Memòria històrica > Articles i documents

Marc Pons. L'Estat gòtic català i la falsa Espanya visigòtica

Durant dècades milions de nens i nenes del sistema educatiu espanyol van ser adoctrinats en el fals mite de l'Espanya visigòtica: la gènesi de la unitat espanyola resumida en la terrible llista dels reis gots. Tres dotzenes de noms impossibles que les criatures estaven obligades a memoritzar sota pena de patir el rigor disciplinari d'un sistema violentament adoctrinador. La història ens mostra que en les centúries del 500 i del 600 la Península era un mosaic de dominis semiindependents, i que els visigots i la construcció de la unitat espanyola són dos fenòmens que tenen la mateixa relació que les veces i les llenties. La unificació visigòtica hispànica no va existir mai. El regne visigot era un gran contenidor de llengües, cultures, ètnies i religions que no va tenir mai un projecte clar d'unitat política. El regne visigòtic no va aconseguir mai incorporar els territoris bascos. I la dominació sobre l'actual Galícia i el nord de Portugal va ser tèbia i tardana.

Qui eren els visigots?

Un altre fals mite, reiterat amb una insistència obsessivament malaltissa, és el que explica la fi caòtica de l'Imperi romà. I es presenta com una etapa de desordre i pillatge que es va resoldre, feliçment, amb l'arribada dels gots –la versió medieval del partit d'ordre–. Res més lluny de la realitat. La desintegració de l'Imperi s'explica per les males relacions entre les oligarquies provincials i el poder central, amb l'argument recurrent de la caixa dels impostos. Mantenir un milió de legionaris i pagar els excessos desmesurats d'emperadors i de senadors enervava les oligarquies provincials. La desintegració de l'Imperi no va ser res més que una transferència no pactada de poder, per la força. Una epidèmia de DUI que es va escampar com la pesta. L'únic mèrit dels visigots –que ja vivien sota els pits de la lloba capitolina– va ser adquirir un paper destacat en aquest procés. Es van convertir en la casta militar de les províncies hispàniques independitzades.

Com van assolir el poder?

Ser la casta militar en una societat que retia culte a la violència no era una qüestió anodina. Els visigots van assumir el paper de policia i d'exèrcit al servei dels interessos de les oligarquies latifundistes provincials –llavors independents– que es reservaven el poder econòmic i religiós. Un rol que els va valer per assumir també quotes de poder polític. Aquest descens a l'arena política no va estar exempt de tensions. El pacte obligat entre el poder de la força i el dels diners –la comunió que perpetua en el poder les classes extractives– es va fer visible amb l'aparició de la monarquia visigòtica. L'horrible llista dels reis gots. Primer, amb capital a Tolosa de Llenguadoc, després a Barcelona i finalment a Toledo. Un detall important que cal retenir. Un pintoresc viatge cortesà cap a l'assolellat sud que revela l'existència de tòrrides xarxes de pactes amb les oligarquies latifundistes gal·loromanes, primer; ibero-romanes, després, i beticoromanes, finalment.

Com es van escampar?

Els visigots eren una minoria sorollosa. Es calcula que –en el conjunt de la península Ibèrica– no van ser mai més de 200.000. Molts pocs, comparativament a l'estimació aproximada de 5 milions d'hispanoromans. La proporció era d'un a vint-i-cinc. I a la Tarraconense aquesta relació era, encara, més desproporcionada. En aquells segles foscos –per l'escassetat d'informació– la població peninsular ja tenia preferència per la costa. I sabem que es concentrava a la perifèria i a les valls de l'Ebre i del Guadalquivir. Els visigots –que tenien en la ramaderia extensiva la seva font complementària d'ingressos– es van establir allà on podien campar amb més llibertat, i van fer cap –en bona part– al centre peninsular. A la Tarraconense, al tradicional culte a les armes, hi van sumar una singular seducció i genuïna inclinació cap als models de les oligarquies autòctones, i van esdevenir latifundistes agraris.

Els visigots a casa nostra

Tarraco ja no era aquella gran ciutat de les centúries del 100 i del 200. Havia perdut la meitat dels 30.000 habitants de la seva punta de població, quan era la megalòpolis peninsular. Mantenia el tipus, però, i una tensa rivalitat amb Hispalis (l'actual Sevilla) i amb Emèrita (l'actual Mèrida) per dirimir la capitalitat econòmica dels confins més occidentals de l'antic Imperi. A Tarraco les oligarquies –el resultat del mestissatge interessat entre visigots i iberoromans– mantenien una constant guerra sorda amb les del sud, també, pel repartiment de les parcel·les de poder a la cort de Toledo. Un camp de batalla permanent amb decoració palatina, en què els tràgics cops d'estat i els dramàtics magnicidis eren el pa nostre de cada dia. L'eterna lluita nord contra sud. Aquest detall és molt revelador. Explica que les tensions entre el nord i el sud tenen un origen que va molt més enllà dels congressos del socialisme espanyol contemporani. Es remunten, pel cap baix, a les centúries del 500 i del 600.

El preu del poder

Malgrat el que pugui semblar, els visigots van sortir baratíssims. Per a les oligarquies postromanes, per descomptat. A diferència de les legions, no carregaven el compte de l'erari públic, que volia dir la butxaca dels rics. Amb el rol que exercien ja se'ls donava per retribuïts. A la Tarraconense havien aturat i desfet l'amenaça del moviment dels bagaudes, una rebel·lió d'esclaus fugitius convertida en un exèrcit de desclassats que es dedicaven a calcinar grans propietats i a empalar els seus amos. A l'estil d'Espartac però amb menys glamur –que vol dir èpica– i amb més violència. Els visigots van salvar Tarraco i les seves riques elits. I en la seva missió –que oscil·lava entre la defensa i la repressió– hi van incloure, també, les expedicions de pillatge de bascos i de francs. Una suma de mèrits que els va convertir, a la Tarraconense, en un corpus social prestigiat i influent. A diferència del que passava a Sevilla o a Mèrida, que eren l'extensió de l'escenari de violència de la cort toledana.

El preu del conflicte

Aquestes perspectives diferenciades van acabar per crear una fractura irreparable entre la família visigoda, que vol dir, en definitiva, entre les oligarquies dominants. El nord-est contra el sud-oest. I Tarragona, Barcelona i Narbona –les grans ciutats del territori– van plantar Toledo. Cap a mitjans del 600 hi va haver un intent de crear un regne independent, que comprenia els territoris de les actuals Catalunya, Aragó i Llenguadoc: la Septimània, que va quedar en res. L'immediat desembarcament musulmà (711), però, va venir motivat per aquestes desavinences. Els de Tariq arribaven com a mercenaris de la facció de al Septimània –la nostrada, per entendre'ns–, que es movia entre el projecte independentista i l'ambició d'assaltar la cort toledana. La inesperada victòria islàmica va alterar el projecte inicial. I Tariq no es va conformar en el seu paper de comparsa. Llavors els de la Septimània es van replegar en els seus dominis, i van declarar la guerra a la mitja lluna invasora.

L'Estat gòtic català

En aquell context sorgeix una figura destacada. El comte Ardó, que algunes fonts citen com Dodó. Aquest Dodó va organitzar la defensa i –en nom de la creu i de la religió– va fer una crida als francs. L'avi de Carlemany –Carles Martell– li va oferir el tracte del diable: ajut militar a canvi de passar a gravitar en l'òrbita política dels francs. La Septimània no va resistir la primera envestida musulmana. Poc temps després, però, durant la centúria del 700, els exèrcits combinats franco-septimans comandats per les elits militars del territori impulsaven les empreses militars que van portar la recuperació de Carcassona, Narbona, Girona i Barcelona. Els successors de Dodó –còmodes com se sentien amb els nous patrons– també van participar activament en les intrigues palatines d'Aquisgrà –el París dels francs–. D'aquesta forma s'establia el punt d'inici que explica l'origen inequívocament franc del procés de construcció nacional de Catalunya. Des de Dodó a Bernat de Gòtia fins a arribar a Guifré el Pelós.

Elnacional.cat

27/11/2016

Marc Pons. L'Estat gòtic català i la falsa Espanya visigòtica

Política de cookies