Memòria històrica > Articles i documents

Lluís bonada. Les arrels catalanes del 'Gattopardo'

Giuseppe Tomasi di Lampedusa escull el nom d'uns avantpassats catalans, els Corbera, emparentats amb el barceloní Romeu Corbera, virrei de València, per batejar el protagonista de la famosa novel·la 'Il Gattopardo'. Ho va fer el 1958 i, més de mig segle més tard, encara ara és un fet generalment desconegut, a casa nostra. Per això tampoc no s'han estudiat els possibles motius de la tria.

A Itàlia és un fet conegudíssim i a casa nostra, un secret. Els nostres editors, traductors, articulistes i una immensa majoria d'assagistes i lectors no han caigut en el detall que el protagonista del Gattopardo, la novel·la italiana més llegida i comentada de la història, exhibeix un cognom català, Corbera. Molts d'ells fins i tot l'anomenen, incorrectament, Fabrizio Salina -com fa l'editorial Proa en la nota de la contracoberta de la traducció, o bé Miquel Pairolí en el seu estudi monogràfic, del 1996-, quan el seu nom és Fabrizio Corbera, príncep de Salina.

El personatge ho deixa ben clar a l'inici de la narració en comentar que si la revolució garibaldina cristal·litza en una república, haurà de passar de Fabrizio Corbera, príncep de Salina, a senyor Corbera. A Itàlia ja fa molts anys que els biògrafs i estudiosos de Giuseppe Tomasi di Lampedusa indiquen que l'escriptor batejà el seu personatge amb el nom d'una il·lustre nissaga noble catalana establerta a Sicília al segle XV que va exercir-hi els més alt càrrecs polítics, i de la qual descendeix, per via materna, l'escriptor.

Els Corbera

Fa alguns mesos, el seu fill adoptiu, Gioacchino Lanza Tomasi (Roma, 1934), va aprofundir en el fet amb l'elaboració de les genealogies del pare, bo i començant per la branca dels Corbera, nissaga ben familiar per als historiadors sicilians, i el va incloure en la nova edició, augmentada, dels relats de l'autor, I racconti (Le Comete-Feltrinelli. Octubre del 2015).

A més, va reportar-hi, en unes detallades notes, la història dels Corbera i la seva relació amb el poble que van fundar l'any 1572, Santa Margarida de Belice, a la província d'Agrigent, atès que en el relat autobiogràfic Ricordi d'infanzia, l'escriptor recorda amb enyorança les llargues estades que feia en el magnífic palau que van construir-hi els descendents dels Corbera i avantpassats materns seus, els Filangeri di Cutò, palau i vila anomenats Donnafugata en la novel·la.

Destruït gairebé del tot per un terratrèmol, l'any 1968, onze anys després de la mort de l'escriptor, és ara conegut com a Palazzo Gattopardo i acull l'ajuntament, el Museu del Gattopardo, la institució Parco Letterario Giuseppe Tomasi di Lampedusa i un teatre, en record del que hi havia al palau i on es representaven les obres de les companyies ambulants, que tant d'impacte van causar en el futur escriptor, de nen.

El nom dels Corbera va desaparèixer de la família a la segona meitat del segle XVII quan els fills d'Elisabet Corbera passaren a dir-se Filangeri, a partir del matrimoni amb Giuseppe Filangeri. L'any 1668 un Filangeri enceta la nova etapa de la baronia. L'última descendent de la branca Corbera, amb el títol de baronessa del Misilindino, Maria Paternò Corbera, com que no va tenir fills va cedir els drets de la baronia als Filangeri Corbera. Els descendents dels Filangeri seran els avis materns de l'escriptor. Giovanna Filangeri di Cutò (1850-1891), hereva de la baronia del Misilindino, entre més títols, serà l'àvia materna de l'escriptor.

Santa Margarida de Belice

L'any 1433, els Corbera van adquirir l'extensa baronia del Misilindino o Miserendino, jurisdicció feudal que havia estat concedida el 1392 a un altre català, Antoni de Montcada. Més tard, a partir del 1572, els Corbera construiran i repoblaran Santa Margarida de Belice. Lanza Tomasi pensa que aquests Corbera formen part d'una família present amb les tropes de Pere el Gran, però, com ens adverteix Stefano Cingolani, el biògraf del rei català que l'any 1282 va conquerir l'illa, no hi ha cap documentació que ho provi.Armand de Fluvià té documentada només la nissaga dels Corbera del Miserendino, no té res dels que haurien vingut amb Pere el Gran: "Bartomeu Corbera va passar a Sicília cap al 1415 i el seu fill, Galceran, fou baró de Miserendino el 1453 i mestre racional i president de Sicília. Es van extingir amb la setena-néta de Galceran, que era Margarida de Corbera, baronessa de Miserendino, casada amb un Paternò".

I fins i tot els historiadors sicilians com Valeria La Motta, que té entès, ens diu, que un primer Corbera va arribar a l'illa amb Pere el Gran cap al 1285, sap que el primer Corbera documentat, avantpassat de l'escriptor, va ser Bartomeu, pare del que adquiriria la baronia, Galceran. Hi coincideix el també historiador Francesco Paolo Tocco: "Els Corbera que obtenen la baronia del Misilindino -ens diu- arriben a l'inici del segle XV i s'hi estableixen definitivament amb Alfons el Magnànim".

Romeu Corbera

Galceran Corbera, això sí, era, ens diu Tocco, parent molt directe d'un altre Corbera, ben famós a casa nostra, Romeu Corbera, o de Corbera, almirall barcelonès de l'armada que Martí l'Humà envià a Sicília el 1412 i regent de l'illa des del 1412, que posteriorment seria nomenat virrei i capità de València el 1429, on moriria alguns anys més tard. Al barri de Russafa, hi té dedicat un carrer.

La relació entre Romeu i Galceran devia ser molt estreta. Com ha reportat la historiadora Angela Scandaliato en el seu estudi "Il magnifico Calcerando de Corbera: tra il Misilindino e la terra di Sciacca", elaborat a partir del buidatge de fons notarials, Romeu Corbera va transferir el govern de la ciutat portuària de Sciacca -sortida al mar de la baronia del Misilindino- a Galceran Corbera, des d'on comerciava amb gra, el famós gra de blat sicilià, tant preuat per catalans, que van considerar Sicília com el seu graner, i també pels genovesos, amb els quals comerciava Galceran. Segons la historiadora, aquest Corbera va ser un dels més grans exportadors de gra de la seva època, gràcies a una beneficiosa concessió reial.

I magnifici

Per a Angela Scandaliato, la vida de Galceran, baró del Misilindino, desenvolupada durant la primera meitat del segle XV, abasta l'actual Santa Margarida de Belice, Sciacca i Palerm, i és paradigmàtica perquè il·lumina la relació privilegiada de la noblesa amb el poder central i les estratègies adoptades pels membres del poder mercantil d'origen català per escalar el cim de l'alta noblesa illenca dels magnifici, títol honorífic que es donava a jerarques i alts funcionaris. "Magnifics eren anomenats, a l'Edat Mitjana, els membres de l'alta noblesa italiana. Després venien els nobles i finalment els honorables", ens diu Angela Scandaliato.

Els cronistes de la noblesa siciliana confirmen l'èxit d'aquestes estratègies, bo i començant pel primer baró de Miserendino, Galceran, mestre racional i president del Regne di Sicília en el 1446, 1452 e 1456. Bartomeu, fill seu, poeta petrarquià del qual ha pervingut un sol poema, fou pretor de Palerm en 1472-7. D'altres barons o germans Corbera exerciren alts càrrecs de l'administració o de l'exèrcit. El seu escut nobiliari està format per cinc corbs, en negre, sobre camp d'argent.

El somni d'immortalitat

Com diu Valeria La Motta, la història dels Corbera pot considerar-se significativa de la noblesa siciliana moderna per l'esforç que van fer per conservar sencera la baronia. Però, orfes dels suficients recursos financers, atès que els primers intents per repoblar la comarca van fracassar, van haver de vendre diversos feus i hipotecar-ne els més importants. Segons la historiadora, els Corbera perseguien el somni de la immortalitat ("Il sogno d'immortalità della famiglia Corbera. La successione della baronia del Miserendino (1572-1668)". "Per manca de fills barons -ens comenta Valeria La Motta- la família Corbera del Miserendino s'extingeix. I el somni d'immortalitat s'esvaeix".

Ressò acadèmic

El primer gran biògraf de Tomasi di Lampedusa, Andrea Vitello (1927-2008), ja va indicar l'any 1987 que el nom de Corbera corresponia al dels avantpassats catalans de l'autor. Aquesta dada ha travessat el Mediterrani diverses vegades, i fins i tot ha arribat a casa nostra, però ha tingut un ressò insuficient, perquè la referència ha quedat reclosa en murs acadèmics, per tal com no s'ha airejat en edicions impreses.

La va incorporar Ana del Río Fernández en la memòria de doctorat "La configuración del espacio en la obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa", presentada a la Universidad Complutense de Madrid el 2002, i penjada a la xarxa. I a casa nostra ho va fer l'historiador, filòleg, pedagog i antropòleg Jaume Gaya Catasús en la tesi doctoral en Ciències de l'Educació, del 2005, La comunicació no verbal en la narrativa de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: El Guepard, també publicada en xarxa.

Raons de la tria

Dels nombrosos noms dels il·lustres avantpassats que es trobaven a disposició de Giussepe Tomasi di Lampedusa per batejar el protagonista d'El Gattopardo -personatge basat en el seu besavi, Giulio Fabrizio Tomasi (Palerm, 1813-Florència, 1885), però molt recreat-, l'escriptor en tria un que ni tan sols formava part de l'arbre genealògic d'aquest besavi. Va ser el seu nét, Giulio Tomasi (Palerm, 1868-Ivi, 1934), pare de l'escriptor, qui va unir els Tomasi amb els descendents dels Corbera, gràcies al matrimoni amb Beatrice Mastrogiovanni Tasca Filangeri di Cutò (1870-1946).

Les raons de la tria no han estat mai objecte de reflexió per part dels estudiosos de l'escriptor: ningú no s'ha preguntat per què Tomasi di Lampedusa va escollir el nom de Corbera. El fill, ens diu, no li va fer mai la pregunta i tampoc no se l'han plantejada els estudiosos del Gattopardo. Una primera resposta versemblant i convincent la podem trobaren l'edició d'I raconti, tant en el relat autobiogràfic com en les anotacions del fill.

Homenatge i agraïment

L'escriptor pot haver triat aquest nom en un acte d'homenatge i agraïment. D'homenatge i agraïment al fundador del seu paradís infantil. Santa Margarida de Belice, recorda Gioacchino Lanza Tomasi en una nota, representava la felicitat del fill únic i adorat. I encara que el fill adoptiu digui que també ho representava el palau de Palerm, la lectura dels records d'infantesa de l'escriptor confirmen que se sentia molt millor en el palau enjardinat i més obert al camp de Santa Margarida que no pas al clos casal de Palerm, ofegat a la ciutat vella i, per tant, diu Tomasi di Lampedusa, envoltat de misèria i brutícia.

En la tria és clar: la seva casa preferida, diu l'escriptor, és la de Santa Margarida, "una de les més belles cases de camp que he vist mai". Allà va descobrir que li agradava més estar amb les coses -lectura inclosa- que amb les persones. "Així potser es comprendrà fàcilment que la vida a Santa Margarida fos l'ideal per a mi", escriu. Quan el Gattopardo, Fabrizio Corbera di Salina, arriba a Donnafugata, és fet i fet l'escriptor que parla, bo i pensant en la vila fundada pels Corbera: "Donnafugata ja era a tocar, amb el seu palau, els seus brolladors d'aigua i els records dels seus avantpassats sants, amb la impressió que sempre feia de perennitat de la infantesa".

L'escriptor sabia, a més, perquè tenia a l'abast l'arxiu particular dels Corbera, que els primers barons del Miserendino i fundadors de Santa Margarida de Belice somiaven convertir les restes del castell àrab en un palau que no van poder aixecar per dificultats econòmiques, el palau barroc que després construirien els seus descendents, els Filangeri."En escriure el Gattopardo -ens diu La Motta- Lampedusa va voler honorar la família fundadora del poble de Santa Margarida de Belice, això és evident."

Un Corbera al segle XX

Amb el Gattopardo, l'escriptor perpetua la nissaga Corbera fins al segle XIX i amb el conte posterior, La sirena, l'estira fins al segle XX. El narrador i un dels dos protagonistes de La sirena és un jove periodista sicilià de ressons autobiogràfics que treballa a Torí, i que s'anomena Paolo Corbera. El seu interlocutor, sicilià com ell, li pregunta si és tot un Corbera o bé només el descendent d'un pagès que va agafar el nom del senyor, i ell confessa que és "tot un Corbera de Salina, l'únic exemplar sobrevivent d'aquesta família: tots els fastos, tots el pecats, tots els censos no recaptats, tots els impostos no pagats, totes les Gattoparderie en fi, es concentraven en mi." Gràcies a l'opció Corbera, l'escriptor aconsegueix que els Corbera catalans de Sicília facin realitat el somni d'immortalitat que perseguien.

La beata Corbera

L'escriptor també ha de convertir en una Corbera, en la beata Corbera, l'avantpassada religiosa del Gattopardo, la beata Maria Crocifissa de la Conzecione (1645-1690), nascuda Isabella Tomasi, fundadora, en la novel·la, del convent del monestir del Sant Esperit, situat a la sortida de Donnafugata, i que es cartejava amb el diable -se'n conserven cartes- fet que no és pas invenció de l'escriptor. La monja era germana del cardenal San Giuseppe Maria Tomasi, i va viure no pas a Santa Margarida de Belice, sinó al convent de Palma de Montechiaro, encara dins de l'Agrigent. Els Tomasi eren ducs de Palma, des del 1638, i els seus fundadors, el 1634.

Una altra nissaga catalana, sense relació directa amb els Corbera, esmentada al Gattopardo i en el relat La sirena, són els Santa Pau, o Santapau. Segons Gioacchino Lanza Tomasi, és una altra gran família catalana arribada a Sicília amb Pere el Gran. Extingida a principi del XVII amb Dorotea Barese Santa Pau, els seus descendents seran els Lanza, d'on prové el fill de l'escriptor. Com es veu, l'escriptor també va voler que els avantpassats catalans del seu fill adoptat quedessin immortalitzats en la seva obra.

Una sèrie balzaquiana

"Tomasi di Lampedusa -ens diu Gioacchino Lanza Tomasi- volia escriure una sèrie com Balzac, protagonitzada sempre per la mateixa família. Com una història social única que segueix diverses generacions. Precisament és per aquest motiu que Louis Aragon i György Lukács consideraven Lampedusa com un autèntic escriptor d'esquerres. Ells veien en aquesta visió social l'anàlisi de la crisi de la classe dirigent, presentada com a ineluctable, mentre que la literatura engagée no comprenia la motivació profunda del fenomen".

Però, com se sap, Lampedusa, que va morir prematurament a 60 anys, no va poder prosseguir amb el seu projecte balzaquià, que havia iniciat només quatre anys abans, amb la redacció del Gattopardo. La tria de nom de Corbera pot tenir un segon motiu, no excloent. Si l'escriptor volia convertir el seu Gattopardo en un gran personatge literari, si volia mitificar-lo, no podia batejar-lo amb noms massa marcats fonèticament o noms de regust local, massa dialectals o sicilians, com són per exemple, d'entre els seus avantpassats, els de Mastrogiovanni, Cianciafara, Piccolo, Platamonte, Branciforte, Perrota, Pietromarchi, etc.

El príncep de Salina, tot i considerar-se un sicilià més, és un sicilià peculiar, diferent, de sang noble, que observa i jutja els seus conciutadans amb distància, amb perspectiva, des d'una posició elevada, i no podia exhibir un cognom comú als seus vassalls i treballadors, i a la resta de sicilians.

Un motiu stendhalià

Amb el nom Corbera, l'escriptor aixeca un pont directe amb el seu mestre, Stendhal -mestre tant per al Gattopardo com per als seus Ricordi d'infanzia-, i aquest podria ser un tercer motiu, compatible amb els dos anteriors, de la tria. Ho podem constatar amb les recents anotacions del fill als Racconti. "Una vegada -hi escriu- parlant de Stendhal, l'escriptor em va dir que li havia fet molta gràcia descobrir que tenia una certa relació amb el relat Els Cenci, una de les Cròniques italianes".

Stendhal hi parla indirectament dels Corbera amb l'esment que fa del cas dels Massimo, família romana que protagonitzarien, a finals del segle XVI, el capítol final de la tràgica i funesta història, saldada amb quatre homicidis, de la jove i bellíssima Eufrosina de Siracusa Valdaura -de mare de nissaga catalana, doncs-, muller d'un Corbera, Galceran, fill d'Antoni, descendents del primer Galceran, el primer baró del Misilindino. Eufrosina, ja casada amb Galceran, es va rendir als encants i al poder del virrei, el príncep Marcantonio Colonna, heroi de Lepant, i es va convertir en la seva amant oficial.

El sogre d'Eufrosina, Antonio Corbera, va començar a conspirar contra el virrei, i aquest el va fer empresonar amb l'excusa que estava endeutat, per les dificultats en la repoblació del Misilindino, cosa que era certa. Al cap de pocs dies, Antonio mor a la garjola, possiblement enverinat. Quedava el marit, Galceran. Enviat a Malta, un dels membres de l'expedició el mata per ordre del virrei. Tenia 21 anys.

Per tot això, el virrei és cridat a Espanya. Un cosí -també català- dels Corbera, Octavi Bonet, o Bonetto, va aconseguir portar el cas a l'atenció del rei, Felip II. De camí cap a Madrid, a Medinaceli, Colonna mor emmetzinat. Les sospites recauen en la Inquisició, a la qual havia menystingut el virrei, o en la cort.

Llavors, el noble romà Lelio Massimo, vidu amb fills i ja gran, es casa amb Eufrosina, però l'endemà de les bodes, dos dels fills Massimo posen fi a la vida de la nova madrastra a trets d'arcabús, sigui per la mala fama d'Eufrosina o per por de veure afeblides les herències.

Els fills seran condemnats. Decapitats, els seus caps seran exhibits al pont de Sant'Angelo. El pare morirà d'un atac de cor pocs dies més tard. L'execució dels Massimo influí en la decisió del papa Climent VII de fer el mateix amb els Cenci i és aquesta relació la que apareix al relat de Stendhal. El pare Massimo morirà d'un atac de cor pocs dies més tard.

Les cunyades d'Eufrosina, en acta notarial, refusaran les joies dels Corbera que havia portat Eufrosina. Tota aquesta història la va convertir Leonardo Sciascia en un dels textos aplegats en El mar de color de vi (Eumo, 1987), titulat precisament "Eufrosina", i redactat a partir del que diu Stendhal en Els Cenci.

No és el primer ni ha estat el darrer escriptor fascinat pel cas d'Eufrosina. Ho va fer Luigi Natoli amb la novel·la La dama tràgica, a principis del XIX. O, més recentment, Lica Cardillo di Prima, amb Eufrosina. Carteggio d'amore tra il vicerè Marco Antonio Colonna e la baronessa del Miserendino (2010).

Giuseppe Tomasi di Lampedusa, diu el seu fill, va llegir directament la crònica del procés, dirigit per Gregorio de Sotomayor, a l'arxiu familiar de palau Filangeri-Cutò, quan hi va passar llargues temporades, d'infant i de jove.

"Records i revelacions -diu Lanza Tomasi- s'encavallaren en la ment del noi, que passava bona part del dia en la biblioteca del palau, on va descobrir les gestes dels seus avantpassats. Aquí es va formar una idea de la història com un joc entre la sort i la casualitat". I aquí va adonar-se que es trobava en aquell lloc gràcies a uns nobles catalans.

El Temps 3/10/2016

Lluís bonada. Les arrels catalanes del 'Gattopardo'

Política de cookies