Bartomeu Mestre. La molt misteriosa ( i gens investigada) mort de Cambó (i Part IV)

ANNEXOS COMPLEMENTARIS
 
I) Reconeixements i recompenses post mortem
El maig de 1968, Astúries va retre un homenatge de reconeixement a Cambó, amb motiu del 50è aniversari de l’electrificació de Pajares que possibilità el ferrocarril. Helena Cambó va destapar una placa de record de l’esdeveniment.
  
La vídua de l’homenatjat no hi era. Mercè Mallol, si és que la convidaren, tampoc no va assistir a l’exposició del llegat Cambó, dia 9 d’octubre de 1990, al Museu del Prado. Quines llargues i poderoses mans censuraven la presència de la vídua?
 
LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ
 
Feren de guia als reis d’Espanya Helena Cambó i Ramon Guardans. Aquest, al costat dels franquistes Carlos Sentís i Martí de Riquer, havia fet part de l’anomenada “camarilla catalana” del Consell Privat de Joan de Borbó.
 
El 30 d’abril de 1997, en complir-se els 50 anys d’ençà de la mort de Cambó, es va inaugurar un monument a la Via Laietana de Barcelona, amb assistència de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Aquest monument, tal com es pot veure a la il·lustració de capçalera d’aquest article, ha estat sovint objecte de pintades. De part de la família, presidiren l’acte inaugural Helena Cambó i Ramon Guardans. En aquesta ocasió, l’absència de la vídua era obligada. Havia mort just el desembre anterior a Madrid i fou enterrada, amb gran discreció, en el panteó Cambó de Montjuïc.
 
El 2005, Ramon Guardans, i el 2010, Helena Cambó, varen rebre la Creu de Sant Jordi.
 
LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ
 
Dels catorze fills de la parella, la majoria fan part dels òrgans de govern de les empreses derivades del llegat de l’avi. Alguns d’ells, membres de l’Opus Dei, s’han significat al costat d’ideologies conservadores. L’any 2008, Helena Cambó va abanderar el manifest contra la llei de l’avortament tramitada des del govern socialista espanyol.
 
II) La salut de Cambó
 
La nit de dia 17 d’abril de 1907 (la majoria de fonts diuen erròniament que era dia 18), quan anava a fer un míting al Casino de Sants, en passar per Hostafrancs Cambó va ser ferit a l’abdomen, com a conseqüència d’uns trets disparats per elements lerrouxistes.
 
Des d’aleshores, es va queixar tota la vida de cansament i problemes de respiració. Sempre deia que ell moriria per culpa dels pulmons
 
El gener de 1930, Cinto Reventós li diagnostica un possible càncer de gola. Espantat per la mala nova, va anar a Londres on va ser intervingut satisfactòriament i sense altres complicacions posteriors que l’enfosquiment de la veu.
 
Segons declaracions de la dona i de la filla, quan anuncia el viatge a Europa, el març de 1947, estava en perfecte estat de salut.
 
III) Les dones a la vida de Cambó
 
Francesc Cambó va ser allò que a Mallorca es coneix com un femellut. Va mantenir moltes de relacions amb moltes de dones i, en algun cas, conflictives. Sempre d’amagatotis, la seva tan exhibida ortodòxia religiosa, xocava de front amb la doble moral hipòcrita que practicava. Era, dit també en llenguatge planer de Mallorca, un beato fals. Un cas idèntic al del seu col·laborador Joan Estelrich, a qui corresponia resoldre els conflictes generats i evitar possibles escàndols amb reparacions econòmiques. Cambó va protagonitzar més d’un conflicte amb fotògrafs de premsa.
 
Com en el cas de Joan March, moltes de les seves relacions eren petites transaccions comercials que, ben bé, podrien considerar-se com a serveis de prostíbul, tot i que s’exercien en hotels de luxe o apartaments privats. Predominaven actrius i cupletistes, però solien ser relacions efímeres. Més pes tenien les que va mantenir amb cantants líriques i ballarines clàssiques. Va ser el cas de María Gay (1879-1943), d’Àurea de Sarrà (1889-1974), i amb molta més intensitat i durada, amb María Barrientos (1883-1946).
 
Una altra relació femenina important a la vida de Cambó va ser l’amiga d’infantesa Letícia Bosch (1890-1944), la qual, en casar-se amb un duc de la família Borbó, va ser l’enllaç que afavorí les trobades del polític amb Alfons XIII. Gràcies a aquest trampolí, el rei d’Espanya va avalar la incorporació de Cambó a distints governs de Maura.
 
Una altra dona decisiva va ser Francesca Bonnemaison, implicada amb La Lliga i que proporcionava a Cambó companyies femenines discretes, la majoria molt joves. D’aquestes nombroses relacions, sempre amagades davant de la societat de l’època, cal esmentar Montserrat Ribera i Badia i Paulina Pi de la Serra i Jolí. Aquesta darrera va ser secretària personal de Cambó i, posteriorment, a París, d’Estelrich. Va tenir una filla secreta, aparentment amb Estelrich, tot i que aquest podria haver actuat com a escut protector de Cambó, tal com pot deduir-se de les dates i d’algun altre detall (14).
 
Tant Montserrat com Paulina, l’any 1937, varen fer feina a l’AIE (agence d’Informations Franco-espagnoles), tapadora del servei d’espionatge franquista creat per Cambó a París i on actuaren com a agents Octavi Saltor, Carlos Sentís, Josep Pla i Joan Estelrich. Aquest darrer va crear i dirigir la revista Occident, amb l’objectiu de justificar l’aixecament armat de Franco per aconseguir la no intervenció de França i Anglaterra. El maig de 1938 es faria càrrec de l’AIE Jesús Pabón, futur marmessor i biògraf de Cambó.
 
Una altra de les relacions femenines, tal vegada la més secreta i, potser per això mateix, objecte de més comentaris, va ser la que mantenia amb Pilar Moraleda, esposa del seu gran amic banquer Gonçal Arnús, a qui Cambó assessorava professionalment. Hi ha prou documentació publicada que delata que Cambó participava d’intercanvis sexuals i molt possiblement de relacions col·lectives compartides. Als casos coneguts de Paulina Pi de la Serra i d’Àurea de Sarrà, amb altres vedets anònimes que participaven de festes en grup amb Estelrich i altres, cal afegir els noms de Pilar Moraleda i María Barrientos, objecte d’intercanvi entre Arnús i Cambó. A De mi vida, Indalecio Prieto explica que, quan era ministre de Finances, Cambó va demanar a Pepe Amézola, propietari d’una sala de concerts, la contractació de la seva amiga María Barrientos. L’empresari al·legà que no tenia un cèntim, perquè acabava de contractar Miguel Fleta, amb uns honoraris que excedien les possibilitats econòmiques. Sense inquietar-se, Cambó imposà tant el nombre de funcions com el catxet que havia de cobrar. La soprano era l’amant d’un banquer català, l’esposa del qual es colgava amb Cambó, sense que aquest deixàs la relació amb la cantant. Segons Prieto “El asunto se solventó a la española: el ministerio aportó el dinero extra necesario.” L’ombra dels favors i de la corrupció envoltaren el magnat.
 
Tant María Barrientos com Pilar Moraleda, amigues entre elles i, ambdues, de Maria Mallol, farien llargues estades a Argentina entre 1941 i 1947, els anys qui hi va viure Cambó.
 
IV) Quatre pinzellades més d’opinió
 
La capacitat oratòria, les habilitats com a gestor, la formació acadèmica, l’alt nivell cultural, el marc de relacions socials, la fortuna econòmica… no varen tenir prou força la confiança i cometés l’error de fomentar l’enfrontament civil dels catalans?
 
Com així, qui enaltia la població amb els seus parlaments i era l’abanderat de la concòrdia, va implicar-se en una guerra colonial?
 
Com, qui va impulsar la presència de Catalunya en els debats a la Societat de les Nacions de Ginebra en defensa de les nacions sense estat, va doblegar-se i va ser un dels qui més estalonà l’estat jacobí i opressor? Com va brindar suport a una dictadura militar totalitària i exterminadora de la llengua, la cultura i la identitat catalanes?
 
Són males d’explicar totes les contradiccions que el convertiren en l’executor de l’antítesi del pensament que havia propugnat. Cambó és el paradigma de l’esquizofrènia i l’autoodi dels catalans, la viva i genuïna expressió del fracàs del catalanisme cada vegada que, lluny de discernir amb mirada universal, s’obliga a optar entre entre la identitat i la ideologia. Pesa sempre més la tria entre dreta i esquerra que no entre Catalunya i Espanya, com si, això darrer, no fos també l’elecció entre la llibertat i la dependència. És cert que aquesta preferència no és exclusiva de la dreta i que trobaríem molts d’exemples idèntics entre polítics d’esquerra. Mentre Prat de la Riba i Macià varen ser uns estadistes, Cambó i Companys no tenien el sentit nacional com a element prioritari i provocaren l’enfrontament i l’odi entre catalans.
 
Arran de la mort de Prat de la Riba, l’any 1917 Francesc Cambó es proclamà el seu hereu. No va ser digne del llegat. Aviat va desfer el caràcter transversal del catalanisme del seu referent històric i el va convertir en una opció sectària, sovint reaccionària, al servei de la dreta i de la burgesia. Així va dividir el catalanisme interclassista i accentuà una disputa esquerra-dreta que, per a molta de gent, encara avui preval a la d’enfortir conjuntament la lluita per l’alliberament nacional, com a primer i principal objectiu conjunt. Per a decidir quin model de país volem, primer cal bastir el país. L’evidència insulta.
 
Com vaig descriure en col·laboracions anteriors (vg. els quatres articles en aquest mateix bloc sobre “El franquisme recompensat pel borbó”), al llarg del segle XX es va donar una tendència reiterada de molts de representants de la burgesia i de sectors il·lustrats que, sense cap escrúpol, feren el salt des del catalanisme de dretes fins al militarisme espanyolista (15). Molts d’ells, Cambó és un exemple rellevant, ja brindaren suport a la insurrecció de Primo de Rivera i, tot i la demostració del fracàs, repetiren i multiplicaren l’error en avalar el feixisme de Franco, tan nociu per l’avanç de Catalunya durant dècades.
 
En el cas de Cambó no es tracta d’un simple error. No és un cas de silenci còmplice, sinó de participació activa en l’etnocidi. Ell va lliurar suport econòmic als militars revoltats, va ordenar la seva gent a brindar suport als feixistes, va actuar com a propagandista publicant articles a la premsa europea justificant l’aixecament armat, va crear un servei d’espionatge, integrat per antics assalariats seus, que serien determinants en la delació a la Gestapo de Lluís Companys i, com a conseqüència de les informacions del SIFNE a l’aviació italiana de Mallorca, en la mort directa de gairebé cinc mil catalans.
 
Abans de la guerra ja havia cregut que podia incidir en la política espanyola. Va ser ministre amb Maura (dues vegades) i, amb altres membres de La Lliga, va legitimar la unitat d’Espanya en la innocent esperança de fer entendre la singularitat de Catalunya. Ell mateix ho va tocar amb les mans i, tot i no admetre l’error i reiterar-se en una dualitat impossible, explicava un fet que defineix l’absurda pretensió: «Alcalá Zamora quiso atacarme con una contradicción aparente: “Su señoría pretende ser, a la vez, Bolívar de Catalunya i Bismarch de España y es preciso que escoja entre una y otra”. En esta invectiva Alcalá Zamora exponía todo el drama de mi vida, porque desde muy joven sentía yo este doble ideal: dar a Catalunya la libertad y a España la grandeza». Com és allò tan clarificador que no es pot ser mai, simultàniament, criat de dos amos?
 
Un altre aspecte de la seva vida és la covardia en moments claus. Quan, l’any 1929, va ser requerit per Alfons XIII per assumir la Presidència del Govern, va excusar-se en raons de salut per no fer-ho i, quan encara no havien passat dos anys, dia 12 d’abril de 1931 pidolava el càrrec que el resultat de les eleccions municipals va impedir. Cambó tenia por. Es veu en moltes de coses com el fet d’anar sempre aferrat a les faldes d’algun confessor. Una altra prova és que va defugir respondre les fortes envestides que li feren els adversaris quan l’acusaven de judio-catalán. Luis Sirval, en el llibre La autonomía de Cataluña, l’any 1919 el descrivia així: “Se le diría mercader hebreo de alcatifas o de piedras preciosas”. L’any 1928, la revista Buen Humor de Madrid afirmava que “Cambó es judío” per establir el paral·lelisme de burleta contra els catalans. Salvador de Madariaga deia que Cambó tenia consciència de la seva procedència jueva i que, aquest va ser el motiu de no tornar a Espanya quan va acabar la guerra incivil. No oblidem que, a la batalla de l’Ebre, els falangistes barataren una estrofa del Cara al sol per incorporar-hi: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. /Arriba escuadras a vencer que en España empieza a amanecer.” En iniciar-se la segona guerra mundial, Cambó passava pena que Franco no fes la mateixa persecució iniciada per Hitler contra els jueus. Madariaga afirma que “Cambó no hubiera pasado un exàmen de pureza racial. Su misma elegancia y distinción eran muy sefarditas y además latía en él un rasgo que he dado en considerar como indicio de judaismo”. Per això, per sentir-se més protegit, va decidir anar a l’Argentina, on la colònia jueva era molt nombrosa (16).
 
A la zona geogràfica de la seva família (Verges, Besalú…) hi ha una gran presència jueva. És possible que aquest coneixement, des de ben jove, de la seva ascendència jueva, forçàs fins a l’exageració propera al fanatisme, la seva militància religiosa que va demostrar en molts d’àmbits fins a l’exhibicionisme més barroer. Una persona com ell, amb una pràctica llicenciosa i sense restriccions de la sexualitat (encara que practicada d’amagatotis), hauria pogut orientar la seva pinacoteca a la pintura eròtica i, en canvi, col·leccionà art religiós de manera gairebé monogràfica. Exhibí fins a l’exaltació i el fetitxisme la seva professió de fe catòlica. En el rerefons, però, al darrera de l’assistència permanent de confessors en el curs de la vida, al darrera d’almoines a esglésies i congregacions, al darrera de les subvencions a institucions socials dependents del Bisbat, hi havia una demostració grossera de la doble moral i una falsa beateria. Hipocresia.
 
Així mateix, i aquesta és una més de les moltes i complicades claus en el comportament del polític i financer, Cambó era un misogin. Com a tal, tenia un mal concepte de les dones, com a essència del pecat i com a objecte subordinat al mascle, típic de la cultura judeo-cristiana, que accentuava amb la seva ultra-ortodòxia catòlica, tanmateix infringida amb la seva conducta. També com a misogin, d’aquesta pèssima consideració de les dones, n’exceptuava dues: sa mare i sa filla. No així cap de les seves amants. La seva esposa ni tan sols. Ho demostrà més enllà de la seva vida.
 
CONCLUSIONS
 
La informació relativa a les causes de la mort provenen exclusivament de la família més propera i, ateses les evidents contradiccions entre la descripció de la malaltia i els diagnòstics atribuïts, brollen dubtes raonables.
 
És indubtable que la mort de Cambó, abans d’un viatge que tenia per objectiu crear una fundació per assumir la gestió de la seva fortuna, va beneficiar l’entorn familiar, però va ser molt més lucrativa, políticament, socialment i econòmicament, per Franco i per Joan March.
 
És possible que Cambó morís com a conseqüència d’haver estat enverinat. No sembla cap especulació temerària. Al contrari, ho fa pensar la descripció del seu darrer mes de vida, apagant-se lentament i, al final, amb les hemorràgies fatídiques. Allò que cal descartat són les hipotètiques causes publicades que no coincideixen amb la simptomologia. Amb les tècniques científiques d’avui en dia, no seria impossible verificar-ho empíricament. Com no seria impossible verificar la previsible paternitat d’alguna hipotètica descendent directa no reconeguda.
 
La vida social de Cambó obri un gran ventall de persones que podien ser el braç executor dels possibles assassins. També hi hauria hagut possibles escenaris. Tant al pis del carrer Alvear, com a la finca Mon Repòs de San Miguel, Cambó rebia convidats. No feia gaire, i només és un exemple, havia fet un dinar en honor de Jacinto Benavente. La seva presència a actes de l’ambaixada espanyola era molt freqüents. A l’entorn de la data de la vacuna, a mitjans març de 1947, va assistir a un dinar amb molta de gent a un restaurant de Buenos Aires. Tan Franco com March hi podien fer arribar les seves llargues mans. Tant un com l’altre, en això d’enverinaments, eren uns experts. Si Cambó va ser una de les seves víctimes ni va ser la primera ni la darrera ni de l’un ni de l’altre.
 
La principal conclusió de tot plegat és que, malgrat la gran quantitat de llibres i articles que s’han publicat sobre Francesc d’Assís Cambó, hi ha molts de fils per estirar, molts d’estudis pendents, perquè, com he dit al començament, romanen grans deserts informatius a la seva vida i, com s’ha vist, a la seva mort.

 

NOTES

 

(14) La filla va ser confiada, sense manutenció estable, a un matrimoni humil. D’acord amb la tradició hel·lenística i igual que faria Cambó amb l’única descendent reconeguda, li posaren Helena. La mare biològica, “per mantenir el seu prestigi social” (dit en les seves paraules), va participar de la doble moral hipòcrita dels seus dos amors (i amos i senyors). D’aquesta manera, va ser objecte de molts de reconeixements laudatoris i, l’any 1983, l’Ajuntament de Terrassa li lliurà la màxima distinció de la Ciutat. Paulina feia vint anys que havia girat l’esquena a la seva filla.

 

Vg. http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/24246/feliu/paulina/era/meva/mare
 
(15) Podeu llegir els quatre articles sobre aquests personatges (Estelrich, Riquer, Sentís, Samaranch…) a:
 
I) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248214
 
II) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248285
 
III) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248362
 
i IV) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248404
 
(16) A l’altre extrem ideològic, també es produeixen expressions excessives. El juliol del 2009, Lluís Sales i Favà, historiador i destacat membre de les CUP, publicà un escrit contra un hipotètic lobby jueu a Catalunya que, segons l’article, estaria manipulant l’opinió pública i la majoria social de la ciutadania. La il·lustració escollida per l’autor era un dibuix que caricaturitzava Cambó com a jueu, amb la qualificació de “traïdor”. Ho podeu veure a: http://www.llibertat.cat/2009/07/els-sionistes-nostrats-7148
 
Com a contrapunt, d’entre les moltes rèpliques que hi va haver, he escollit la de Jaume Renyé que trobareu a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140559
 
BIBLIOGRAFIA BÀSICA PER A AQUEST ARTICLE
 
Cambó Jesús Pabón (Alpha, 1952 i 1968)
 
Els intel·lectuals mallorquins davant del franquisme Josep Massot i Muntaner (PAM, 1992)
 
L’últim Cambó (1936-1947): La dreta catalanista davant la guerra civil i el franquisme Borja de Riquer (Eumo, 1996)
 
Cambó Heribert Barrera (Dèria Edicions, 2012)
 
Hemeroteques: ABC, La Vanguardia, Destino, Clarín, premsa comarcal…
 
…i dues fonts orals que han reclamat romandre en l’anonimat.
 
 
 
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 9 d'agost de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda.