Memòria històrica > Articles i documents

Francesc Roca-Catalans a l’Índia

Des de ja fa uns anys, i gràcies, inicialment, a George Collins, sabem que l’empresa novaiorquesa dels Guastavino va construir voltes catalanes a les oficines del govern a Nova Delhi, la capital de l’Índia independent. Des de fa poc, i gràcies a un llibre d’Enric Tous publicat per la UPC, sabem que Domènec Escorsa (que, al 1937, havia col·laborat com a estudiant d’arquitectura en el projecte de Pavelló de la República a l’Exposició de París) treballant, a l’exili, entre Besiers i París, al despatx de Pierre Jeanneret, cosí i soci de Le Corbusier, també va construir voltes catalanes a l’Índia. Segons Tous, “el rigorós president indi Pandit Nehru volia un socialisme de rostre humà, de construccions estrictes de baix cost, i temia les despeses megalòmanes de Le Corbusier”. Les voltes catalanes de maó pla eren una bona solució: entre 1952 i 1965, Escorsa i Jeanneret “van fer molts viatges a l’Índia... i deixaren construccions amb ‘voltes a la catalana’ per tot arreu”. Les voltes catalanes, com l’acer de les fargues catalanes, han arribat lluny.

Però aquest episodi s’ha de situar al costat d’altres. Histocat, la revista digital de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, ens va descobrir que el llibre Meravelles descrites de Fra Jordà de Catalunya, escrit a l’entorn de 1328, era una fita en la història de les relacions entre l’Europa cristiana i l’Índia multireligiosa.

Seguim. Passem als segles XVI-XVII. Pagès Editor ens ha posat a l’abast la traducció catalana de Josep Lluís Alay d’alguns dels textos -i dels cartogrames- del jesuïta Antoni de Montserrat (nat a Vic i mort a Goa), que, al 1580, va iniciar una llarga estada a l’Índia. Com a missioner, conseller de prínceps, i com a estudiós d’aquell món. Com a resultat de la seva feina, el mapa del Tibet més antic que es coneix és d’Antoni de Montserrat.

Saltem al XVIII. Els teixits estampats de cotó, un dels productes estel·lars de la indústria tèxtil catalana, reben, justament, el nom d’indianes, en referència directa al seu origen geogràfic històric. La connexió tèxtil seguirà al XX. Però, saltem al XIX. Ramon Alabern, l’autor del primer daguerreotip fora de França, fou el gravador, entre altres, del mapa: India a una y otra parte del Ganges. Anant a les Filipines, els catalans es deturaven a l’Índia. Ramon Jordana, enginyer forestal, publicarà un llibre sobre els boscos de l’Índia anglesa. Josep Elias de Molins s’interroga en un opuscle sobre la necessitat d’importar arròs de l’Índia.

Al XX, alguns analistes, com Jaume Miravitlles, descobreixen, als anys 1930, que l’Índia s’està industrialitzant. Una prova d’aquest procés és que a Bombai s’instal·larà una de les fàbriques basades en les patents de màquines tèxtils de Ferran Casablancas. Al tèxtil català del segle XXI, una gran empresa multinacional com Mango fabrica una part dels seus productes al subcontinent indi, i, alhora, té 10 botigues a l’Índia (3 a Nova Delhi). Però, la presència catalana és, també, a l’àrea de l’alimentació. Al 1969, a l’estat d’Andhra Pradesh, Vicenç i Anna Ferrer van posar en marxa el Rural Development Trust. Des de 1999, hi ha Dabur Agrolimen; des de 2009, Borges India. Sense oblidar la Danone Foods Beverage India, creada el 1996.

L’Econòmic. 13/11/2016

Francesc Roca-Catalans a l’Índia

Política de cookies