Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. El mite del país buit, un testimoni refutatori.

La historiografia oficial defensa que Catalunya era, a finals del segle XV, un país demogràficament buit.

Els censos o fogatges d’aquella època no tenien una motivació estadística sinó contributiva: es feien per tenir controlats els pagadors d’impostos. Un “foc” era un cap de família subjectes a impostos. Tot i que no s’incloïen parròquies i nobles i catedrals i monestirs tampoc.

El suposat despoblament de Catalunya el 1500 se sustenta en la molt poc o gens defensable teoria que a cada foc hi havia només 4 persones. Així, del fogatge de 1497, que va donar 60.296 focs per al Principat (inclosa la Catalunya Nord [1]), en sortirien 241.184 habitants (60.296 x 4); és a dir, una població per a tot el territori català equivalent als habitants de Sabadell i Granollers, actualment.

En un article anterior, on concloc que s’havien de comptar almenys el doble de persones per foc ja vaig desmuntar aquesta fal·làcia del país buit http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02574&PatronBusquedaDescripcion=mite+pais+buit

Ara bé, considerant algunes apreciacions qualitatives potser vaig fer curt i tot.

L’assalt a Granollers perpetrat pels homes de Pere Joan Sala

Era 1485 i el conflicte remença, que enfrontava pagesos i senyors, encara no estava resolt. Pere Joan Sala liderava un grup de 600 pagesos armats decidits a escometre accions armades a la zona del Vallès Oriental per forçar les autoritats, el rei i la Diputació del General, a resoldre el conflicte d’acord amb els seus interessos. Sala coneixia bé el territori, ja que ell mateix era natural de Montornès del Vallès.

Els remences no tenien el suport de tota la població. Així, per exemple, Cardedeu es va negar a obrir-los les portes. El 2 de febrer de 1485, Joan Sala i els seus homes (600) van anar a Lliçà, no està clar si a Lliçà d’Amunt o d’Avall. En qualsevol cas Lliçà d’Avall (Jussà), segons el Fogatge de 1497, tenia 18 focs i Lliçà d’Amunt, 27, el que fa un total de 45.. Això partint del fogatge de 1497, una època en que s’admet un cert creixement demogràfic; potser 12 anys abans fins i tot encara hi havia menys focs. Cal preguntar-se com es podien allotjar i alimentar 600 homes en només 45 cases, amb una població total de 180 persones, incloent-hi capellans, nens i ancians. I a més , tenint en compte que era ple hivern, es fa difícil creure que poguessin dormir al ras en una època que se sap que era més freda que ara.

L’endemà, 3 de febrer, que era dijous i a Granollers hi havia mercat, un centenar dels homes de Sala van entrar, barrejats i camuflats entre els pagesos que anaven a mercat. Quan van ser en posició van sorprendre la guarnició i van obrir les portes als altres cinc-cents companys que esperaven amagats a prop i es van apoderar de la vila [2]. El que va passar després ja no ve al cas pel que fa a aquest article. Tota la documentació de l’època és unànime a l’hora d’explicar aquests fets. Ara bé, és versemblant tenint en compte la població que se’ns diu que hi havia?

Segons l’esmentat fogatge, Granollers tenia 165 focs; és a dir, una minsa població de 660 habitants, comptant-hi, cal insistir-hi, capellans, nens, dones i ancians. Quanta gent devia anar al mercat de Granollers aquell dia? Podríem fer una estimació de que hi anava gent de les poblacions de fins a vint kilòmetres a la rodona, la qual, tenint en compte el mal estat permanent dels camins de l’època, l’absència de ponts i la brevetat de la claror diürna al mig de l’hivern difícilment podien dedicar massa hores per anar, bo i carregats, a Granollers, fer les transaccions i els tractes i tornar a casa amb suficient llum de dia. Si el viatge es feia en carro, aquest era encara molt més lent que anant-hi simplement a peu.

Segons el fogatge de 1497, el nombre de focs en una rodalia d’uns 20 km en línia recta, era: Franqueses 13, Marata 11, Corró d’Avall (Jussà) 25, Llerona 28, La Roca 78, Santa Eulàlia de Ronsana 28, L’Ametlla (Amella) 24, Riells 6, Bigues 25, Palaudàries 12, Montornès i Vallromanes 39, Samalús 16, els dos Lliçà 45, Palou 28, Cardedeu 64, Vilamajor 90, Canovelles 18, Cànoves 21, Montmeló 15, Mollet 37 i Parets 22. Això fa un total de 636 focs, el que ens donaria una població de 2.862 persones.

Podem estimar que un 90 % d’aquestes persones eren pagesos, un cop descomptats clergues, artesans i comerciants. Tenint en compte que la mortalitat femenina era més alta com a conseqüència dels parts podem estimar que els homes eren un 60 % de la població. Hem de treure ara els ancians (majors de 50 anys, una edat molt avançada, per les privacions i la duresa de la vida pagesa ja s’era molt gran a aquesta edat) i els nens, posem els menors de 12 anys, que podríem estimar en un 20 % de la població. Així, tindríem 2.862 x 0’90 x 0’60 x 0’80 = 1.236 pagesos a l’entorn de Granollers.

D’altra banda, no tothom anava al mercat de Granollers, ja que hi havia també el mercat de Caldes de Montbui que atreia els pagesos de la part més occidental i el de Sant Celoni, que atreia els de la part més oriental. A això, cal afegir que el febrer és un mes de poca activitat agrícola. Si suposem, tirant llarg, que els pagesos que van a mercat a Granollers eren un 40 % del total, tindríem que aquell dia hi anaren uns 500.

Cal destacar que la guarnició de la vial, formada gairebé tota per gent de Granollers, estava a l’aguait ja que es temien algun assalt de Sala i els seus homes. Si aquests van entrar en nombre d’un centenar (un mínim d’un 20% més) com diu tota la documentació, van haver de barrejar-se, com a molt entre uns 500 homes. A més, s’havien d’amagar molt bé, ja que no tos els pagesos combregaven amb els remences i, per tant, el perill d’una delació era molt gran.

El més normal és que la guarnició, alertada i natural de la zona, hagués detectat aquest inesperat increment de assistents desconeguts al mercat, ja que amb una població tan petita com es diu que hi havia llavors a l’entorn de Granollers, tots es devien conèixer, si més no de vista i, fins i tot, pel nom o pel motiu.

No és versemblant creure que els homes de Sala poguessin entrar amb la facilitat que van fer-ho. Al meu entendre, l’única explicació possible és que la població real del moment fos molt més alta, del doble o potser més i tot, perquè fos possible camuflar amb èxit un centenar d’homes. La qual cosa indicaria que les estimacions de la demografia històrica oficial no tenen cap credibilitat.

Carles Camp

30/09/2016

[1] Josep Iglésies, El Fogatge de 1497. Estudi i transcripció, Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, 1991.

[2] Antoni Rovira i Virgili. Història Nacional de Catalunya. Edicions Pàtria, Barcelona, 1934, Vol. VII, p. 33-34.

Carles Camp. El mite del país buit, un testimoni refutatori.

Política de cookies