la Gran Via. Espoliada pels anarquistes l’any 1936 i, posteriorment, donada als dominics, actualment és un centre cívic de l’ajuntament de Barcelona.
 (12) És més que reconeguda la participació de La Lliga en els actes de pistolerisme de Barcelona que, entre d’altres, provocaren la mort de Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí, el Noi del Sucre, (1923), ambdós adversaris de Cambó. Un dels seus col·laboradors més directes, Josep Bertran i Musitu, dirigia l’extermini selectiu. Bertran va arribar a ser ministre espanyol de Gracia y Justicia. L’any 1937 Cambó li confiaria a París la direcció del SIFNE.
 
(13) El seu concepte nacional o la interpretació que en va fer la família era, com es pot deduir, restrictiu i regionalista. Temps enrere i en sintonia amb l’ideari de Pra de la Riba, l’any 1918  Cambó havia publicat una carta a La Almudaina, on oferia col·laboració vers la unitat nacional amb reconeixement de l’autonomia: «Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes»